20 abril 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

100 dies de papat

Miro amb sorpresa les esperances que segueix despertant entre els catòlics -i tants d’altres que no ho són- el papa actual, el beneït papa Francesc a qui beneïm com ell ens va demanar. Ja porta 110 dies, i no sóc qui per dir quant hi ha d’esperança i quant d’expectatives il · lusòries en aquesta eufòria papal que segueixen mostrant els millors -els més senzills, inquiets, oberts, els cercadors del nou entre els ruïnes del vell- de dins o de fora de l’Església catòlica.

Jo no comparteixo l’eufòria i tantes expectatives, però vull compartir i tenir cura de l’esperança que batega en elles. Demano perdó per endavant a qui aquestes línies puguin semblar massa escèptiques, exigents o simplement impacients. Demano perdó, i també llicència per errar. I si algun dia veiés que erro, seré el primer a alegrar-me i en reconèixer-ho, amb la benedicció del papa Francesc.

1. No n’hi ha prou que el papa sigui bona persona. El papa Francesc atrau. Traspua bondat. El seu port natural, la seva mirada directa, franca, el seu rostre afable, els seus braços grans i acollidors; el seu tracte pla, proper; el seu estil personal auster, els seus sabatots vells, la seva residència a Santa Marta en comptes del Vaticà, gairebé com un més, el seu seient buit en el concert per gentilhomes d’altres temps, la seva paraula senzilla, descomplicada, fresca … tot això ens toca el cor, i també la raó, perquè és un mirall del millor que som i que no arribem a ser del tot, i del que en veritat aspirem enmig de totes les nostres contradiccions.

A què es deuen llavors les meves cauteles? Es deuen a que en un papa no compta només la seva persona, sinó encara més la institució i la ideologia que la sustenta. El problema de fons és el sistema catòlic, un sistema teocràtic, una monarquia absoluta sustentada en “déu”. I mentre això no canviï, res de  substancial canviarà, per bo que sigui el papa. Després d’un papa humil, auster i dialogant, pot venir un altre més dur, ostentós i rígid. Què hauríem avançat?

2. Tampoc n’hi ha prou amb reformar la Cúria. Les cúries vaticanes formen part d’aquest sistema i de totes les seves contradiccions. Un enorme aparell de poder sacralitzat, de poder sostret a tot control. Un món corrupte de lobbies, com ens acaba de dir el mateix papa (i tant se val que els lobbies estiguin formats per heterosexuals o per gais!). Un immens engranatge, del qual el papa és cap i captiu alhora. És impossible que una persona exerceixi un poder absolut, i és inevitable que el poder es dilueixi en organismes incontrolats, que oficialment depenen del papa, però de fet, i a l’ombra, manegen els fils. Una contradicció difícil de resoldre.

Ara bé -es dirà-, el papa Francesc ja ha anunciat reformes radicals a la Cúria. És veritat, i estic segur que les durà a terme. N’hi haurà prou? Crec que tampoc n’hi haurà prou amb això. I això perquè les cúries vaticanes no posseeixen la última clau del sistema. Les claus estan en mans del papa. Tot el poder està concentrat en una persona, i mentre això no canviï, l’essencial del sistema continuarà vigent (per molt que es depurin les cúries, se suprimeixi el Banc o fins i tot s’anul · li l’Estat del Vaticà), seguirà en peu el poder absolut, i un altre papa podrà refer el que aquest desfaci.

3. Una altra teologia, una altra Església. “Francesc, repara la meva Església que amenaça ruïna”, va dir Jesús a Francesc d’Assís des del crucifix de Sant Damià, segons la llegenda. En la nostra societat moderna, l’Església catòlica – o el cristianisme catòlic- és un edifici en ruïnes (podria dir alguna cosa semblant del cristianisme tradicional en conjunt, però deixem això de banda). I no es tracta només, ni tan sols en primer lloc, del seu estil de funcionament, ni tan sols de les seves riqueses institucionals i escàndols personals, per greus que siguin. Hi ha un abisme creixent entre l’Església i la cultura, com es fa palès en el buit progressiu i desolador de les Esglésies. L’Església ja no constitueix una bona notícia, un lloc de consol i alliberament.

 

“Francesc, repara la meva Església”. Si no es repara, s’anirà caient. Però, per reparar-la, cal remoure els fonaments fins als mateixos fonaments, fins refundar en Jesús. No per repetir a Jesús, sinó per fer present avui la seva bona notícia. Que l’Església es deixi inspirar per l’alè i l’energia sanadora de Jesús, per la seva rebel · lia profètica, per la seva confiança afable, per la seva esperança activa. Que reinventi els dogmes o deixi llibertat per fer-ho, que les creences valguin en la mesura que inspiren, que totes les normes morals vinculin en la mesura que ajuden a les persones ia tots els éssers a respirar i viure. Que reinventi tot els ministeris de servei i d’autoritat eclesial, trencant d’una vegada la lògica del poder sacralitzat, clerical i patriarcal.

Mentre no passi això, la ruïna de l’Església seguirà avançant, i seguirà sepultant la bona notícia. ¿Però és possible reparar aquesta Església?

4. Només fent que sigui plenament democràtica. L’Església catòlica podrà ser Església alliberadora de Jesús amb una condició, no suficient, però sí necessària: la plena democratització, des de l’última parròquia fins a la cúpula vaticana. L’Església catòlica no pot ser i anunciar una bona notícia als homes i dones del segle XXI, mentre el poder absolut i vitalici segueixi concentrat en mans d’un papa, i aquest segueixi nomenant als bisbes i als cardenals que elegiran el papa següent, mentre no siguin les comunitats que elegeixin els seus dirigents, homes o dones, per a totes les funcions, superant radicalment un esquema clerical totalment aliè a Jesús, mentre els bisbes (homes o dones) no siguin elegits per les seves diòcesis, i el papa no sigui un president o presidenta escollida per les diverses esglésies locals per un temps limitat, mentre els tres poders (legislatiu, judicial, executiu) no distingeixin i tornin a les comunitats, que és l’única manera que el poder sigui humà (i només així diví ).

Anem al moll: la gran reforma que, des del cor del món d’avui i de totes les criatures, l’Esperit o la Ruah creadora i consoladora demana a l’Església requereix que el papa, amb el seu poder encara absolut, declari nul el poder absolut del papa, és a dir, que anul · li els dos dogmes que el sustenten, que van ser promulgats pel Concili Vaticà I (1870) i que el Vaticà II va deixar intactes per imposició de Pau VI: la infal · libilitat i la primacia absoluta del papa sobre totes les esglésies.

No n’hi ha prou que el papa Francesc sigui un nou Joan XXIII, ja que després d’aquest van venir Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, i 60 anys després som on érem abans, en realitat, avui estem molt més lluny del món, ja que el món ha canviat molt des d’aleshores. Mentre el papa detenti tot el poder, tot dependrà de com sigui el papa (i els poders ocults nomenats o tolerats per ell).

5. Podem esperar tant del papa Francesc? A la meva manera de veure, res del que sabem del seu passat i li hem sentit dir o vist fer en aquests 110 dies permet esperar que promogui la reforma radical que urgeix a l’Església. No ho retrec, doncs també ell, amb tota la seva bondat, és ostatge del sistema. Però en la seva bondat i frescor també és testimoni de l’Esperit de la Vida que estima i respira en tots els éssers i que segueix recreant tot des del cor de tot. En ell sí que esperem, i seguirem empenyent la reforma de l’Església des de baix, sigui o no sigui promoguda des de dalt.

Opina

*

Translate »