19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Vetlleu amb l’anhel d’enhorabones i de festa

VETLLEU AMB L’ANHEL D’ENHORABONES I DE FESTA

Diumenge XXXII de durant l’any, 12 de novembre del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Tenim l’expressió tan catalana: “A bodes em convides”. Què és, si no, l’espera d’un amor que es deleix per la vinguda del que tu estimes i per gaudir festosament de la seva presència i figura, com deia Joan de la Creu: “Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/mira que dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura// Oh, cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados” (Cántico Espiritual). Quin misteri d’amor no s’amaga en aquest “Quan podré veure-us cara a cara”, que diu el salm? Inexplicable, però cert, certíssim!

Això és el que idealment hauríem de fer d’alguna manera ara deixant-nos portar de la mà de la litúrgia en el seu final de l’Any Litúrgic. Durant aquests tres darrers diumenges ens invitaran a refermar la nostra espera confiada en la vinguda del Senyor. La vigilància a què ens mouen és a fer amb intuïció performativa les previsions i viàtics per a la pròpia partença que, de fet, serà més bé l’encontre definitiu amb el Senyor! Els evangelis d’aquestes domíniques a tres tongades ens encomanaran a saber llegir tot el preciós capítol 25 de Mateu. Ja el mateix capítol 24 ens avançava, en un estil apocalíptic més aviat de temps calamitosos i que tenen un substrat d’invitació a la vigilància paorosa, ben diferent de la del capítol següent, que és de més ben llegir, obert a un amor responsable i expectant. Sempre hem dit que és bo entrar en el context i aquesta vegada –llegint-lo seguit- té tot l’ambient d’un Final de Festa! L’actitud prevalent és la del desfici en preparació de la vinguda del Senyor. Joiosament estem a l’espera d’una Persona més que desitjada -absent, però- de la nostra percepció visual. L’amor, del qui estimulat hi veu per la fe, la motivació i compleció senyera d’aital esdeveniment! Aquest amor vigilant, anava a dir expectant, hauria d’il·luminar el fet conclusiu de rendir la nostra vida en l’espera confiada en el retorn gloriós del nuvi, per part de la núvia que és l’Església i que, en definitiva, som cadascun de nosaltres! El fet de no saber ni dia ni hora hauria de promoure l’espera i fer-la més anhelant. El goig de rebre’l i per sempre, sense més adversitats i rèmores, ha de ser l’eclosió d’una vida pautada per una espera confiada i serena que per moments es tornarà en goig ple -al súmmum!- de les expectatives acomplertes i més i tot, com ho afirmaven algunes col·lectes passades. Amb un final tan sorprenent, el comentari del qual el deixarem pel dia de Clausura de l’Any Litúrgic, és a dir, pel dia de la Solemnitat de Crist Rei. Ja en parlarem i en gaudirem…

Ens acompanyarà, ara encara els dos diumenges següents, aquest i l’altre, el final de la lectura de la Primera Carta als Tessalonicencs que hem anat desglossant darrerament i ara acaba amb dues perícopes que gairebé són iguals, doblades. Es parla de la parusia (paraula grega que vol dir vinguda, arribada). És el retorn de Jesús, del què ens en parlen els evangelistes. El Senyor ens farà participar de la seva Resurrecció! Un canvi en la condició humana ben inexplicable, misteriós. Pau més endavant en la seva vida missionera inventarà expressions amb el prefix con- (syn-, grec) per exemple conressuscitar, con-formació: “Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”. (Rom 6, 8) No troba manera d’expressar-ho millor; per això ho expressa amb una participació nostra en la mort i en la vida ressuscitada de Jesús. Així dirà: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que s’endurà amb Jesús els qui han mort en Ell”. I també: “Serem enduts en els núvols per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb Ell per sempre”. Cridats a resurrecció però entenent Pau, aleshores, que això s’esdevindria de seguida, en vida encara d’alguns creients. Pau, aquí encara, era tributari del pensament apocalíptic que va tenyir la vida dels moments històrics antecedents i posteriors en vida de Jesús. D’això en queda constància en els escrits que en diuen “Intertestaments”. També influenciaren en les redaccions últimes de Lluc, de Mateu i també de Joan. No oblidem que la redacció de la 1ª Carta als de Tessalònica és dels envolts de l’any 50. Després, amb una lcctura més acurada dels “signes dels temps”, va portar el mateix Pau a exhortar els creients a una espera a més llargs terminis, in-definida, no precisada… I va haver d’estimular a no vaguejar en l’ínterim, i a viure amb una espera més distesa, més profunda.

La mateixa referència a l’endormiscament de les donzelles assenyades s’ha de prendre en el sentit tan humà de que té una versemblança a una vinguda que es demora i es retarda, i per tant que té una certa lògica que es deixin vèncer per l’ensopiment degut a la trigança. Aquí posa Jesús de relleu la “pre-vidència”, el fet de ser previsores un grup de donzelles, de les què, per aquest fet, en diem assenyades i prudents. El Catecisme de l’Església Catòlica afirma: “Gràcies a l’Esperit Sant, la vida cristiana, ara ja en aquest món, és una participació en la Mort i en la Resurrecció”. I afegeix: “Esperant aquest dia, el cos i l’ànima del creient ja participen de la dignitat de ser “amb el Crist”. Cal “emigrar del cos i anar a viure prop del Senyor”. (2Cor 5, 8) “Gràcies al Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. “Per mi viure és Crist, i morir, un guany”. (Fil 1, 21) La novetat cristiana és aquesta: pel baptisme, el cristià ja ha mort sacramentalment “amb el Crist” a fi de viure d’una vida nova. I si morim en la gràcia del Crist, la mort física consuma aquest “morir amb el Crist” i acaba així la nostra incorporació a Ell en el seu acte redemptor”. Pot transformar la seva pròpia mort en un acte d’obediència i d’amor al Pare, segons l’exemple del Crist”. (cf. Lc 23, 46) El ben morir és fruit i gràcia del ben viure. Com deia l’adagi llatí: “Talis vita, finis ita”.

La pregunta sobre les condicions de la mort que fan els creients de Tessalònica s’explica molt bé per l’ambient pagà on s’ha obert la llum de la fe; on negaven, ells, tota vida més enllà de la mort. D’altra banda, Pau encara estava influenciat per la imminència del “retorn” de Jesús, com ho va presagiar el mateix Jesús i els evangelis ho havien deixat en incògnita. Pau espera veure en vida el retorn del Senyor (1ª Te 4, 15), però d’una cosa està segur i ho afirma “amb paraula del Senyor”, indefectiblement: “Que els que han mort en Crist, viuran” (1ª Te 4, 16) A tenor de les preguntes que li fan els de Terssalònica, Pau s’interessa més per la transformació corporal, entenent per cos la persona sencera amb tot el gruix de temps i de món que l’home haurà acumulat al llarg de la vida, transformació segons el model del Ressuscitat: “Per l’Esperit vivificant” el cos animal d’abans, l’home dotat només de vida natural, sotmès a la matèria i a les necessitats de la vida i de la mort, serà “transformat” en un cos pneumàtic,-de pneuma=esperit- com a membre del Cos de Crist, segons la imatge del Fill de Déu (1Cor 12, 11, 27; Rom 8, 29).L’home esdevindrà participant de la forma existencial divina, mitjançant el Fill, però no esdevindrà cap mena d’àngel, sinó que continuarà estant determinat “físicament”. El nou cos “celestial, incorruptiple, gloriós, fort, pneumàtic, no caduc, immortal” ( 1Cor, 15, 42-54) Com es veu, serà als fidels de Corint que els especificarà un com, enigmàtic, però. No serà, a diferència del cos animal, tan sols una casa provisional per a l’home plenament redimit, sinó la seva casa eterna (fr. 2Cor 5, 18). Aleshores, l’home prendrà plena possessió de la seva pàtria divina, de la qual parla als Filipencs 3, 10: “La nostra pàtria és al cel (on cel és un circumloqui per a dir Déu). Així és ben comprensible que acabi aquesta perícopa, dient-los confiduciosos: “Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules”.

“L’Església, mentrestant, fins que el Senyor no torni, viu de l’esperança, és a dir, treballa per posar-ho i prega per tenir-ho “tot a punt”. I mentrestant , fins que el Senyor no torni, l’Església anuncia i celebra la presència del Senyor ressuscitat en les diverses experiències humanes, i sobretot en l’experiència de sofriment i de la mort, en la seguretat que “Déu s’endurà amb Ell els qui s’adormiren en Jesús”. (1 Te 4, 14) De fet, aquesta és la proclamació del misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
(Aquesta explicació es treta de l’obra Escatologia cristiana de Mn. Josep Gil i Ribas. Manual de la Càtedra de la Facultat de Teologia de Catalunya).

Cal que l’esperança vesteixi la mort de colors vius i festius. “Que sigui la mort una major naixença”, que canta el nostre poeta Maragall.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »