20 octubre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

El nostre pessebre vivent (2)

EL NOSTRE PESSEBRE VIVENT (2)

Setmana Mariana i IV diumenge d’Advent, 17-24 i Nadal, desembre 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Estem transitant de puntetes pels verals marians. Atents a la tendresa! Vàrem començar puntualment el diumenge passat en què –potser no ens en vàrem adonar- vàrem prendre com a salm responsorial el Magnificat. Ja s’insinuava Gran Setmana (santa!) Mariana. Ara quan escric estem festejant la Mare de Déu de la (Bona) Esperança (18 desembre); expressió de sempre joiosament relacionada amb els dies de l’embaràs; aquest, particularment el de Maria amb més motiu i plena de goig, que ella ens anirà encomanant durant la setmana que hem iniciat, fins a arribar al diumenge quart d’Advent, quan podrem compartir amb Maria l’inaudit anunci de la vinguda del Messies, Senyor, Déu i Home a la vegada, amb ella elegida i ungida per l’Esperit Sant, com a Mare del Fill, personalíssima, única. Maria va quedar esbalaïda, no de por, sinó per la Grandesa d’aquest Esdeveniment únic e inefable en la senzilla història biogràfica seva i també en la mateixa Humanitat Sencera, que –mai per mai- no podia ni somiar una tal divina manifestació, que només es pot pensar, sentir i viure-la, a partir d’una fe meravellada, perquè ens afecta a tots de ple, a tots els creients. Ja ho dèiem que l’encarnació tot i que fou “empoderada” en Maria, ens ateny també a cadascú dels fidels “d’una certa manera”, expressió afortunada del Vaticà II; àdhuc a tota la Humanitat: present, passada i futura. Aquest, el de l’encarnació, és el trasbals, el capgirell que ha donat sentit i pregonesa a tots els àmbits de la terra i del cel. A l’espera de poder congaudir-nos amb Maria en el relat de l’Anunciació que inicia la vida humana de Jesús, després del seu Sí tan immens, que abasta tot el creat! Convindria llegir-lo amorosament, compartint amb deler els misteris marians de goig, de llum, de dolor i de glòria… Seria un rosari, viscut a la manera com Ella rememorava el seu viure amb Jesús.

Durant la Setmana, que anem transcorreguem, anirem en l’evangeli de cada dia entrant en uns com diorames on Mateu i Lluc ens donaran notícia menuda de com varen transcórrer allò que se n’han dit els Evangelis de la Infància. Cadascun en particular i tots fent una trama de com Déu en arribar “a la plenitud dels temps” es va fer present en la persona humano-divina de Jesús. Estem tan avesats a la narració d’aquests esdeveniments, que n’hem fet una lectura empetitida, tòpica, sabuda, subratllant molt més aspectes infantívols, carregats de records de les nostres infanteses més familiars i també sentimentals, que no ens deixen transparentar, explosionar els misteris, que, bé de bé, haurien de posar les nostres facultats i les nostres actituds, els nostres capteniments –no sé com dir-ho- meravellats, bocabadats, amb un sentiment d’esglai i de delicadesa al temps, per la fragilitat dels nostres “atansaments” als misteris de la vida i “metavida” de Jesús, circumscrit inicialment a lloc i temps concrets, després desbordats més enllà de l’experiència humana: allò inefable de sant Joan de la Creu: “Y todos mis sentidos suspendía. Quedéme y olvidéme” O allò de “ Y déjame muriendo un no sé qué quedan balbuciendo”. I encara més: “Entréme donde no supe,/ Y quedéme no sabiendo, toda sciencia trascendiendo. Yo no supe dónde entraba,/ pero, cuando allí me vi,/ sin saber dónde me estaba,/ grandes cosas entendí;/ no diré lo que sentí,/ que me quedé no sabiendo,/ toda sciencia trascendiendo”. Oh, l’En-car-na-ció, germans meus!

De parlar de Maria només em penso que en puc dir coses molt pensades, ja que fou el Vaticà II que va incloure la millor síntesi de Mariologia en el setè capítol de la Constitució sobre l’Església. Ho titula així “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església”. Y comença solemnialment: “Déu infinitament benigne i savi volent fer la Redempció del món, quan fou el moment que havia de ser, envià el seu Fill, que va néixer de mare humana… perquè els homes poguéssim ser fills adoptius (Gàl 4, 4-5). El qual, per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel i per obra de l’Esperit Sant s’encarnà de la Verge Maria. Aquest misteri salvador de Déu ens és revelat i ens és continuat en l’Església, Cos del Senyor, que Ell mateix va establir i en el qual els creients, adherits al Crist i en comunió amb tots els sants, han de recordar i venerar “primerament la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Déu i de nostre Senyor Jesucrist” (cànon de la Missa).

“Car la Verge Maria, que va concebre dins del cor i dins el cos el Verb de Déu anunciant-li-ho l’àngel i que va dur el Brot Vital, és tinguda i hono-rada com la veritable Mare de Déu i del Redemptor. També redempta ella, altíssimament redempta pels mèrits del seu Fill previstos i unida a Ell íntimament i indissoluble, posseeix aquest do màxim i màxima dignitat de ser la Mare de Déu Fill, i doncs la Filla preferida del Pare i el Sagrari (Esposa)de l’Esperit Sant. Do de gràcia tan exímia que la situa molt més enlaire que tota creatura terrenal i celestial. Tanmateix Ella resta alhora de la família d’Adam, unida a tots els homes redimibles, i encara “Ella és la Mare dels membres (del Crist)… per tal que cooperant-hi amb l’amor Ella, han nascut en l’Església els creients, és a dir, els membres d’aquest cap” (sant Agustí). Per això, se la té també com un membre eclesial eminentíssim, absolutament excepcional, la figura de l’Església i model perfecte en la fe i la caritat. L’Església catòlica, alliçonada per l’Esperit Sant, l’estima amb tendresa filial com a Mare estimadora”.

“Només n’hi ha un i prou de mitjancer nostre, diu l’apòstol: “Déu, un de sol, i només un de sol, de mitjancer entre Déu i els homes, que és Jesucrist fet home que va morir pel rescat de tothom” (I Tim 2, 5-6). Tanmateix, la situació de Maria com a Mare pels homes no fa cap mena d’ombra, no atenua gens aqueixa única mitjanceria del Crist, és més aviat un exponent del seu valor. Car tot l’influx salvador de la santa Verge no prové de cap intrínseca necessitat natural, ans del voler de Déu i de l’abundor inesgotable dels mèrits del Crist; recolza en la mitjanceria del Crist, de la qual en poua tota la força; i en comptes d’impedir gens la unió immediata dels creients amb el Crist, l’atia, la promou, la incentiva. La santa Verge, que Déu provident en pensar l’encarnació del Verb diví va alhora eternament predestinar a ser Mare de Déu, fou, sí, en aquesta terra la noble Mare del Redemptor diví, la seva millor col·laboradora generosa excepcional, la humil serventa del Senyor. Concebent el Crist, infantant-lo, nodrint-lo, ofrenant-lo al Pare en el temple, condolent-se amb el seu Fill morent en creu, ha contribuït d’una manera ben bé única, amb l’obediència, la fe, l’esperança, la caritat flagrant, a l’obra del Salvador de restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. Per això, Maria ens fou la Mare en l’ordre de la gràcia”.

“Enaltida per la gràcia de Déu sobre àngels i homes tots, després del seu Fill, com a Mare de Déu santíssima tan vinculada als misteris del Crist, Maria rep un culte i honor especial dins l’Església. Res d’estrany. Certament, ja des de temps antiquíssims és invocada amb el títol de mare de Déu, i a Ella llur “Empara”, acuden els fidels en tota mena de perills i necessitats “Sota el vostre mantell…”, pregària del segles II- III. Sobretot després del Concili d’Efès (431), el culte del Poble de Déu a Maria va augmentar admirablement en veneració i amor, en oració i imitació, segons la profecia dels seus llavis: “Em diran tots el pobles benaurada, pels prodigis que en mi ha fet el Poderós”. Això pretén l’Església que honorant la Mare es conegui, estimi, glorifiqui el Fill com cal. La funció i privilegis de la santa Verge sempre miren el Crist d’on brolla tota la veritat, la santedat, la pietat. Aquí a la terra, Maria és com una torxa radiant d’esperança segura i de consol pel poble que camina”.

Tots els darrers papes han honorat filialment Maria i no han deixat mai en els seus escrits de dedicar-li fervorosament unes paraules d’admiració i de súplica, perquè obri, Ella tan propera al seu Fill, el seu mantell a tots els Cristians i també a tots els Homes. Pau VI la va proclamar Mare de l’Església i el papa Francesc la declara Mare de l’Església Evangelitzadora. Diu: “Al peu de la creu, en l’hora suprema de la nova creació, Crist ens porta a Maria. Ell ens porta a Ella, perquè no vol que caminem sense una Mare, i el poble llegeix en aquesta imatge materna tots els misteris de l’Evangeli. Al Senyor no li agrada que falti a la seva Església la icona femenina. “El seu excepcional pelegrinatge de la fe representa un punt de referència constant per a l’Església… Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte. “Sense Ella no acabem de comprendre l’esperit de la nova evangelització”.

“És el Ressuscitat qui ens diu, amb una potència que ens omple d’immensa confiança i de fermíssima esperança: “Jo faig noves totes les coses”. Amb Maria avancem confiats cap a aquesta promesa , i li diem:

Verge i Mare Maria
vós que, moguda per l’Esperit,
acollíreu el Verb de la vida
en la profunditat de la vostra fe humil,
totalment lliurada a l’Etern,
ajudeu-nos a dir el nostre “Sí”
davant la urgència, més imperiosa que mai,
per fer ressonar la Bona Notícia de Jesús.
Vós, plena de la presència de Crist,
duguéreu la joia a Joan Baptista,
fent-lo exultar en el sí de la mare,
vós, estremida de goig,
cantàreu les meravelles del Senyor.
Vós, que estiguéreu plantada davant la creu
amb una fe indestructible
i rebéreu l’alegre consol de la resurrecció,
recollíreu els deixebles en l’espera de l’Esperit,
perquè nasqués l’Església evangelitzadora.
Aconseguiu-nos ara un nou ardor de ressuscitats
per dur a tothom l’Evangeli de la Vida
que venç la mort.
Doneu-nos la santa audàcia de cercar nous camins,
perquè arribi a tothom
el do de la bellesa que no s’apaga.
Vós, Verge de l’escolta i la contemplació,
Mare de l’amor, Esposa de les noces eternes,
intercediu per l’Església, de la qual sou la icona puríssima,
perquè Ella mai no es reclogui ni s’aturi
en la passió per instaurar el Regne.
Estel de la Nova evangelització,
ajudeu-nos a fer resplendir el testimoni de la comunió,
del servei, de la fe ardent i generosa,
de la justícia i l’amor als pobres,
perquè la joia de l’Evangeli
arribi fins als extrems de la terra
i cap perifèria no es privi de la seva llum.
Mare de l’Evangeli vivent,
deu d’alegria per als petits,
Pregueu per nosaltres,
Amén. Al·leluia.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »