19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Acollir la Paraula

ACOLLIR LA PARAULA

Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Així amb la P en majúscula, ben alta, ben plantada, única. Tant es pot ser acollir la Paraula, com ser acollit per Ella. Intentem d’anar-hi més a fons. Estem en un punt neuràlgic de Jesús, de la seva Persona i del seu Missatge.

En primer lloc, hem de convenir que no es tracta solament de sentir d’oïdes; hi ha de fet moltes paraules que un les sent, però que li llisquen; altres que les sentim i que les entenem així a la primera, però no li sabem trobar el quid, se’ns escapa el seu sentit més profund, perquè -atenció!- hem d’estar amatents a qui les diu i tot l’enfilall de les circumstàncies, també tot l’espectre de la comunicació no verbal. En el sentit més arcà hi ha una crida que algú ens adreça. Crida que comporta tot un missatge, que pretén embolcallar-nos, comprometre’ns. La precedim d’un acollir que la transforma, que la magnifica, que no ens permet de ser-hi indiferents. Quan ha captat la nostra atenció, podem dir-nos: és interessant, és bonica, és poètica, però sense més. Quan algú la diu i la posa a la nostra consideració ens demana més que un assentiment, un veritable con-sentiment. L’actitud d’acollida la personalitza. Encara que potser la senten molts, jo me la prenc com adreçada a mi, personalment. I no té sols això; em sento com que he de donar una resposta, que qui me la fa patent, m’urgeix a dir-hi un sí que té conseqüències de vida i de sentit de vida. Acollir-la vol dir que l’agraeixo, que la sento com una proposta, que la sento com el res o el tot. Naturalment, això només és així, si de part de l’altre que em parla és una invitació a quelcom que em supera. Ho considero com una prova d’amistat, un diàleg de Tu a tu. Com una oportunitat a la que li he de donar un sí totalitzant. Com passa en el primer manament que té totes les implicacions de ser “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”. Més amunt no es pot arribar, ni expressar. Tant és així que sempre ens quedem per sota sota…

Tres models se’ns proposen, tres: “També vosaltres, heu imitat el nostre exemple i el del Senyor”. Sorpresa total: manifesta la resposta a la Paraula de Déu que li donà Jesús, el Senyor, a més de la de Pau. Quina lloança a l’acolliment que li donaren a Déu a través de la Paraula que l’identifica amb Jesucrist, amb el seu Evangeli, Pau i tots els que es convertiren dels ídols “a adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús que el ressuscità i que ens salvarà”. Admirable!

Pau elogia la forma irradiant amb què els de Salònica varen acollir-la, la Paraula, no l’humana de Pau, sinó la que van acollir com a Paraula de Déu, del Senyor, l’evangeli de Crist, que així ho denomina Pau en la seva carta. Tant prompte, tan exaltant que de seguida se’n “van fer ressò no sols a Macedònia i a Acaya, sinó arreu”. Quina ressonància, quina exaltació, tot i ser fet el seu acolliment enmig de moltes adversitats, promogudes pels jueus que no sols no acceptaren Pau, sinó que promogueren la seva fuga precipitada. Pau dóna com a garantia d’autenticitat el fet que es feu “plens a vessar del goig de l’Esperit Sant”.

Pau deixa traslluir en aquesta carta a les comunitats de la primeria la seva convicció de que el retorn del Senyor era com imminent. Després fent una nova lectura dels signes dels temps va canviar aquesta perspectiva que va induir a alguns creients a vagarejar i a promoure dissensions entre els germans creients. El missatge que els adreça posteriorment als creients és que bo i ajornant el retorn de Jesús es posin a viure de ple l’ideal cristià sense més dilacions…

Avui ens passa ben bé al contrari: hem perdut de vista la convicció de que “la cosa” no té les urgències pensades o suposades a la primeria, i ara el retorn (o parusia) no ens espavila el ritme del nostre caminar. Ara anem “al pas”, més aviat frenats, i la promptesa d’un terme final s’ha esvaït i anem caminant sense nord ni brúixola com aquell qui diu… Potser em passo una mica, perdoneu!

Hi ha una munió de paràboles que ens alerten de les nostres deixadeses. Les que hem llegit aquest dimarts passat, que ens demana que estiguem sempre a punt i amb les làmpades enceses; la de les noies assenyades i de les no previsores; les del criat que, en retardar-se el retorn de l’amo, s’emborratxa i pega els seus companys de servei. Val a dir que no és una qüestió de temor o simplement de prudència, sinó una espera de l’amo que torna de noces i que, per l’amor de la rebuda esplèndida donada pels criats, Ell mateix es posarà –oh meravella- a servir-los. Són les paradoxes de l’evangeli, a tenir en compte i a agrair.

De donar una i altra vegada una benvinguda plena d’amor, d’això en parla l’evangeli d’avui. L’amor que enllaça Déu i els germans hauria de ser l’al·licient per saber viure amb una espera joiosa i fiada, vingui quan vingui el Déu que hauria de ser el què omplís de goig el “quotidià”. La promptesa en acollir la Paraula de Déu hauria de ser l’atenció permanent per captar, per copsar el ventijol de l’Esperit, que actua a l’improvís i vol enamorats de Déu, atents, atents al delicat mormoleig de l’airet de l’Esperit. Tenir l’oïda del cor ben afinada, ben sensible; això demana un gran entrenament, que és signe d’amorositat oberta, sempre pendents… L’amor tot ho unifica. Cal avivar la Paraula de Déu, tenir-ne el ressò amatent. Com? Fent silenci sovint, llegint la Paraula diàriament. Tenim el Llibre Obert que ens espera. Cita diària. Una minsa Lectio divina en senyal de dilecció i d’elecció. Crida i vocació a les immensitats de l’Acció Divina. Com els de Tessalònica: “amb el goig de l’Esperit”. Irradiadors sens treva. La Paraula és com un sagrament: conté la força i l’energia que ens farà Evangelis vivents i Evangelitzadors incontenibles. Ho escric el dia del p. Claret, exemplar de Missioners, ell i els seus fills. Posem Paraula de Déu a les nostres vides. Insistim per tal que se’ns obrin els tresors que s’hi amaguen. Sant Pau ens ho recomana: “Que la Paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa”. A més Paraula, més Amor; a més Amor, més Goig; a més Goig, més Pau… S’encapçalen així els fruits de l’Esperit.

Ho podríem il·lustrar amb aquesta pregària:

Senyor Jesús, vós sou la Paraula viva de Déu:
Paraula revelada als homes per iniciativa del Pare,
paraula encarnada en Maria per obra i gràcia de l’Esperit,
paraula actualitzada i proclamada en la comunitat eclesial,
paraula significada i celebrada en la litúrgia,
paraula contemplada i interioritzada en l’oració,
paraula assumida i configurada en la vida,
paraula rellegida i interpretada en el món d’avui,
paraula transparentada i testimoniada en la missió,
paraula retrobada i feta eternitat en el Regne.
Senyor Jesús, Paraula viva de Déu en nosaltres:
feu del meu cor sagrari de la vostra Presència,
que renovi i transformi tota la meva persona.

Sènio Roma

Articles relacionats

Opina

*

Translate »