20 abril 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Acompanyats i acompanyant

ACOMPANYATS I ACOMPANYANT

Diumenge i setmana segona de Quaresma, 17-23 de març del 2019
Josep M. Balcells, escolapi

A hores d’ara, ja hem acomplert una quarta part del recorregut litúrgic de la pròpia Quaresma, i és bo, per aquest motiu, de fer una bona parada en el nostre camí emprès. I donar, com se sol fer en tals ocasions, tres mirades de perspectiva per avaluar l’itinerari transcorregut: El mirar enrere ens donarà la imatge de com vàrem iniciar la marxa. Si ens va costar posar-nos en camí. No sempre és fàcil. Portem una closca (amb perdó sigui dit; si voleu, una infraestructura d’hàbits i maneres, solidificades per “vells creients” que som; només cal preguntar-se a un mateix que ens ve al cap i al cor quan diem “entrem en quaresma”) cuirassa inherent al viure de cada dia; i pretendre posar-nos “en mode de partença” no s’hi arriba a fer-ho sense més ni més per les inèrcies de sortir de la, si voleu “gloriosa” rutina del fer diari acostumat. Hem d’alleugerir l’equipatge de sortida, se’n sol dir amb raó: la impedimenta, queda més que justificada la seva denominació conceptual. Allò que ens clava o ens trava on estem i ens dificulta prendre la determinació d’anar… cap on? És la mirada a l’horitzó quaresmal-pasqual final. Sense aquesta claredat de sortida no faríem passes endavant. Les motivacions personals o bé suggerides les trobem en la col·lecta del primer diumenge proppassat. Com en son d’aclaridores les invitacions-pregària de la Litúrgia, si les sabéssim llegir tal com son en realitat, pregària, súplica! Aquest “Preguem” amb que les hi donem entrada és suficientment aclaridor: “Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions de la santa Quaresma, ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Em tirat expectatives endavant i intuïm que seria un encert bàsic, ara i aquí, entendre, maldar per experimentar els vessants dels misteris de la persona i obra de Jesucrist, en el qual dipositem el sentit últim del nostre viure i desviure com a creients, deixebles, amics i amats de la persona de Jesús, el Crist. M’ha agradat trobar en el teòleg Kaspers aquesta afirmació: que dir Crist de Jesús, ja és en sí i per sí un acte de fe. Ara ja no puc dir sense més Jesu-Crist, sense pensar que ja faig en dir-ho una professió de fe. Crist val tant com Messies, l’Ungit. Un primer i predeterminant tast dels molts i tants misteris que engloba la figura de Jesús! Això, només apuntant a la llunyania del re-corregut quaresmal. Mai hi havia caigut en la densitat de les expressions que acostumem a dir sense més ni més. Això que pot semblar tan poc ja és un fruit de començar amb ganes i amb propòsit d’enriquiment quaresmal. Jesús d’inici es presenta com el Messies esperat i mig tergiversat, polític, ai las! La feinada que va tenir per no ser mal interpretat: tot jugava a la contra!

Iniciar el camí quaresmal, ja d’entrada, vol dir que prenem per company de camí el mateix Jesús i acompanyats i acompanyant a, per i amb Jesús, se’m fa més entenedora així l’expressió que diu el Mestre de ser el camí, la veritat i la vida. Tot això ja pren un gruix i la textura com d’una teranyina que em caça i em té deliciosament presoner. Em trobo caminant de costat amb Jesús, Mestre itinerant amb els seus deixebles, que ara som també o preferentment cadascú de nosaltres. Aquella dita oriental que invita a calçar les sandàlies d’aquell que fa via al teu costat per poder entendre com és la persona i la seva vida interior. Em descalço de les meves andròmines i provo de calçar les sandàlies del Mestre. Sempre m’ha fet enveja i il·lusió poder saber què feien els deixebles que compartien fatics i converses diürnes i nocturnes. En una paraula, entrar en la seva intimitat, saber l’evangeli no escrit, però tant o més consistent que el que ens han transmès. Presències plenes d’humanitat, gestos, mirades, pregàries en vetlles nocturnes. Tota la riquesa intraevangèlica a la qual els deixebles més propers van tenir accés i que donarien tema, com diu Joan, per escriure mil evangelis i que ell que en fa una primera temptativa, ho deixa testificat en la seva primera carta: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesu-Crist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa” (I Joan 1, 1-4). Allò que us deia: compartir itinerari evangelitzador amb el que és Evangeli per definició. Voleu més radicalitat que compartir el viatge de la vida del Mestre: Ara dono valor real i simbòlic en grau d’iniciació als misteris a l’expressió viscuda i més conviscuda de Jesús “el camí, la veritat i la vida”. Això, tot de cop i volta, ens diu grandeses misterioses de Jesús, el Crist. Per a mi són exclusivament els únics camins, veritats i vida. Fins aquí la teoria, la pràctica, ai, la pràctica, a vegades, no moltes, ai Déu!

Del punt de partença en una revolada hem anat a la finalitat del nostre viatge quaresmal. Anar a la identificació vivencial amb el(s) misteri(s) pasqual(s) on hi ha una conformació, configuració amb la mort i la resurrecció de i en Jesucrist, que serà la gran celebració per sempre més com ens ho dirà Pau en les festes pasquals: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu, estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida és amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra Vida, també vosaltres apareixereu amb Ell plens de glòria”. (Col 3, 1-4). Això es farà palès tots els dies de Pasqua.

Tornem al passatge de la Transfiguració amb una finalitat molt definida de fer veure que no hi ha Pasqua sense quaresma, ni hi ha d’haver un passar per alt allò que no ens plau, però que entra en els misteris amorosos de Déu Pare. Jesús manifesta als companys de ruta de “la història de salvació” i als amics, Moisès i Elies, que estan en plena conversa sobre els incidents ja propers, car estan de pujada a Jerusalem; i seran els tres apòstols els qui testificaran, passada la tempesta, en què sembla que tot va en orris i que tot acaba en el dolç moment en què pels poblets de Galilea ha format el Mestre unes persones addictes a la seva persona i doctrina, presentada amb autoritat moral compassiva i compromesa amb el poble senzill. Misteris de glòria barrejats amb els de dolor. Sempre ha estat així, per més que no ho volem acceptar, Pere n’és exemple que mereix la reprimenda del Mestre…

Els tres el seguiran però, homes porucs com son, l’abandonaran com ha passat una i altra vegada i ara som nosaltres els que ens trobem en plena quaresma i no som del tot fiables pels motius al·ludits a l’inici amb les nostres alèrgies. Per això hem de prendre consciència després de tot un seguit d’evangelis d’aquests deu dies; la major part d’ells trets del Sermó de la Muntanya, on s’exposen els criteris ferms del discipulat, aquells que ens venen de pinta, però també i ineludibles aquells que s’endinsen en els misteris de dolor pels quals s’ha de passar per tal de provar-nos la qualitat i fermesa de la nostra fe. Ressonen invitacions com que hem d’estimar els enemics, com que ens hem d’excedir en les prestacions als nostres germans. Sabem que no estem sols, que podem recolzar-nos en el nostre company de camí. Sabent que mai serem provats més enllà del soportable, garantia de la Paraula!

El papa Francesc, en La joia de l’evangeli, ens dona uns consells molt atinents sobre L’acompanyament personal dels processos de creixement. No fem mai el camí tots sols. Mai és aconsellable anar sense la cartografia dels passatges que hem de recórrer. Millor acompanyats i acompanyant. Tenir un expert, encara que només sigui una presència que ens motivi. Tenim el passatge paradigmàtic dels deixebles d’Emaús. Ja ens entenem… Donem-li a Francesc la paraula: “L’Església haurà d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en l’art de l’acompanyament, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre (cf. Ex 3, 5). Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi i encoratgi a madurar en la vida cristiana. Més que mai necessitem homes i dones que, des de la seva experiència d’acompanyament, coneguin els processos on campeja la prudència, la capacitat de comprensió, l’art d’esperar, la docilitat a l’Esperit… Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir. La primera cosa en la comunicació amb l’altre, és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no existeix un veritable trobament espiritual. L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors. Només a partir d’aquesta escolta respectuosa i compassiva es poden trobar camins d’un genuí creixement, desvetllar el desig de l’ideal cristià, les ànsies de respondre plenament a l’amor de Déu i l’anhel de desenvolupar el millor que Déu ha sembrat en la pròpia vida… La paciència és com sempre una bona consellera per no precipitar o forçar respostes que encara han de madurar. “D’aquí que faci falta una pedagogia que porti les persones, pas a pas, a la plena assimilació del misteri. Per arribar a un punt de maduresa, és a dir, perquè les persones siguin capaces de decisions veritablement lliures i responsables, cal donar temps amb una immensa paciència. Com deia el beat Favre: “El temps és el missatger de Déu”.

“L’acompanyant sap reconèixer la situació de cada subjecte davant de Déu i la seva vida en gràcia és un misteri que ningú no pot conèixer de fora estant. L’evangeli ens proposa de corregir i ajudar a créixer una persona a partir del reconeixement de la maldat objectiva de les seves accions (cf. Mt 18, 15), però sense emetre judicis sobre la seva responsabilitat i la seva culpabilitat (cf. Mt 7, 1; Lc 6, 37). De tota manera, un bon acompanyant no consent els fatalismes o la pusil·lanimitat. Sempre invita a voler curar-se, a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre de nou a anunciar l’evangeli. La pròpia experiència de deixar-nos acompanyar i curar, capaços d’expressar amb total sinceritat la nostra vida davant el qui ens acompanya, ens ensenya a ser pacients i compassius amb els altres i ens capacita per a trobar les maneres de despertar la seva confiança, la seva obertura i la seva disposició per a créixer”.

Sé que estic obrint el meló d’una necessitat indefugible, tancats com estem en un cristianisme solipsista, encara massa individualistes, sense identificació com a Poble de Déu com ens demana el Vaticà II, amb la porta lleugerament entreoberta, un fil de llum només. Cadascú senyor i custodi de la pròpia intimitat, no deixant marge per a compartir l’experiència de la nostra relació amb Déu a través dels germans. Ens mancarà l’encoratjament del petit grup i els silencis i les absències es faran pesades, opressores. Romandrem muts guardant el propi tresor en el cor. Francesc tornarà sobre el tema vist des de la perspectiva del discerniment. Això ho tractarà en el document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. En els números 166–175. És una bona entrada a l’acció ungida de l’Esperit Sant: “Com podem saber si una cosa ve de l’Esperit Sant o si el seu origen està en l’esperit del món o en l’esperit del diable? L’única forma és el discerniment, que no suposa tan sols una bona capacitat de raonar o sentit comú, sinó que és també un do que cal demanar. Si el demanem confiadament a l’Esperit Sant, i al mateix temps ens esforcem per desenvolupar-lo en la pregària, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem creure en aquesta capacitat espiritual”.

Estem a les portes d’una nova espiritualitat, més comunitària, més compromesa, més evangèlica. És molt demanar que ens ho plantegem amb seriositat en aquests benaurats temps de Quaresma-Pasqua? Que no sigui debades!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »