18 setembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Agnòstics?

DIUMENGE II DE PASQUA – Cicle B – 8 d’abril de 2018
Evangeli: Joan 20,19-31
Altres lectures d’aquest diumenge: Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Salm: 118 (117)

AGNÒSTICS?

Pocs ens han ajudat tant com Ch. Chabanis a conèixer l’actitud de l’home contemporani davant Déu. Les seves famoses entrevistes són un document imprescindible per saber què pensen avui els científics i pensadors més reconeguts sobre Déu.

Chabanis confessa que, quan va iniciar les seves entrevistes als ateus més prestigiosos dels nostres dies, pensava trobar-hi un ateisme rigorós i ben fonamentat. En realitat es va trobar que, darrere de greus professions de lucidesa i d’honestedat intel·lectual, s’amagava ben sovint una «una absoluta absència de recerca de veritat».

No sorprèn la constatació de l’escriptor francès, doncs alguna cosa semblant succeeix entre nosaltres. Gran part dels que renuncien a creure en Déu ho fan sense haver iniciat cap esforç per buscar-lo. Penso sobretot en tants que es confessen agnòstics, de vegades de manera ostentosa, quan en realitat estan molt lluny d’una veritable postura agnòstica.

L’agnòstic és una persona que es planteja el problema de Déu i, en no trobar raons per a creure-hi, suspèn el judici. L’agnosticisme és una recerca que acaba en frustració. Només després d’haver buscat adopta l’agnòstic la seva postura: «No sé si existeix Déu. Jo no trobo raons ni per a creure-hi ni per a no creure-hi».

La postura més estesa avui consisteix senzillament en desentendre’s de la qüestió de Déu. Molts dels que es diuen agnòstics són, en realitat, persones que no busquen. Xavier Zubiri diria que són vides «sense voluntat de veritat real». Els resulta indiferent que Déu existeixi o no existeixi. Els és igual que la vida acabi aquí o no. En tenen prou amb «deixar-se viure», abandonar-se «al que sigui», sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.

Però ¿és aquesta la postura més humana davant la realitat? Es pot presentar com a progressista una vida en la qual és absent la voluntat de cercar la veritat última de la nostra vida? ¿Es pot afirmar que és aquesta l’única actitud legítima de tot? ¿Es pot afirmar que és aquesta l’única actitud legítima d’honestedat intel·lectual? Com pot hom saber que no és possible creure si mai ha cercat Déu?

Voler mantenir-se en aquesta «postura neutral» sense decidir-se a favor o en contra de la fe és ja prendre una decisió. La pitjor de totes, ja que equival a renunciar a buscar una aproximació al misteri últim de la realitat.

La postura de Tomàs no és la d’un agnòstic indiferent, sinó la de qui cerca reafirmar la seva fe en la pròpia experiència. Per això, quan es troba amb Crist, s’obre confiadament a ell: «Senyor meu i Déu meu». Quanta veritat hi ha en les paraules de Karl Rahner: «És més fàcil deixar-se enfonsar en el propi buit que en l’abisme del misteri sant de Déu, però no suposa més coratge ni tampoc més veritat. En tot cas, aquesta veritat resplendeix si s’estima, si s’accepta i si es viu com a veritat que allibera».

José A. Pagola

Articles relacionats

Opina

*

Translate »