14 desembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Allò que és decisiu

JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN – Cicle A – 26 de novembre de 2017
Evangeli: Mateu 25,31-46
Altres lectures d’aquest diumenge: Ez 34,11-12.15-17; 1Co 15,20-26.28; Salm: 23 (22)

ALLÒ QUE ÉS DECISIU

El relat no és pròpiament una paràbola, sinó una evocació del judici final de tots els pobles. Tota l’escena es concentra en un diàleg llarg entre el jutge, que no és altre que Jesús ressuscitat, i dos grups de persones: els que han alleujat el sofriment dels més necessitats i els que han viscut negant la seva ajuda.

Al llarg dels segles, els cristians han vist en aquest diàleg fascinant «la millor recapitulació de l’Evangeli», «l’elogi absolut de l’amor solidari» o «l’advertència més greu als que viuen refugiats falsament en la religió». Anem a assenyalar les afirmacions bàsiques.

Tots els homes i dones, sense excepció, seran jutjats pel mateix criteri. El que dóna un valor permanent a la vida no és la condició social, el talent personal o l’èxit aconseguit al llarg dels anys. Allò que és decisiu és l’amor pràctic i solidari als necessitats d’ajuda.

Aquest amor es tradueix en fets molt concrets. Per exemple, «donar menjar», «donar beure», «acollir l’immigrant», «vestir el despullat», «visitar al malalt o l’empresonat». El decisiu davant Déu no són les accions religioses, sinó aquests gestos humans d’ajuda als necessitats. Poden brollar d’una persona creient o del cor d’un agnòstic que pensa en els que pateixen.

El grup dels que han ajudat els necessitats que han anat trobant en el seu camí no ho han fet per motius religiosos. No han pensat en Déu ni en Jesucrist. Senzillament han cercat alleujar una mica el patiment que hi ha al món. Ara, convidats per Jesús, entren en el Regne de Déu com a «beneïts del Pare».

Per què és tan decisiu ajudar als necessitats i tan condemnable negar-los l’ajuda? Perquè, segons revela el jutge, el que se’ls fa o se’ls deixa de fer se li està fent o deixant de fer al mateix Déu encarnat en Crist. Quan abandonem un necessitat estem abandonant Déu. Quan alleugem el seu sofriment ho estem fent a Déu.

Aquest sorprenent missatge ens posa a tots mirant els que pateixen. No hi ha religió vertadera, no hi ha política progressista, no hi ha proclamació responsable dels drets humans si no és defensant els més necessitats, alleujant el seu sofriment i restaurant la seva dignitat.

A cada persona que pateix, Jesús surt al nostre encontre, ens mira, ens interroga i ens interpel·la. Res ens acosta més a ell que aprendre a mirar detingudament el rostre dels que pateixen amb compassió. En cap lloc podrem reconèixer amb més veritat el rostre de Jesús.

José A. Pagola

Articles relacionats

Opina

*

Translate »