24 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Arregi: Amb Francesc, l’aire de l’Esperit no ha cessat d’alenar sobre nosaltres

Francesc_rentat_peus_440x220Amb motiu del segon aniversari de l’elecció de Francesc com a papa.

Seré sincer. Als dos anys de l’elecció del bon papa Francesc, sento alleujament i gratitud, una profunda gratitud. I a la vegada segueixo sense aclarir importants interrogants sobre l’abast i el futur de la seva reforma, de la seva primavera benvinguda.

Primer el més important. Des d’aquella primera tarda de la seva elecció, quan es va inclinar davant la multitud de la plaça de Sant Pere per demanar-los la seva benedicció abans d’oferir-los-la, el papa Francesc ens ha portat un profund alleujament. Era un de nosaltres, despullat de la pompa i de la màscara papal. Era com si se sentís de sobte alliberat del pes de mil anys de papat. I ens sentim alliberats. Respirem.

Des de llavors, el franc somriure, la presència bondadosa, la paraula improvisada, l’estil natural, la ruptura del protocol, la frescor del missatge, l’aire d’humanitat, l’aire de l’Esperit no han cessat de bufar sobre nosaltres amb suavitat i energia.

El sentiment d’alleujament té a veure també amb que els guardians de la doctrina semblen haver passat a rereguarda o haver-se retirat a les seves casernes d’hivern. No els sentim tant, no sé ben bé si per consignes rebudes o per oportunitat i estratègia. Ja es veurà. Però portem dos anys sense condemnes ni censures estridents, i ho gaudim.

El sistema vaticà segueix sent opac, i un no acaba de creure’s del tot el que veu (és el que apareix, o apareix només el que ens volen mostrar?). Bé, però un torna a somiar que puguem recuperar la llibertat de la teologia, la llibertat d’arriscar, la llibertat d’errar i de seguir buscant no veritats, ni tan sols la “Veritat”, sinó el misteri que ens salva.

En mirar al papa Francesc i els dos anys transcorreguts, gairebé -només gairebé, però gairebé- tan important com el que ha dit i fet és el que ha deixat de dir i fer. No ha condemnat la cultura actual “no-creient, relativista i hedonista”, com han fet sense treva els dos últims papes i la gran majoria dels nostres bisbes més propers, d’intervenció en intervenció, de document en document, fins regirar sovint la fe i la paciència, o fins habituar-nos estoicament, o fins tornar-nos indiferents per pur cansament o per higiene espiritual.

El to aspre i el projecte ultraconservador religiós-polític, nacional-catòlic, de l’episcopat espanyol, dirigit per Monsenyor Rouco i els seus bisbes afins, obsessionat per l’avortament, la religió a l’escola i el matrimoni homosexual, havien fet l’ambient irrespirable.

El missatge del papa Francesc, per contra, és eminentment positiu. Torna a ressonar l’evangeli de la gràcia i de la llibertat. La sanació dels ferits i l’alliberament de tots els oprimits han recuperat el centre i la primacia. I tot això es va plasmar en un text excepcional ple d’alè i frescor, el millor text emanat de Roma des de l’inici del papat fa 1000 anys: Evangelii Gaudium. L’Evangeli és gràcia i alliberament. Quina senzillesa! Quin alleujament! L’Esperit bufa. Podem respirar una altra vegada.

Per això, dos anys després, amb tots els meus dubtes, sento una immensa gratitud, i em complau dir-ho, i ho diré citant en els paràgrafs que segueixen expressions literals del papa, preses gairebé totes de la Evangelii Gaudium.

Gràcies, papa Francesc, per exhortar-nos sense embuts al cor de l’Evangeli, al goig de la bondat, a la revolució de la tendresa! Gràcies per dissentir dels profetes eclesiàstics de calamitats, i per recordar-nos que el gran perill del món i dels cristians és la tristesa, no pas la increença, i que els cristians no podem anunciar la nostra esperança com a enemics que assenyalen i condemnen; per insistir que Jesús també avui trenca els esquemes avorrits en què el pretenem tancar i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina, i en què l’Església ha d’acceptar la llibertat esquívola de la Paraula.

Gràcies per advertir-nos contra la psicologia de la tomba, que poc a poc converteix els cristians en mòmies de museu, i convidar-nos a ser facilitadors i no controladors, a ser audaços i creatius, sense prohibicions ni pors, a arribar allà on es gesten els nous relats i paradigmes. A ser Església en sortida. I per exhortar a no quedar-nos ancorats en la nostàlgia d’estructures i costums que ja no són vies de vida en el món actual, i a no somiar amb una doctrina monolítica defensada per tots sense matisos, ni pensar en un cristianisme monocultural i monòton; per afirmar que no se’ns ha lliurat la vida com un guió en el qual ja tot estigués escrit, sinó que consisteix en caminar i buscar, donant espai al dubte.

Gràcies per sostenir que l’Església no és una duana, sinó un lloc de socors, i que prefereix una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, abans que una Església malalta, tancada, aferrada a les pròpies seguretats, preocupada per ser el centre, clausurada en un embolic d’obsessions i procediments; per prevenir-nos contra la mundanitat eclesiàstica, contra el perill de sentir-se superiors als altres per complir determinades normes o per ser indestructiblement fidels a cert estil catòlic propi del passat. I contra la temptació d’omplir els seminaris amb qualsevol tipus de motivacions, relacionades amb inseguretats afectives, recerques de formes de poder, glòries humanes o benestar econòmic.

Gràcies per denunciar els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant, una economia de l’exclusió i la desigualtat, una economia que mata. Gràcies per haver cridat a la platja de Lampedusa davant els governs europeus: Vergogna!!. Vergonya!!” I per la seva voluntat de construir una Església pobra per als pobres, inspirada per la primacia de la misericòrdia, i no obsessionada per aspectes doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques.

Tot això constitueix un balanç excel·lent, i és molt més del que jo esperava fa dos anys. Ho reconec amb molt de gust. I aquesta conversió evangèlica -el primat de la praxi misericordiosa- em sembla molt més important que totes les reformes curials fetes fins ara o que pugui fer en el futur. Però crec que hi ha una reforma estructural que afecta el model mateix de papat, o millor dit d’Església, que desitjava i segueixo desitjant, i que considero indispensable perquè aquesta primavera no es torni hivern. I aquesta reforma la segueixo sense veure.

¿Però qui sóc jo per demanar-li més al papa Francesc, un home de 78 anys, absolutament lliurat cada dia des del matí fins a la nit, carregat amb una tasca tant sobrehumana, i constantment exposat, observat, contradit i assetjat per tants poders i interessos foscos? Tindria tot el dret de marxar de Roma a la seva terra argentina i a la seva comunitat jesuïta, i viure en pau els seus últims anys, pregant, escoltant música i passejant i gaudint amb la família i els amics / es. Seria inhumà demanar-li més. Lluny de mi fer-ho.

Però potser el quid del problema sigui justament que la figura mateixa del papa és inhumana. ¿És humà que un home sigui investit de poder infal·lible i absolut, de poder diví, si no és una blasfèmia anomenar “diví” a un poder així? ¿És humà que uns homes -uns cardenals homes sense altre títol que l’haver estat elegits pel papa anterior- confereixin tant poder a un altre home com ells, com nosaltres? ¿No és massa arriscat, a part d’anacrònic, per una Església seguir funcionant amb aquests patrons monàrquics? ¿No donarà pàbul a tota mena d’abusos, arbitrarietats i xarxes opaques en nom de Déu? El problema fonamental és el papat, no el papa.

¿La figura del papa com a monarca absolut, investit de la plenitud de la potestat i a més “infal·lible” quan es pronuncia com a tal, no és una figura inhumana, antievangèlica i antiespiritualitat? El papat és la imatge i la cúspide d’una Església piramidal que respon a temps passats, quan una monarquia absoluta era acceptable. Avui no ho és. Per tant, no n’hi haurà prou amb que un papa sigui bo, com ho és el papa Francesc, mentre no es derogui la figura del papat, és a dir, mentre no s’adopti un model autènticament “eclesial”, comunitari, democràtic d’Església. Un model humà, vaja. O un model evangèlic.

Vet aquí el meu interrogant fonamental: ¿N’hi haurà prou amb les reformes empreses pel papa Francesc o altres que pugui emprendre, mentre perduri la figura d’un papa plenipotenciari? Un altre papa, investit del mateix poder absolut, podria desfer el camí de reformes recorregut per aquest. Fa 53 anys ens felicitàvem -el plural és retòric, doncs jo era un nen encara- de la primavera de Joan XXIII. Avui tornem a celebrar la primavera, la celebro de veritat. Però no voldria que d’aquí a 50 anys o els que siguin, els catòlics -si encara queden catòlics per aquestes llars- tornin a celebrar la primavera després d’un altre llarg hivern.

I no hi haurà manera d’evitar-ho mentre no s’inverteixi la piràmide, es reconegui l’Esperit en la comunitat, totes les esglésies es democratitzin i el papa sigui de veritat un representant de l’Església, elegit per un temps per les diverses esglésies i comunitats. No dic que amb la democratització es resoldrien els mals de l’Església; cal mirar als nostres règims suposadament democràtics. Però no hauria de ser l’Església un mirall d’humanitat i, per tant, d’una democràcia molt més lliure i veritable?

Ara bé, ¿no és il·lusori pensar que un papa pugui dur a terme una reforma tan radical en només dos anys i per decret? Segurament. I, en qualsevol cas, jo no retrec en absolut a aquest papa que no ho hagi fet encara. Ni pretenc que ho faci després, encara que m’agradaria. És una tasca sobrehumana. A més, no sé molt bé com es podria desmuntar la piràmide eclesiàstica i desmantellar el papat.

Potser el papa Francesc ni tan sols vol arribar fins a aquest punt, i tampoc això se li podria retreure. A la Evangelii Gaudium parla de la “conversió del papat”, però suposo que no està pensant en la derogació dels dogmes del primat i de la infal·libilitat. És humà, i té dret a tenir, si la té, una idea tradicional d’Església i de papat. És probable, a més, que tot i que ell desitgés consumar la reforma radical, no li ho permetessin des de fora.

És la contradicció del papat: un home atrapat en les xarxes fèrries d’una institució inhumana. Dic inhumana perquè descansa sobre la sacralització o divinització del poder absolut, i perquè aquesta sacralització li impedeix -en nom de “Déu”- a un bon papa com Francesc derogar el seu propi poder absolut. Aquesta és la contradicció: posseeix el poder absolut, però no pot derogar-lo. I d’aquí se’n segueix una altra contradicció que salta a la vista i que patim, el papa el primer: posseeix el poder absolut, però cap home és capaç d’exercir un poder absolut, i no té més remei que delegar, i acaba sotmès als seus propis delegats. Només cal mirar al Vaticà: ningú sabia fa dos anys si era el papa el que manava o eren les cúries suposadament nomenades per ell. No sé com estaran avui les coses.

Es pot pensar que les reformes iniciades són el començament i que tot arribarà al seu temps. Tan de bo! Cal recórrer el camí per arribar a la meta. Cal temps. Però el temps corre justament contra el papa Francesc. I no puc evitar mirar al nostre clergat jove i als nostres seminaris, doncs -com les coses no canviïn molt i ràpid- d’ells sortiran els futurs bisbes, els futurs cardenals i el futur papa, i a mi no em auguren primaveres.

Tampoc puc deixar de preguntar-me sovint per què serà que tants bisbes que se sentien tant còmodes i identificats amb Joan Pau II i Benet XVI o, en el cas espanyol, amb el Cardenal Rouco, semblen haver-se adaptat sense problema al clima primaveral: serà fidelitat sincera, o camuflatge autodefensiu o tàctica a l’espera de temps millors (que no haurien de trigar …)?

Per aquí van els meus interrogants. Altres interrogants menors es refereixen a determinades idees teològiques i morals del papa Francesc: la idea de Déu, la interpretació de la vida i de la mort de Jesús, l’esquema de l’expiació, el lloc de la dona, l’amor homosexual, el divorci i les noves núpcies … Presumeixo que, en el fons, la seva teologia és tradicional, i que està molt lluny del canvi de llenguatge i de paradigmes que la nostra cultura està demanant a crits. Però com podria jo censurar-lo per pensar com pensa? És humà, i té dret, com tots, a opinar com opina. I té fins i tot dret a errar.

Com tots. I torno al punt central dels meus interrogants. El problema no és que un papa pensi com pensa, sinó que imposi -per suposada autoritat divina- el que pensa com a única veritat. Certament, el papa Francesc no ha mostrat fins ara un tarannà impositor de veritats úniques. Però quina reforma seria necessària perquè el següent papa, i el següent i el següent, tampoc ho poguessin fer ni encara que ho volguessin? Aquesta qüestió és crucial, i segueix pendent.

José Arregi

Articles relacionats

Opina

*

Translate »