20 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Amor de Déu, amor creient

Tant les fonts bíbliques com la teologia patrística, els textos del magisteri i la reflexió teològica en la història de l’Església catòlica han caracteritzat l’experiència cristiana de Déu i de la condició humana com a fe-amor-esperança. La fe es troba internament relacionada amb l’amor i amb l’esperança: sempre és la fe que estima i espera, i perquè espera i estima. Aquesta triple dimensió de l’experiència cristiana: fe-amor-esperança, encaixa en la triple necessitat específica de l’ésser humà: la necessitat de veritat, la necessitat de sentit i la necessitat de plenitud. Cosa que ens porta a la següent conclusió: tant des del punt de vista del cristianisme com des del punt de vista de la filosofia de l’ésser humà (antropologia filosòfica), entendre l’experiència filosòfica al marge de la recerca de la veritat, de la construcció del sentit i de la confiança en la plenitud de la vida humana és un error. L’intent de desvetllar la consciència religiosa de la gent sense fer propostes de veritat, de sentit i de plenitud no respecta les necessitats i anhels humans més pregons i autèntics. Una religiositat indiferenciada, vaga i buida de continguts, que només ajuda a mirar més enllà i per damunt de la vida quotidiana tot mostrant-se indiferent a la veritat expressada i defensada per les confessions religioses, no acaba de suscitar una veritable experiència religiosa, ni acaba de satisfer el cor de la persona. La raó és clara: no ens movem interiorment sinó cap a allò que creiem que és la veritat, el sentit i la plenitud. En el cas del cristianisme, l’experiència religiosa es basa en la veritat que és Déu mateix i que Déu ens revela, en l’amor pel qual Jesucrist es va jugar la seva vida i en l’esperança de plenitud que Déu ens ofereix i ens garanteix en el missatge, l’obra i el misteri pasqual de Jesucrist.

De fet, el “pensament feble” del nostre temps (postmodernitat) també es pot instal•lar massa fàcilment en l’àmbit de la religió. Per això hi ha qui creu que és més modern promoure una experiència religiosa al marge de la recerca humana de la veritat, del sentit i de la plenitud. Tanmateix, s’equivoca: l’home, cal acceptar-lo en totes les dimensions que defineixen la seva especificitat. I la religió faria un mal servei a l’home si li negués el dret a basar la seva vida en la veritat que el supera, en el sentit que li és ofert per Déu mateix i en l’esperança d’una plenitud definitiva afirmada, creguda i viscuda explícitament. El que és modern és aprofundir en aquestes dimensions des dels nous coneixements que les ciències de la natura i de l’home, la filosofia i la teologia aporten, però no negar-les o aigualir-les fins al punt de fer-les irrellevants o despatxar-les massa fàcilment amb la còmoda etiqueta de “dogmàtic”. Per què no acusem de “dogmàtiques” les teories científiques, per exemple la del Big Bang o la de la mecànica quàntica? Per què no acusem de “dogmàtiques” les teories de les ciències socials? L’home aspira a la veritat i la necessita. En la religió, també. El “pensament feble” és una vacuna contra el dogmatisme, però també mostra una feblesa del nostre moment històric.

De manera sintètica, valguin els següents punts com a reflexió inicial sobre el paper de l’amor en l’experiència cristiana. Convé treure’s, però, del cap la idea que, en general, l’amor és un simple sentiment del cor de les persones. Si només tingués aquest sentit, seria força poc rellevant tant per a l’experiència religiosa com per a la comprensió de la vida humana. L’amor es nodreix, en canvi, d’una voluntat constant de dedicació a la veritat, d’una obertura permanent del propi jo als altres, d’un respecte profund per la dignitat de tota persona, d’un acolliment de la humanitat de l’altre sense limitacions i d’un agraïment sincer pel bé que els altres ens fan immerescudament.

1. La salvació que Déu ens ofereix i la justificació que Jesucrist ens ha aconseguit, el cristianisme les entén com a amor de Déu per la humanitat. Aquest amor és la mateixa naturalesa de Déu, com reconeix obertament el text de Jn 4,16. Definir-lo, doncs, ens és del tot impossible, ja que és, per dir-ho així, coextensiu a l’essència divina. Només podem descriure’l temptativament, balbucejant a partir de l’experiència històrica de la seva manifestació i comunicació. De fet, que Déu sigui amor i que per amor tingui una voluntat salvífica universal, toca el misteri més profund de la seva realitat divina i de la seva significació per a la vida humana, segons el cristianisme.

2. Des d’una perspectiva merament humana, també resulta impossible definir d’una vegada per totes l’amor, car està íntimament relacionat amb la dignitat objectiva d’allò que mereix ser estimat, amb el sentit que aporta a la vida humana i amb la plenitud que sembla implicar. O sigui, l’amor apunta a la totalitat de l’existència humana i al nucli de la nostra condició i dignitat, i no només a una part o experiència particular de la nostra llibertat i de la nostra afectivitat. Estimar, doncs, té un significat humà més profund que el d’un simple sentiment, tot i que hi ha, certament, un sentiment d’amor. L’amor, doncs, viscut de manera autèntica, fins al punt del sacrifici de la pròpia vida pels altres, toca el misteri més profund de la condició humana i mostra tenir la capacitat de donar sentit global i últim a la totalitat de l’existència humana en el món. L’amor totalitza i unifica la persona, i no manifesta només una experiència puntual.

3. L’amor ja és central en l’experiència religiosa del Poble d’Israel a l’Antic Testament (Dt 6,4ss), però en el Nou Testament esdevé un lema centralíssim de la Nova Aliança entre Déu i la humanitat per Jesucrist. És la paraula que en el NT expressa qui és Déu i el que ha de ser l’ésser humà que vulgui estar a l’alçada de Déu. No oblidem que la fe bíblica, un cop traduïda a prescripcions que regulen la conducta individual i col•lectiva del Poble d’Israel, comença per establir l’imperatiu o manament “Estimaràs Déu per damunt de totes les coses!” Aquest imperatiu es transforma, en el Nou Testament, en el manament nou: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat!” Perquè qui estima els altres com Jesucrist, sobretot els qui humanament més necessitat en tenen, estima Jesucrist, i qui estima Jesucrist estima el Pare que l’ha enviat. Per això estimar Déu per damunt de totes les coses es converteix ara en un estimar els altres com Jesucrist ens ha estimat, bo i acceptant el do de l’Esperit-Amor.

4. Afirmar que Déu estima la humanitat no és possible fora d’un context de fe i d’esperança. Per la fe entrem en coneixement i relació amb el Déu que se’ns manifesta com a Amor: la fe acull aquest Déu i per això el reconeix objectivament com a amor que s’apropa gratuïtament a nosaltres. Per la seva banda, l’esperança apunta a la plenitud de la vida, i la garantia de la plenitud escatològica de la vida és l’amor de Déu. O sigui, qui té fe espera basant-se en l’amor que Déu és en si i que ens ha revelat en la història de la salvació. I qui espera en Déu creu que el Déu de Jesucrist és objectivament l’amor absolut que podem esperar gràcies a la fe. Qui estima, doncs, dóna als altres l’oportunitat d’entendre la vida a la llum de la fe i de l’esperança, ja que el seu testimoniatge mostra que viu d’un amor absolut i que en aquest amor absolut es troba el sentit de la vida humana.

5. En Jesucrist Déu ha mostrat tenir una voluntat salvífica universal. Això vol dir que el seu amor no té límits i és coextensiu a la història sencera de la humanitat, i que és la força real que la humanitat pot utilitzar per superar el poder destructor de l’egoisme, la manca de sensibilitat i la violència. La manca de respecte als drets humans, a la dignitat de la persona i a la vida dels altres mostra les conseqüències nefastes de bloquejar l’amor i impedir-li que desplegui el seu potencial humanitzador. Viure de l’amor no consisteix simplement a tenir un sentiment de benvolença envers els altres, sinó a lluitar per superar, ja en un mateix, el poder real del mal, cercant d’obrir pas a una cultura de la no-violència. L’amor és, en un cert sentit, un esforç sobrehumà que no té èxit ple sense l’ajut de l’amor de Déu acceptat sincerament. El Regne de Déu s’instaura en aquest món com a victòria sobre el regne del mal. Si Déu no es posava del nostre costat, tampoc nosaltres podríem salvar-nos de la nostra pròpia estupidesa, miopia, maldat i violència.

6. Que Déu és amor vol dir que no basa la seva relació amb la humanitat simplement en la seva condició de Senyor i garant de l’ordre de la creació, sinó que es lliura Ell mateix en el seu Fill Jesucrist, en una comunicació històrica, objectiva i personalíssima de si mateix que el converteix en el misteri més íntim de la creació i de la història de la humanitat. Abandonades a les seves pròpies forces, tant la creació com la humanitat restarien sempre “fora de Déu”. El deisme (com ara el de la maçoneria) és prova d’una interpretació de la relació entre Déu i el món que creu poder-se definir sense fer referència essencial a l’amor de Deu, cosa que en òptica cristiana és impossible i que en òptica humana és insuficient per resoldre el problema humà.

7. Déu s’autocomunica Ell mateix sense cap necessitat de fer-ho, mogut simplement per la seva saviesa i bondat, com diuen el Concili Vaticà I i el Concili Vaticà II, i, per tant, pel bé objectiu de la humanitat. Això és el que la teologia subratlla quan afirma la “gràcia” i “l’encarnació” com a realitats objectives en virtut de les quals Déu esdevé el misteri absolut de vida, d’amor i de coneixement al qual l’home acaba tenint accés de forma gratuïta, universal i immerescuda. De la nostra banda, res no exigeix l’autocomunicació personal de Déu a la humanitat a través de i en Jesucrist. L’amor de Déu no és un simple bonum diffusivum sui, una emanació espontània del Bé que Ell és, sinó un acte personalíssim, absolutament graciós i agraciador, de lliurament de si mateix que no té cap explicació o raó de ser fora del seu propi sentit i al marge de la finalitat que persegueix: la plena humanització, per divinització, de la nostra condició, un cop aquesta és guarida i sanada de la culpabilitat i del mal que la malmeten.

8. Cal no abusar, però, del llenguatge religiós sobre l’amor de Déu, ja que sovint dóna la impressió d’ensucrat, ingenu i aliè als problemes reals del món: “Que aquest Déu ens pugui estimar, que tingui una relació personal amb cadascú de nosaltres com a individu i que aquesta relació protegeixi l’existència, no és pas tan fàcil de verificar com sovint sembla ser-ho en un innocu parloteig religiós”, diu Karl Rahner. L’amor de Déu s’ha verificat en la història de la humanitat a preu de sang: la dels profetes, sobretot la del seu Fill Jesucrist, la dels primers cristians davant dels jueus i dels romans, la de milers de víctimes innocents de la barbàrie humana i la de milers de testimonis cristians en aquests primers dos mil anys de cristianisme. Ensucrar el tema de l’amor de Déu podria equivaler a no respectar la memòria de tots aquests màrtirs de la fe i de la dignitat humana, que van practicar la no-violència com a forma d’amor.

9. L’ateisme nega la possibilitat i la racionalitat de la fe en un Déu que estima. Per coherència nega, doncs, el valor humà de l’amor creient, que respon a l’amor de Déu. Els seus arguments són, de fet, punyents i contundents: per exemple, no té sentit parlar de coses transcendents, els horrors de l’existència humana impugnen la idea de la racionalitat de la fe o demostren que no hi ha cap déu, “Déu” és la justificació de la classe dels qui tenen el poder i la riquesa (Marx), el valor moral cristià de l’amor és un atemptat intolerable contra la vida (Nietzsche), o una sublimació de la repressió sexual (Freud), o una projecció antropològica alienant (Feuerbach), etc. Ara bé, totes aquestes crítiques, malgrat hagin estat desmuntades per un cristianisme teològicament ben entès i pràcticament ben viscut, tenen un valor positiu per als cristians: mostren que, sense practicar una solidaritat radical amb els “condemnats pel destí de la vida” i les injustícies d’aquest món sovint miserable, no es pot parlar de l’amor de Déu envers la humanitat. Convindria no oblidar mai que una fe purament teòrica, que no fa res per canviar aquest món a la llum de l’evangeli, és a dir, a la llum de l’amor de Déu, dóna més arguments a l’ateisme.

10. L’esperit vessat en els nostres cors és la força objectiva de l’amor de Déu. Deixar-se endur per l’esperit de Déu és aprendre a estimar realment. Implorar la gràcia de l’Esperit és voler aprendre cada dia de bell nou a estimar amb un amor que no sigui simple càlcul humà. Basar la vida simplement en les possibilitats de la intel•ligència és no deixar lloc a l’Esperit. Sentir l’atracció de l’Esperit és sentir l’atracció pel bé dels altres. L’Esperit sempre bufa en les mediacions més humanes. I sempre ens torna al Crist, qui és la imatge viva de l’Amor que és Déu. No és possible, doncs, creure en el Crist i esperar en la plenitud que ell ens ha guanyat sense estimar com ell va fer, sense anticipar aquesta plenitud en les petites dosis d’amor als altres en el dia a dia. Qui comprèn això, sap que l’amor del cristià, l’amor creient, és el lligam més profund entre la fe viscuda i professada i l’esperança esperada i esperant.

Joan Ordi Fernández

Opina

*

Translate »