16 novembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Ateisme superficial

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY – Cicle B – 4 de novembre de 2018
Evangeli: Marc 12,28-34
Altres lectures d’aquest diumenge: Dt 6,2-6; He 7,23-28; Salm: 18 (17)

ATEISME SUPERFICIAL

Són bastants els qui, durant aquests anys, han anat passant d’una fe lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i irresponsable. N’hi ha que han eliminat de les seves vides tota pràctica religiosa i han liquidat qualsevol relació amb una comunitat creient. Però n’hi ha prou amb això per a resoldre amb serietat la postura personal d’un hom davant el misteri últim de la vida?

N’hi ha que diuen que no creuen en l’Església ni en «els invents dels capellans», però creuen en Déu. No obstant això, què vol dir creure en un Déu a qui mai se’l recorda, amb qui mai es dialoga, a qui no se l’escolta, de qui no se n’espera res amb goig?

Altres proclamen que ja és hora d’aprendre a viure sense Déu, enfrontant-se a la vida amb més dignitat i personalitat. Però, quan s’observa de prop la seva vida, no és fàcil veure com els ha ajudat concretament l’abandonament de Déu a viure una vida més digna i responsable.

Bastants s’han fabricat la seva pròpia religió i s’han construït una moral pròpia a la seva mida. Mai han buscat una altra cosa que situar-se amb certa comoditat a la vida, evitant tot interrogant que qüestionés seriosament la seva existència.

Alguns no sabrien dir si creuen en Déu o no. En realitat, no entenen per què pot servir tal cosa. Ells viuen tan ocupats en treballar i gaudir, tan distrets pels problemes de cada dia, els programes de televisió i les revistes del cap de setmana que Déu no té lloc en les seves vides.

Però ens equivocaríem els creients si penséssim que aquest ateisme frívol es troba solament en aquestes persones que s’atreveixen a dir en veu alta que no creuen en Déu. Aquest ateisme pot estar penetrant també en els cors dels qui ens diem creients: de vegades nosaltres mateixos sabem que Déu no és l’únic Senyor de la nostra vida, ni tan sols el més important.

Fem només una prova. Què sentim en el més íntim de la nostra consciència quan escoltem poc a poc, repetides vegades i amb sinceritat aquestes paraules: «Escolta: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces»? Quin espai ocupa Déu en el meu cor, en la meva ànima, al meu cap, en tot el meu ésser?

José A. Pagola

Articles relacionats

Opina

*

Translate »