18 setembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Beatificacions. Una altra oportunitat perduda

Avui s’ha celebrat a Tarragona la beatificació de 522 persones assassinades per la bogeria revolucionària que es va encendre després de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936. Reconec que tenia esperances que el papa Francesc fes alguna menció a la necessitat de reconèixer errors i als efectes sanadors que té el demanar perdó. També he trobat a faltar una mínima sensibilitat cap a la terra que acollia les beatificacions i a la catalanitat de moltes de les víctimes. No demano fer política, demano cortesia i reconeixement d’una realitat cultural. Fer política és el contrari, obviar les realitats culturals i donar com a vàlida l’hegemonia castellana. En canvi la intervenció del cardenal Amato va tenir importants aspectes ideològics, de condemna d’ideologies i de situar la culpa en un únic bàndol.

No qüestionem en cap cas la innocència de les víctimes, ni les tortures i vexacions de tota mena que van patir, ni el dolor dels seus familiars, ni els valors evangèlics que ens la majoria dels casos van manifestar les víctimes. No eren combatents, no van cometre cap acte de violència. Van ser més de 8.000 catòlics i catòliques, entre laics, religiosos, preveres i bisbes, assassinats per representar una institució, l’Església, que era vista per determinats sectors com a còmplice i sustentadora d’un sistema polític i social que explotava i reprimia a les classes més populars.

A tall d’exemple us oferim el testimoni de primera ma d’una de les persones més representatives i valorades de l’època, el del canonge Cardó, que en cap cas es pot titllar d’extremista.

Carles Cardó, eclesiàstic i intel·lectual reconegut i estimat, perseguit per ambdós bàndols de l’Espanya de la Guerra Civil i de la postguerra, va deixar un testimoni d’incalculable valor, per entendre la situació de l’Església d’aquella època, en dues obres: “Les dues tradicions” i “El gran refús”, ambdues reeditades diverses vegades per Editorial Claret. Unes obres que tot catòlic i tot catalanista hauria de llegir amb fruïció.

Us transcrivim uns fragment d’aquestes obres relacionats amb el tema que comentem:

“Les repercussions sacrílegues que tingué en la zona republicana cauen, doncs, en gran part sobre la consciència dels promotors del fratricidi col·lectiu, entre les quals es trobaven alguns jerarques eclesiàstics, representants d’una esglesiola sense evangeli, totalment diferent de l’autèntica Església de Crist, representada pels prelats obedients a Roma, aleshores ja molt reduïts en nombre, com els fets malauradament demostraren”.

El mateix Cardó al llibre “La moral de la derrota” , publicat per Ariel el 1959 escriu aquesta sentència: “Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat L’Església” en clara referència al paper que va tenir la jerarquia espanyola en favor de les classes dominants des del segle XV.

Un altre gran estudiós de l’Espanya de la Guerra civil ést el monjo de Montserrat Hilari Raguer. En el llibre “La pólvora i el incienso”, editat per Península, Raguer fa aquestes afirmacions: “Tal como hemos expuesto en el capítulo dedicado a los años de la República, la mayoria dl episcopado y de las derechas católicas tuvieron una gran responsavilidad en la crispación creciente que desembocaría en el conflicto bélico” En el llibre també narra una pregunta que es feia el jesuïta Alfons M. Thió Rodés, que va ser superior dels jesuïtes reclosos a la presó Model de Barcelona:  “¿Rebutgen els ministres per causa de Jesús, o rebutgen Jesús per causa dels ministres?”.

L’Episcopat espanyol, tot i que des del mateix moment que les tropes nacionals van guanyar la guerra, i durant tot el temps que va durar la dictadura del general Franco s’han portat a terme múltiples cerimònies i actes en honor d’aquests catòlics assassinats, sempre han maldat perquè l’Església universal reconegués el martiri d’aquestes persones i la persecució religiosa de la que van ser víctimes. Ni Pius XII, ni Joan XXIII, ni Pau VI en van volguer saber res d’aquesta pretensió episcopal. No va ser fins  el pontificat de Joan Pau II que es van tornar a activar les causes de beatificació, coincidint amb una època on l’Església recuperava els actes de masses per tal de reivindicar-se davant la modernitat. Des de les hores fins ara han estat diverses les cerimònies de beatificació de persones relacionades amb la  persecució religiosa dels anys 30.

L’Església però, en cap moment ha accedit a reconèixer la seva participació activa en la repressió del franquisme, ni en la justificació de la Guerra Civil, ni molt menys en la preparació del terreny pel cop d’estat que la va desencadenar. Des de la recuperació de la democràcia, a l’Estat espanyol han estat diverses les veus que han demanat aquest gest solemne de demanar perdó, obtenint sempre una resposta negativa per part de la jerarquia. Tan sols lleugeres referències genèriques en alguns documents episcopals, com ara la carta pastoral dels bisbes catalans del 2011 “Al servei del nostre poble” on en el seu punt 22 diuen: “Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya, i estem convençuts que els cristians, guiats per la llum sempre actual de la Bona Nova del Senyor Ressuscitat, podem continuar contribuint-hi decisivament en el present i en el futur.”  

No n’hi ha prou amb això. El que cal, el que és ineludible per refer la confiança entre la societat i l’Església, és un reconeixement solemne, explícit, i públic sobre l’actitud indeguda mantinguda en aquesta època; de petició de perdó i de manifestació del compromís d’evitar en el futur cap interferència religiosa ens els afers polítics en benefici de la institució i del seu statu quo, i d’acceptar un model de laïcitat que no exclogui l’Església dels debats socials però que delimiti les seves competències.

Avui ha estat una nova oportunitat perduda, i ja van masses. Avui molts catòlics i catòliques de Catalunya sentim una sensació de vergonya per la manca de valentia i sentit evangèlic que en aquesta qüestió mantenen els nostres bisbes.

Segur que en el pensament de moltes de les persones avui beatificades va sorgir la pregunta de per què? La jerarquia i tots nosaltres també ens la hem de formular, per què?

Per què es va desencadenar aquella barbàrie?

Per què avui la societat veu amb indiferència i a vegades amb menyspreu l’Església?

Per què tenen tant poc ressò les paraules dels seus dirigents?

Per què rep tantes critiques?

Per què avui, com en aquells ja llunyans anys 30, encara hi ha qui diu, com el milicià anarquista que va entrar a la sagristia de la capella del Casal de la Visitació de l’Ametlla del Vallès, quan mirant un crucifix, va exclamar: “Tant bo com eres tu i tant dolents com són els que et segueixen!”

Comentaris

  1. Article de Miquel Sunyol del seu bloc de s de Tarragona

    VÍCTIMES D’UNA PERSECUCIÓ RELIGIOSA?

    MÉS EXACTAMENT: VÍCTIMES DE LA PRÒPIA ESGLÉSIA

    En el butlletí ESGLÉSIA DE TARRAGONA nº 275 (juliol-agost 2013), dedicat a la “Beatificació de l’any de la fe”, es rebutja l’expressió “màrtirs de la guerra civil” encara que es reconeix que “la guerra civil és el context sociopolític en què es produeix la mort de la majoria” i, a continuació, s’afirma que “ells són víctimes, no d’una guerra civil, sinó d’una persecució religiosa” (pàg. 70). I el Sr. Arquebisbe, Jaume Pujol, en el seu article (pàg. 6) remarca que “van ser víctimes d’una persecució religiosa… els mataren «per odi a la fe»”.

    De manera semblant, el secretari de la Conferencia Episcopal Española, Antonio Martínez Camino, va negar que la guerra civil fos el marc de referència d’aquestes morts: “Es beatificaran persones que van morir abans de la guerra civil; no volem faltar a la veritat i volem deixar clar que aquests màrtirs no són caiguts d’una guerra” (Més Tarragona, 27/09/2013, pàg. 4).

    L’expressió «per odi a la fe» és totalment inapropiada i no condueix a la reconciliació que, després de tants anys, ens és encara necessària. I si es vol parlar de «persecució religiosa» cal, abans, preguntar-se per les causes: per què aquesta persecució va anar dirigida contra un grup determinat de la societat?

    La Jerarquia de l’església espanyola beatificarà les seves pròpies víctimes.

    Ells i elles van ser les víctimes d’una església que al llarg dels segles no va saber transmetre a les classes socials més depauperades el missatge de l’evangeli. Classes socials depauperades per la injusta distribució de la terra a Espanya. No cal ara donar xifres, però sí posar una pregunta. Per què el “poble” va destruir la cartoixa de Scala Dei l’any 1835? Per «odi a la fe»”? O per odi a un sistema feudal, representat pels monjos?

    Ells i elles van ser les víctimes d’una església que durant els segles XIX i XX -per no allunyar-nos massa en el temps- havia anat prenent una determinada posició social, cultural, política, mantenint-se sempre al costat de la Monarquia i de la Dictadura (la de Primo de Rivera, de 1923-1930): Aquesta va comportar una forta repressió del moviment obrer, i la prohibició dels drets públics i la supressió de partits polítics i de les organitzacions sindicals. La Jerarquia eclesial, juntament amb la Monarquia (Alfons XIII), l’exèrcit, la burgesia, i els terratinents, li donà suport.

    Ells i elles van ser les víctimes d’una església que no va saber o no va voler (alguns dirien que els va alimentar) parar l’onada d’odis que s’anaven acumulant. “Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, escriuria Antonio Machado.

    Ells i elles van ser les víctimes d’una església que, per la seva bel·ligerància durant tot el segle XX i sobretot contra la República, ja s’havia destruït a si mateixa, segons la confessió d’un sacerdot a Ventura Gassol: “Los rojos han destruido nuestras iglesias, pero nosotros destruimos primero la Iglesia”.

    Aquesta Jerarquia eclesiàstica beatificarà les seves pròpies víctimes, però no farà envers elles el que seria necessari fer en primer lloc: demanar-los perdó.

    Aquesta Jerarquia eclesiàstica beatificarà les seves pròpies víctimes, les que ella considera del seu bàndol, però no farà el que potser seria encara més necessari: demanar perdó a tots aquells que ella els va convertir en “autors materials” d’uns odis que ella va contribuir a alimentar.

  2. … Voldríem que aquesta nova beatificació massiva, que segueix mantenint les ferides obertes, serveixiperquèl’Església catòlica,amb sincer remordiment, demani d’una vegada perdó a la ciutadania actual per la seva participació, com a impulsora del conflicte i, conseqüentment com agressora; que es penedeixiper la seva col·laboracióen la mort o assassinat de milers d’innocents, acusant, denunciant, oferint fins i tot llistes de feligresos sota sospita als escamots de la mort; que demani perdó per la seva responsabilitat en l’ocultació del sacrifici de tants que van lliurar la seva vida peR causa de la justícia i la veritat, i finalment que demani també perdó pels beneficis de tot tipus que va obtenir al llarg de tants anys de l’il·legítim règim de la dictadura.

    Es tracta fonamentalment d’exercir la funcióde portadora de pau que ha d’exercir.L’Església no s’ha de relacionar amb el món en funció d’ella mateixa sinó en funció dela construcció del Regne de Déu, això és, en funció de la justícia i de la veritat. En cascontrari, si s’allunya i es confronta amb el món, per molt dret que tingui a reconèixerel mèrit dels seus, corre el risc d’esdevenir secta. I ja que com a Església aspira a manifestar socialment el missatge de Jesús, no hauria d’oblidar mai d’encarnar en sí mateixa aquest desigde Jesúsrecollit en l’evangeli sobre la unió dels seus seguidors:

    “Que siguin un com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teunom, els
    que m’has donat. He vetllat per ells i no se’n ha perdut ni un sol ” (Jn 17,11-12)

    Col·lectiu de DONES EN L’ ESGLÉSIA

  3. Vaya… debe ser que los mas de 8.000 religiosos asesinados eran invencion de Franco…

    • I el règim de Franco quans va fer fusilar ? i encara moltíssims encara no se sap on ni estan els seus cossos…

      El perdó esa demana pel dos bàndols…

      El Nano de Sants

  4. No em cap al cap el que l’Esglèsia hagi de demanar perdó despres de la quantitat de religiosos assessinats sense cap mirament sols pel fet de ser-ho. Encara no he sentit cap veu demanant perdó a l’Església per aquests assessinats tan flagrans. Si algun clergue de la part alta o d’on sigui va fer alguna cosa mal feta que se’l condemni, pero els pobres sacerdot de poble, frares i monjes allà en els seus convents quin mal havien fet?….

    • El bisbe Casademont per dues vegades va demanar aquest perdó, només un bisbe i Montserrat ja ho va fer anteriorment i ara ho ha tornat afer tal com ara pots llegir en els diversos apartats del web. Ara veurem que diran els bisbes de la Tarraconensse els dies 30 i 31 d’aquest mes…

  5. Independentment d’altres i encertades consideracions que es fan, jo hi veig un retorn descarat cap al nacionalcatolicisme franquista, del que els actuals governants de l’Estat no estan d’amagar-se’n. La prova evident la donaren les paraules del ministre de Justícia, en qualificar l’acte de “religioso”. Aleshores què hi feia ell allà -i altres autoritats del govern central i de la Generalitat- si la Constitució estableix que som un estat no confessional?
    Hipocresia? Incoherència? Servilisme ideològic? Burla descarada a la ciutadania? Infracció flagrant de la Carta Magna? O què?
    Marc Antoni Adell

  6. Doncs perquè l’esglesia és essencialment una estructura de poder mantinguda per l’alta jerarquía i on s’hi sumen una part dels fidels de base. En aquesta estructura de poder poc hi compte l’evageli i la biblia, l’espiritualitat i els valors.

    Perquè a l’esglesia hi ha a vegades falses morals que ofenen, no només la Intel·ligència sinó també la sensibilitat de moltes persones i que els porten a la indiferència i fins i tot al menyspreu.

Opina

*

Translate »