22 octubre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Canviant la imatge de Déu

CANVIANT LA IMATGE DE DÉU

Diumenge XXV de durant l’any, 24 se setembre del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

A Déu no l’ha vist mai ningú. Només ens en podem fer que imatges. D’altra banda, ben febles i aproximatives tan sols. Un “déu” és possible pensar-lo, deduint-lo des dels raonaments, però tanmateix fora de pensar que existeix, no en sabrem pas dir res del “com és”, més que posant en superlatius d’inefabilitat tot allò que pensem i trobem de valor en aquest món. De fet, resulta un “déu” fet a “imatge i semblança de l’home”. Això ens diu ben poc. Aquest “déu” no és satisfactori, és un “déu” llunyà que no invita a relacionar-lo, a barrejar-lo amb el nostre món. Sabem que “aquest déu” ens l’han matat els mestres de la sospita moderna: Marx, Freud, Nietzsche. Però nosaltres tenim obert un nou camí que ens atansa a la realitat de Déu, i és el de la fe, sostinguda en la revelació de i en la persona de Jesucrist, en tant que el professem Déu i home vertaders. D’Ell ens ve que tinguem una imatge “visible” del Déu “invisible”. Estudiant la persona de Jesús de Natzaret, entrant en el seu missatge ens podem anar atansant, mica a mica, a “l’esplendor de la glòria del Pare”. Aquest “coneixement” que no és deductiu, sinó experiencial, posades les bases d’una confiança en les seves paraules i més en el seu testimoni; primer, validant-lo com a persona històrica i donant veracitat a les seves afirmacions transcendents, tenim la certesa d’un Déu que es defineix en funció de nosaltres, no per pura necessitat, sinó per l’enlluernament de veure que Déu és Persona, Entitat tot altra que se’ns dóna a conèixer al viu i que ens obre a un coneixement vivencial, fet de successives aproximacions, en tant que és misteri. Si l’home en les seves pregoneses el tenim ja per un misteri, ¡com no ho ha de ser Crist en qui, per la seva humanitat, ens ha invitat a entrar en el món de Déu! Per això, no acabarem mai d’entrar en el que és el Misteri, i el fonamentador de tots els misteris: DÉU.

Jesucrist, en el real i concret en la seva història, ens porta a descobrir, sempre per revelació, un anar sabent més de Déu i a veure la seva mateixa relació humana amb el seu Déu, viscut com a Pare. La seva vida tota i l’eclosió en la resurrecció ens han donat la clau de la contemplació dels “misteris” de la seva polièdrica manifestació d’un Déu, que s’ha fet home –¡misteri de la seva encarnació, mai ben entès i admirat, únic!-: la vertadera revolució d’un Déu que s’ha fet home -i de quina manera, ¡inefable!- perquè els homes poguessin prendre imatge i semblança de Déu, portats per Jesús, visibilitat de la invisibilitat de Déu.

A Déu hi vàrem accedir, els nascuts en la fe “sociològica”, la que ”imperava” allà temps; “apresa” en la cantarella de preguntes i respostes del catecisme i per una introducció per via pietista, que no necessàriament suposava fe i que podia quedar en “religiositat o creença”, lligades aquestes a respondre a la necessitat que tenim tots de protecció i de seguretat, moltes vegades instintives i primàries; amb imatges projectades a un “déu” que està per “damunt” i que demana ser obedients amb una obediència que esclavitza i no allibera. A part, que aquest “déu” no podia respondre a les grans i permanents preguntes que un en fer-se gran es fa i es desfà…

Quan parlem de fe volem dir una altra cosa, ben diferent, i a aquesta no s’hi accedeix, si no és per una conversió existencial en què Crist és redescobert i retrobat en viu com a Persona-Déu humanada, en la qual podem establir una gojosa amistat; i així és posat com a principi ordenador i fonamentador del nostre viure, i com a la manera evangèlica de relacionar-nos amb DÉU, PARE. Ara, sí; i es va descobrint dia a dia i en el dia a dia. Un Déu Encarnat, en Jesús Ressuscitat que ha lligat la Seva Persona a les persones concretes d’ahir, d’avui i de demà: alfa i punt tendencial omega, al qual tendim lliurement i compromesament. Una invitació a la irradiació en el nostre anar endavant i amunt. En espiral que s’eixampla, com ens hi ha acostumat a viure-ho en Teilhard de Chardin. La visió –perquè ara podem parlar de visió, d’alguna forma, segons expressió de Joan, ara ha revertit el principi: Déu s’ha fet home perquè els homes –tot home i tots els homes (Pau VI)- esdevinguessin ¡divinitzats!: d’això la fe en diu ser nogensmenys que fills de Déu. Ara, finalment, en el mirall de Jesús podem pensar i sentir com és Déu, a través dels aprofundiments que ens permet fer el tracte, el contacte amb Jesús viu i vivificador. Déu s’ha fet entenedor, proper i amic. Ens és presentat com a Emmauel, Déu en nosaltres i amb nosaltres. Cosa que mai ho haguéssim pogut dir del “déu! de les filosofies…

Tot amb tot, El Déu de Jesucrist sempre ens sorprendrà. De no ser aixì, podem dir que encara no és el Déu veritable. Això ho veiem clarament en els textos de la missa d’avui. Les últimes paraules de l’evangeli ens retornen al Déu que s’obre generosament més enllà de tota justícia, perquè en Ell la justícia queda enclosa en l’Amor. Déu és Lliure, amorosament Lliure. I subverteix els valors que nosaltres honradament considerem que són humans; el més enllà és la marca de la casa i la seva denominació d’origen. Vegem-ho, doncs, en es textos de l’Eucaristia d’avui:

– S’ha de cercar i invocar Déu a temps segur: en l’ara i l’aquí: Es deixa trobar!
– Que a cada ocasió que se’ns brinda ens hem de convertir a Ell; con-vertir vol dir reorientar-nos constantment com a nord del nostre viure. La brúixola essencial, el nostre GPS, en sentit ple.
– Tornar a Déu (¡ai, les paràboles de la misericòrdia, les de Jesús!) La nostra vida són retorns continuats, redreçaments, no tant geogràfics com espirituals, d’immersió.
– Déu és tan generós (la generositat, com a engendraments, hem de tornar a néixer una i moltes vegades, fins a la “major naixença”, la definitiva, on es verificarà un “cara a cara”, que diem també a tall de semblança (Recordem com comencen les paràboles: el Regne de Déu s’assembla a..; li passa com… (comparacions humanes, però inefables; per això serveixen els com…)
– Els vostres pensaments, els camins, les figuracions vostres no són les de Déu.
– Una vegada més se’ns fa recurrent el salm del Déu que és compassiu i benigne, gran en l’amor…
-Déu és bo per a tothom (àdhuc per als de l’hora undècima de l’evangeli: és una qüestió de justícia distributiva, Déu atén el bé comú, més enllà del bé de justícia.
– Cada dia ens és una oportunitat penúltima per rebre el salari de gràcia i per ser agraïts de mena. Ho dèiem amb la trilogia de Francesc. Recordeu?
– Tot l’obrar de Déu és la Bondat Personificada.
– Déu es fa proper als qui l’invoquen amb sinceritat.
– L’únic manament ho abasta tot: Déu en els germans i els germans en Déu.
– Pau posa el punt d’arribada en aquest “porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. La plena significació del “porteu”, en el sentit d’encarneu, configureu-vos per, amb i en Jesucrist, com si fos una segona naturalesa assumida i feta pròpia.
– Déu és el que de la diversitat en fa la unitat, i més, la comunió.
– Jesús s’identifica amb tots, sobretot en els perdedors.
– Les preferències de Jesús. Cal tenir-les activament presents.
– Déu és Déu, estimant. Si és que la paraula pot dir-nos quelcom del dedins de Déu: estima entranyablement. La generositat li surt de les fonts que salten fins a la Vida Eterna.
– Déu és la des-mesura. Trenca tots els esquemes, anant més enllà. Se us va dir, Jo us dic.
– Déu no mana, “demana”.
– Tot és gràcia; mira-t’ho per on vulguis (s. Agustí). Déu és gratuït i sorprenent en tot. Què tenim que no ens sigui donat per Déu? “Sense mi no podeu fer res”.
– Assereneu-vos. Déu ho dóna tot en escreix, de sobrepuig.

P.S: Recomano el Quadern de Cristianisme i Justícia, n 75 ¿Hablar de Dios en el umbral del siglo XXI. En la web http://www.fespinal.com

Articles relacionats

Opina

*

Translate »