17 agost 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Conèixer i ser reconeguts

CONÈIXER I SER RECONEGUTS

Diumenge IV de Pasqua, 22 d’abril de 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Pasqua és també un camí per anar-nos endinsant en la mateixa finalitat que vàrem treballar en començar la Quaresma, però ara des d’una visió de Resurrecció. Ens dèiem que en Jesucrist hi ha molts misteris i ara ens trobem en el de la seva glorificació que marca com el compliment de la seva missió personal i que adquireix sentit global de tot el que significa Crist per a tots el creients d’ara i de sempre. Hem de rellegir la seva vida i els seus ensenyaments des d’una perspectiva de globalitat. Més que pedra angular de tot l’edifici del fet cristià, Ell és el tot: punt d’unió i de significat. En Joan i Pau trobarem les identitats diverses que queden emparades per aquest repetit “Jo Sóc”. Jesús utilitzà aquest mètode d’explicar-los les Escriptures a fi d’obrir-los-hi els ulls. I veure’l com a Fill de Déu, sense perdre aquest sentit d’identificació àdhuc corporal. Altrament podien perdre la perspectiva de continuïtat amb el que fou el seu Mestre i Amic Confidencial, ara glorificat pel Pare.

Aquests dies fem lectures que van més enllà dels evangelis, Pere és el que el predica ja des dels primers dies, Pau sobretot ens en donarà una visió molt madurada que suposa un coneixement espiritual. Formularà expressions que formaran part d’una segona lectura, no vinculada a l’experiència deguda a una convivència com la van fer els apòstols. Tota la riquesa diguem-ne pasqual ens és oferta a la nostra consideració per anar més a fons en el seu coneixement espiritual. Conèixer-lo és el gran repte pasqual. Això suposarà un tracte i familiaritat que posi arrels i fonaments a la nostra fe. Conèixer en termes bíblics vol dir tenir-ne una experiència directa i espiritual que va més enllà de saber-ne episodis de la seva vida feta narració, és veure Jesús com a misteri tot ell. Anar del què al perquè i al per a què. Del saber a l’assaborir-lo com a motiu i significació del nostre viure. Coneixement experiencial que suposa una actitud peculiar del nostre viure. Definitivament ja la nostra existència depèn i s’explica amb la de Jesús, viu en nosaltres per sempre. És allò de Nicodem: tornar a néixer, con-figurats d’una nova manera de ser i de fer.

Avui l’evangeli porta l’al·legoria del Bon Pastor que coneix i reconeix una a una les seves ovelles, donant-les-hi un tracte personalitzat, amb nom propi; i hi establint-hi una relació única, oberta com d’amistat.

En el relat evangèlic hi ha com un moment àlgic quan diu Jesús: “Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles”. Hi ha un paral·lelisme entre la relació de Jesús amb el seu Pare i la que estableix entre ell i cadascú de nosaltres. Aquí toquem un punt abismal de les relacions. Hem de ser-ne conscients. Restem com estupefactes i ho considerem com una gràcia, la qual ens serà difícil d’entendre i de correspondre-hi. Només per El, amb Ell i en Ell podem donar-hi resposta. Tot obra i gràcia de Déu. Aquesta comunió de Jesús amb nosaltres ens ve com reforçada per les paraules de Joan a la seva primera carta: “Estimats: Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. I hi afegeix un “encara més” ponderatiu: “encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. Aquesta és la Carta de la més profunda i viva identitat nostra. Som ja ara en un accentuat to de veu, convençuts i convincents. Anirem essent en creixement permanent fins a arribar al moment de plenitud, ja en Déu: “Serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Si ja és un misteri la nostra relació amb Déu aquí a la terra, com no serà la del cel en Déu? Fem un acte de fe i d’amor per entrar, ni que només sigui un xic en la suprema veritat de cada terme.

– Mireu: ens demana Joan que li prestem més que atenció a allò que ens dirà. Com si digués: Admireu, no n’hi ha per menys! És veritablement una mirada de fe. Només Déu ens pot donar una comprensió, una ponderació de la veritat que inclouen les paraules que ens dirà.

– Quina prova d’amor: Aquesta és la vertadera causa i motor del contingut que ens dirà a continuació. Un amor que ens supera, que ens sobrepassa. Atents a l’afirmació. Cal agrair àdhuc la capacitat de resposta que podem donar. Tot obra i gràcia de l’amor que se’ns manifesta. Senyor, ja crec, però augmenta’m la meva pobra fe.

– Ens ha donat el Pare: Jesús ens va dir que ens relacionéssim amb Déu com a Pare. “Que és meu i vostre”, ens digué. Hem entrat en la intimitat amb Déu. Ja des d’antic, a la Didajé des del segle primer se’ns prescriu que el parenostre s’ha de resar tres vegades al dia. I que ja en la litúrgia romana anava precedida com ara d’un “atrevir-nos a dir”. Un temerós respecte reverencial. I d’acord amb l’ús que en feia la litúrgia antiga acabava amb una doxologia que ara queda un xic despenjada: “perquè son vostres per sempre, el Regne, el poder i la glòria”. (Del llibre Abbà El missatge central del Nou Testament de Joachim Jeremias)

– Déu ens reconeix: és el millor aval. Ell en persona. Ara podem capir millor aquells capítols 15 fins al 17 de l’evangeli de Joan on la relació de Jesús amb el Pare ens és model al qual ens invitarà el mateix Jesús. L’expressió reconèixer és fonamental en l’imaginari del Mestre. Com a Pastor, com a Advocat.

– Com a fills seus: Mai s’havia arribat a formular així la nostra vinculació amb la paternitat de Déu. Tot obra de la gràcia: som afillats, som reconeguts com, som adoptats. Fills en el Fill, germans en el nostre Germà, Jesús. La imatge de fill i de nou naixement aplicada al do de la vida divina es freqüent en Joan; esdeveniment que es dóna en el baptisme. Ara, pertoca de fer referència al document del Vaticà II Gaudium et Spes: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Jesús és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la imatge divina, deformada des del primer pecat. Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor”.

– I ho som: Constatació referendària. Jesús s’ha fet tan proper que el Pare ens veu com a fills en la filiació del seu Fill. Ens veu en la imatge del seu Fill. Som de Déu: per creació i per redempció: és la nostra identitat reconeguda. És una reiteració, però gens retòrica, admirativa. Definitiva. “Els seguidors del Crist, cridats per Déu i justificats en el Senyor Jesús, no pels seus propis mereixements sinó per designi i gràcia d’Ell, han estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i participants de la natura divina i, per tant, fet sants”.

– Però encara no s’ha manifestat com serem: “Certament assetgen al cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”.

– Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal és: “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora de l’evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida, a fi que fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!” “A causa de la seva transcendència, Déu només pot ser vist tal com Ell és, quan Ell mateix obre el seu misteri a la contemplació immediata de l’home i quan li dóna la capacitat. Aquesta contemplació de Déu en la glòria celestial, l’Església l’anomena “visió beatífica”. “Aquest misteri de comunió benaurada amb Déu i amb tots els qui són en el Crist ultrapassa tota comprensió i tota representació. L’Escriptura ens parla amb imatges: vida, llum, pau, banquet de noces, vi del Regne, casa del Pare, Jerusalem celestial, paradís: “El que l’ull no ha vist mai, ni l’orella ha sentit, ni ha entrat en un cor d’home, ho ha preparat Déu per als qui l’estimen” (I Co 2,9). Catecisme de l’Església Catòlica, nn 1027 i 1028. “Perdura eternament el seu amor”. És el salm responsorial, 117)

Articles relacionats

Opina

*

Translate »