16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Creiem encara en la justícia?

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY – (Cicle C) – 20 d’octubre de 2013
Evangeli: Lc 18,1-8
Altres lectures d’aquest diumenge: Ex 17,8-13; 2Tm 3,14-4,2; Salm 121 (120)

¿CREIEM ENCARA EN LA JUSTÍCIA?

Lluc narra una breu paràbola indicant-nos que Jesús la va explicar per ensenyar als seus deixebles “com havien de pregar sempre sense defallir”. Aquest tema és molt estimat per l’evangelista que, en diverses ocasions, repeteix la mateixa idea. Com és natural, la paràbola ha estat llegida gairebé sempre com una invitació a mantenir la perseverança de la nostra pregària a Déu.

No obstant això, si observem el contingut del relat i la conclusió del mateix Jesús, veiem que la clau de la paràbola és la set de justícia. Fins a quatre vegades es repeteix l’expressió “fer justícia”. Més que model de pregària, la vídua del relat és exemple admirable de lluita per la justícia enmig d’una societat corrupta que abusa dels més febles.

El primer personatge de la paràbola és un jutge que “ni tem Déu ni li importen els homes”. És l’encarnació exacta de la corrupció que denuncien repetidament els profetes: els poderosos no temen la justícia de Déu i no respecten la dignitat ni els drets dels pobres. No són casos aïllats. Els profetes denuncien la corrupció del sistema judicial a Israel i l’estructura masclista d’aquella societat patriarcal.

El segon personatge és una vídua indefensa enmig d’una societat injusta. D’una banda, viu patint els atropellaments d’un “adversari” més poderós que ella. Per altra, és víctima d’un jutge a qui no li importa en absolut la seva persona ni el seu patiment. Així viuen milions de dones de tots els temps en la majoria dels pobles.

En la conclusió de la paràbola, Jesús no parla de l’oració. Primer de tot, demana confiança en la justícia de Déu: “¿Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?” Aquests elegits no són “els membres de l’Església”, sinó els pobres de tots els pobles que clamen demanant justícia. D’ells és el Regne de Déu.

Després, Jesús fa una pregunta que és tot un desafiament per als seus deixebles: “Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?” No està pensant en la fe com a adhesió doctrinal, sinó en la fe que encoratja l’actuació de la vídua, model d’indignació, resistència activa i coratge per reclamar justícia als corruptes.

És aquesta la fe i la pregària dels cristians satisfets de les societats del benestar? Segurament, té raó J. B. Metz quan denuncia que en l’espiritualitat cristiana hi ha massa càntics i pocs crits d’indignació, massa complaença i poca nostàlgia d’un món més humà, massa consol i poca fam de justícia.

José Antonio Pagola

Opina

*

Translate »