16 novembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Desenllaç (i tres)

DESENLLAÇ (I TRES)

Diumenge XXI de durant l’any litúrgic, 26 d’agost del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Hem viscut durant cinc setmanes un autèntic drama, dins del transcurs de la missió evangelitzadora de Jesús, Mestre i Metge al mateix temps, narrat per Joan i que abasta tot el capítol sisè del seu evangeli; podríem dir-ne que és el mateix centre narratiu, que marca separació en un abans i un després; i que eleva el grau de proposta de seguiment, sense la comprensió del qual no entendrem res del que succeirà després, a pocs mesos del final-principi de la vida plena de Jesús, unint cel i terra, per dir-ho globalment. És un dels moments centrals de la proposta més endinsada en el misteri dels misteris que és l’Eucaristia. Aquí, esdevingut només com a profecia; episodis enllà de la seva vida, en la cruesa i excelsitud, serà l’acompliment inesperat, tot i que explicitat i avançat en la narració de Joan, narració que ens supera de totes totes. “Mireu l’ofrena de la vostra Església: reconeixeu-hi la víctima que ens ha reconciliat amb Vós, concediu-nos que, els qui rebem el Cos i la Sang del vostre Fill, plens de l’Esperit Sant, siguem en Crist un sol Cos i un sol Esperit”. Diem sense entendre-ho massa, ai! Un Déu que no sorprèn, no és el Déu en Jesucrist.

Justament, sempre hem posat en el prosceni de la vida i missió de Jesús el moment crucial -la seva passió, mort i resurrecció- com dels fets succeïts, dels quals prenen sentit i futur tot el que som, tot el que rebem d’un designi pres allà en l’ignot de la Trinitat excelsa, com Pau ens diu a l’epístola als Efesis, només començar, capítol primer; que faríem bé de rellegir-lo una i altra vegada, perquè pren principi etern l’obra de la nostra redempció i de la glorificació “humano-divina” de la humanitat envers Déu, personalitzat amb el nom de Pare. “A lloança de la glòria de Déu”, expressió que feia les delícies d’Isabel de la Trinitat i d’altres avantatjades ànimes contemplatives, que ens són honra, protecció, intercessió…

Un drama en tres actes, a començar –primer acte- per la narració de la multiplicació dels pans, on pren fondària un simbolisme –en vàrem dir “realisme sagramental”-; simbolisme fet realitat insospitada, que ajunta dos termes –és l’encarnació- que semblen talment irreconciliables: Déu i Home! Tot es juga en aquesta conjunció, en aquest misteri d’un Déu que es fa, no solament home, prenent en tot i per tot, la natura humana sense excloure’n la divina, sinó que segella el seu futur, el de la humanitat sencera, i amb ell el nostre, en fer-se aliment, donant no només vida, sinó una altra vida, que per no haver-hi paraules que la signifiquin, en diu Jesús: vida eterna, participada ja, anticipada, pregustada, real però inefable: Oh misteri, oh dignació, oh sorpresa, oh i més oh! Ja ho va dir Jesús que encara no estàvem preparats per sostenir aquesta suau i ponderosa càrrega divina i divinitzant en cors que bateguen a penes com verament humans, són invitats a enlairada qualitat de vida! Cal ser senzillament humils i conscienciosos, com es mereixerien les “prestacions divines!” Que desproveïts i nus que anem a les nostres eucaristies, Déu meu!

El segon acte, dèiem, planteja la profunditat del sentit de la multiplicació (setmana divuit en endavant). Dit sintèticament: proposta, oberta a tots els seus deixebles, de l’Eucaristia. Ai, si sabéssim el què se’ns ofereix: do inestimable! Recordeu el que ens diu el Vaticà II: “Memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. No res menys, clar!

Ara obro parèntesi i assaboreixo poc a poc, com sempre, el gust de la col·lecta d’avui: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. Sintonia perfecta amb el salm responsorial que ens ha acompanyat tantes eucaristies seguides…! “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor. Tindré sempre als llavis la seva lloança…”

Seguim en el segon acte: Es planteja un debat entre la incomprensió “reconcentrada”: “Com pot donar-nos…? contrastada amb la reiterada afirmació del que se’ns donarà i de la seva significació profunda. Mai acabarem d’entendre què és el que “succeeix” en l’Eucaristia. Poso “succeeix” perquè és una veritable “acció” que ens porta a tots sense excepció, tant si en som conscients com si no; que ens pren al més íntim del sentit de la vida i missió de Jesús, “actualitzat”, viscut, reviscut, entotsolats i encisadorament rendits “en un no sé què que queda balbuciendo”. Aixó: balbuceig, aquesta és la paraula i l’acció impossible d’intentar-la formular. Jesús en l’eucaristia es dóna al Pare com a expressió personal de tota la humanitat oferta i agraïda per poder-nos dir i ser vertaders fills seus. Trasbalsats no passivament sinó activant una comunió indissoluble per fe, amor fidel i posada a les seves mans, de Pare. Allò de Péguy: “Res de tan bell, tan bonic com un nen que s’adorm resant, diu Déu. Jo us ho dic, res de tan bonic al món. Mai no he vist res de tan bonic al món i, tanmateix n’he vistes, de belleses, al món. He vist perlejar llàgrimes d’amor”. Sovint els poetes intueixen allò que –barroerament- nosaltres ignorem o pitjor, menystenim…

Tercer acte: Joan ens meravella, narrant el fracàs de Jesús, davant la tossuda incomprensió de molts dels deixebles que no volen entendre, recalcitrants a la proposta incommensurable de donar-se’ns en comunió i en fonda i graciosa participació en la seva vida íntima. La sang, per a ells, els jueus, era el símbol mateix de la vida. Havien d’entendre que tenia una lectura profundament simbòlica i més mistagògica, misteriosa. Era sang vessada, aspergida, nou èxode , nova nit entre les nits, nit pasqual. Ho dic més per a mi, no tant per a ells, perquè en el refús del misteri hi estem tots envescats; no ens en sabem sortir airosos. Dos desenllaços, dos. Els deixebles que refusen albirar les meravelles que Déu ens ofereix; i el gran i feliç desenllaç de Pere, que a invitació de l’Esperit Sant respon per a tots els qui resten a redós de la “Paraula del Senyor”: “Només Vós teniu paraules de vida eterna!”. “Com s’ho pot fer, aquest?” Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l? “Us escandalitza això que us he dit?” “Què diríeu si veiéssiu…Vosaltres també em voleu deixar? Tot -i només- es desenvolupa en l’àmbit de la fe. Nova insistència: “Ningú no pot venir a mi, si el Pare no li concedeix aquest do”. “L’Esperit és qui dóna la vida”. Una vegada més Joan apel·la a la fe que ens és donada, no pas promoguda per nosaltres. “Nosaltres hem cregut”. Igual dirà a la primera epístola: “Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la Vida Eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat”.

Postfaci: Emplaçats dins de l’àmbit de tots els àmbits, del sentit de tots els sentits, de la finalitat última de totes les finalitats. Tot centrat en l’Eucaristia. Ja ho deia el Vaticà II: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor”. Doneu-nos “gràcia sobre gràcia” per fer-nos menys indignes de que Crist en persona amorosament es posi a les nostres mans, a la boca, al cos i en el fons del nostre esperit. “El Cos de Crist”. A-mén.

Tota espiritualitat evangèlica o serà eucarística o no serà. “Eucaritzats” per sempre.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »