21 novembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Déu estima la vida, és vida

DÉU ESTIMA LA VIDA, ES VIDA

Diumenge XIII de durant l’any, 1 de juliol del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Dos són els dons primordials: la vida i la fe. Són dons. Quina paraula més significativa!: present, regal, gràcia, donar. No hi val cap mereixement previ de part nostra. Són primordials, perquè són fonts que adollen, acreixen el que som i valem. Són arbre, són arrel i origen de tota futura possible floració. Ja en pren bona nota la col·lecta a penes oberta l’assemblea, perquè en fem eucaristia (=acció de gràcies) a continuació: “Oh Déu, vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció”. Amb aquesta expressió ja donem gràcies per la vida i per la fe. Si Déu és Déu ho proclamarà, perquè “Tot ho ha creat, perquè existeixi, perquè l’home visqui”. Expressió tan general aquesta perquè pugui englobar vida i fe; ambdues s’alimenten una a l’altra. Com més fe més vida; com més es magnifiqui la vida més fe tindrem. És allò que deia Jesús d’un nou naixement. La vida que ens ve de Déu ho amara tot del tot. Atenció als nostres dons primordials. Són vida donada, tot un doble miracle, tot un vertader misteri. Cal fer que creixin il·limitadament. Déu rega, en dona l’increment. Déu “fa créixer tota cosa”. Déu crea, conrea, n’és el Jardiner… (Primera lectura)

Estic llegint aquests dies el llibre de Laia Ahumada ESPIRITUALS SENSE RELIGIÓ, que conté unes entrevistes que fa l’autora a persones que la recerca permanent els ha portat als substrats dels seus éssers. Parteixen d’un neguit de donar nom i d’explicar-se unes sensacions més aviat intermitents –en alguns persistents- que no es poden catalogar amb un “allò de sempre”. Tenen intensitat i configuren un món que va més enllà d’allò sensible… Així intenta fer una primera aproximació que respongui a aquest plural d’espirituals, que abasta persones singulars que han pouat als fondals de la seva experiència humana. Diu ella: “Considerem Espirituals aquí -perquè ells s’hi consideren- aquelles persones que al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement. Cal advertir que no tenen res en contra de l’espiritualitat lligada a la religió o a la fe. Més aviat alguns sostenen que les religions tenen exemples de densitat de vida en el context de la fe, com ells l’han trobat per altres camins. Així Agustí Pàniker afirma que “no faig una gran diferència entre el que seria la religió i l’espiritualitat, perquè en els orígens la segona no deixava de ser el nucli místic de la primera”. Hi ha la voluntat de recuperar l’expressió espiritualitat que l’han percebut presonera de tabús. Passar d’espiritualitat a mística és un pas ara franquejat per persones inquietes i que han anat configurant un camí de realització personal, sense fer embuts i a la descoberta, fronterers a les situacions enutjoses, una mica empatjats de tanta futesa i frivolitat que els encercla. Li han demanat més i més a la vida i han fet descobertes…

Han anat trobant llenguatge per expressar les seves vivències, rituals, maneres de viure que han anat depurant o manllevant d’altres religiositats o savieses d’arreu. Cal dir que l’hinduisme, el budisme, confusionisme o sufisme també hi han tingut part i els han ajudat a posar nom a allò que sentien i/o intuïen. Entre la distinció entre el ser – fer – tenir anaven a l’arrel que no podia ser altra que el ser. Las distinció entre el cos- ànima – esperit els portava finalment a una visió-percepció de globalitat o d’unicitat. No els entenien com a estrats sinó portats per una interacció entre les aparentment tres vides, fent-ne una de sola concretitzada, encarnada en el món que s’havien format, obert, ple d’una sensibilitat nova, més enllà –si es pot parlar aixì- de la “psicofisitat”. Això es viu –paraula definitiva- en el concret de l’ara i l’aquí, però que bo i reconeixent-ho, se’ls fa difícil de posar-hi noms i cognoms…

La vida, expressió final d’un ser un mateix (unicitat) i diferent a la vegada. Tots tenen en comú, bo i verbalitzat de manera diferent, un amor, que dóna sentit, d’una presència, d’una energia, d’una vida-vida, però que nosaltres podríem ben bé dir, Déu, d’un “no sé qué que queda balbuciendo”. Hi podem sintonitzar perquè tenim experiències vitals semblants.

L’autora ja al mateix pròleg en fa aquesta descripció: “Estimen la terra i el cel, i defensen unes relacions més respectuoses i sostenibles. Senten la necessitat de viure d’una altra manera, més connectats amb l’entorn, amb la natura, i també més connectats amb ells mateixos. La vida al camp els permet ser d’una altra manera més autèntica, però no és l’única, perquè també a la ciutat es pot viure d’aquesta manera, si hi ha silenci interior i plena consciència. Sigui en el camp o enmig del brogit de la ciutat, el silenci i la reflexió són imprescindibles. Els agrada la solitud, però no se senten sols, sinó interconnectats, relacionats amb tot, formant part d’un tot. El cultiu de l’ésser i de les relacions els són essencials: expandeixen allò que són i comparteixen en comunitats d’interessos allò que viuen. No volen anar en contra de res, sinó sempre a favor, sumant i no restant. Ni ells mateixos –diuen- saben cap a on van. El seu és un camí de present i de presència, que es fa cada dia. I reblant, com fent-ne una síntesi, diu: “Tots els espirituals tenen un comú denominador: l’atenció plena, exquisida i discreta que han mantingut en cada conversa, la disponibilitat i la qualitat del temps que hi han dedicat , fruit del convenciment que la relació amb les persones és, en si mateixa, espiritualitat, que cada persona és sagrada”. Les persones entrevistades no volen dogmatitzar sobre el que viuen: intenten entendre-ho, però sobretot explicar-ho; comparteixen la seva experiència vital perquè ens faci de mirall i ens interpel·li”.

Nosaltres ens reconeixem com a ànimes bessones amb els espirituals sense religió, perquè la fe ens dóna una pregonesa que ens fa pròxims parents d’aquests espirituals. Pau parla també dels espirituals en la fe que han arribat a una maduresa de configuració amb i en Crist. Diu als efesis: “Li prego a Déu que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. I també als de coloses: “No ens cansem de pregar a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit”. “Us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu Creador i avança cap el ple coneixement”. La fe és un himne a la vida. Sant Ireneu afirma que “l’home vivent és la glòria de Déu”. Parlem en el nostre propi llenguatge de la “vida de l’esperit” i la portem en el quotidià. Allò de Teresa de que “entre pucheros también anda Dios”. La mística no deixa de ser l’experiència de la densitat i profunditat de la vida. Jesús va dir que era “la resurrecció i la vida. I a Marta li demana que expliciti la seva fe abans del retorn a la vida del seu germà Llàtzer. Avui a l’evangeli un cap de la sinagoga, Jaire, es llença als peus de Jesús i suplicant-lo amb tota l’ànima li diu: “la meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori. Tot i saber que havia mort Jesús li diu: “Tingues fe i no tinguis por”. “Noia, aixeca’t. I el miracle de la vida recobrada es fa patent. En Joan “conèixer” vol dir experimentar plenitud, es pot assimilar ben bé a l’amor.

Deia Rahner que “el cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Al final amb els diàlegs amb aquests humanistes, vitalistes d’avui ens trobarem més a prop del que podíem haver mai sospitat. Tenim a casa un doll de místics, dels quals ens hem de sentir germans i continuadors. Ja ho dèiem al principi: Dos són els dons primordials: la vida i la fe. Benaurat el qui troba el fil i estira i estira…

Articles relacionats

Opina

*

Translate »