24 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Dos anys de papat

El 13 de març es van complir dos anys des de l’elecció del papa Francesc. Torno a expressar la meva profunda gratitud: al seu missatge i estil, a la seva voluntat i entrega, a l’aire que ens brinda. I torno a exposar els interrogants que em brollen sobre la figura del papat i el model d’Església que encara representa i que posen en dubte l’abast i el futur de la seva reforma eclesial.

Celebro la primavera, arribada d’Amèrica Llatina, amb aires de Loiola i de Assís. Ha estat un alleujament. A la tarda de la seva elecció, abocat al balcó, es va inclinar davant la gentada i li va demanar la seva benedicció, abans de donar-la.  Era com si despullés de la pompa i del pes de mil anys de papat, com si s’invertissin els papers: l’església primer, el papa després. La benedicció i el poder no li vénen al papa de dalt, sinó de la comunitat eclesial. Segur que Francesc no pensava en tantes coses, però aquesta és la clau.

En aquests dos anys hem respirat. La seva presència natural, el seu missatge directe, el que ha dit i el que ha silenciat ens han donat alè. Alè de l’Esperit, suau i ferm, que eixampla i reconforta. Els guardians de l’ortodòxia semblen en retirada. No sabem si per alguna ordre o per simple càlcul, ni sabem fins quan, però s’han eclipsat. Portem dos anys sense discursos de condemna sobre el món actual, “no-creient, relativista i hedonista”,  sense la insistència aclaparadora en els temes obsessius dels nostres bisbes: l’avortament, el matrimoni homosexual i la religió a l’escola.

Els nous aires, l’estil i els accents nous, s’han plasmat en la Evangelii gaudium, magnífica Encíclica-Exhortació. L’Evangeli és notícia de gràcia per a tots els ferits. Notícia d’alliberament per a tots els pobres i oprimits. La curació i l’alliberament és el primer. La revolució de la tendresa, el goig de la bondat. Compte amb els profetes de calamitats!, ha dit Francesc, com Joan XXIII. Compte amb la psicologia de la tomba. Compte amb una Església duana tancada en els seus dogmes i les seves normes. Compte amb omplir seminaris que miren al passat. Sigueu audaços i creatius, trenqueu els esquemes de sempre, obriu-vos a nous paradigmes. Sigueu lliures, sortiu, sortiu.

Jo no esperava tant, ho reconec amb molt de gust. Gràcies, papa Francesc! Això el primer. Però amb tot això no n’hi ha prou. El que ha fet és magnífic, i ningú pot demanar-li més a un home de 78 anys, però no és suficient perquè l’Església sigui Evangeli i gràcia per la humanitat en el segle XXI. No n’hi ha prou amb un papa bo. Joan XXIII va ser un papa bo, va inaugurar una primavera. Però aviat va tornar l’hivern, perquè tot havia quedat en mans del papa següent, i després del següent, cadascun investit de poders absoluts. I el mateix risc segueix perdurant.

El problema no és el papa, sinó el papat. Després d’un papa innovador pot arribar un altre restaurador, com Joan Pau II o Benet XVI. I quedi clar que no jutjo les seves persones. Eren humans. Però el sistema era i segueix sent inhumà. El model jeràrquic de l’església i del papat els va portar a creure’s representants de “Déu” i, com a tals, obligats a imposar la seva opinió -que mai passa de ser humana, és a dir, parcialment com a única veritat. Vet aquí l’inhumà. Tant més inhumà com que cap papa pot de fet exercir un poder absolut i acaba sent un titella en mans d’altres poders foscos i incontrolats. Les cúries romanes, per exemple. Amb un papat absolut, mai sabrem qui mana a l’Església.

El problema tampoc és que la teologia del papa Francesc sigui tradicional, que ho és. És humà, en té tot el dret. L’important és que no la imposi com a única, i no ho fa. Però com sabem que no ho farà el següent, mentre no es derogui el papat absolut i s’instauri una democràcia real? Democràcia no significa només que la base elegeixi els seus representants, sinó que el poder es divideixi: que qui fa les lleis, les executa i jutja no sigui el mateix, com succeeix amb el papa des de fa 1000 anys. La reforma radical democràtica no serà una condició suficient, però sí indispensable perquè l’Església sigui espai de llibertat i de tolerància, llar d’humanitat. Arribarà fins aquí el papa Francesc? El temps corre en contra seu.

Jose Arregi – (Article publicat el 22/3/15 a DEIA i als diaris del Grupo Noticias)

Articles relacionats

Opina

*

Translate »