18 febrer 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Dret a decidir

Aquestes poques orenetes que volen encara sobre Arroa Behea aviat decidiran marxar, sense que ningú els l’hi ordeni. I després tornaran, quan la primavera avançi, sense que ningú els l’hi prohibeixi. Segueixen el seu precís sentit individual i col•lectiu, atenen la misteriosa trucada de la Vida. Que ningú els li ho impedeixi.

Una cosa tan simple com l’anar i venir d’aquestes orenetes, tan natural com el seu vol i la llei de la vida, es torna complicat, massa complicat, entre nosaltres els humans. Ens va créixer el cervell, es van multiplicar les nostres neurones, però no pas prou. Vam donar un salt en la “consciència”, però ens vam quedar molt curts per decidir lliurement el millor. Sovint no sabem exactament a on ens crida la Vida, cap a on hem d’emprendre el vol. I com si tota decisió no fos ja de per si prou difícil i arriscada, sovint ens entestem a dificultar encara més en lloc d’ajudar-la, d’ajudar-nos.

Ningú decideix en plena llibertat, ja que tots estem condicionats en tot i per tot: per la biologia, la història i la cultura, per la qualitat del que mengem o el preu de les cases que habitem (si tenim la fortuna de menjar i de habitar una casa). Mai partim de zero. Però és que la llibertat no consisteix a decidir per si mateix amb total independència, sinó en poder escollir per si mateix el que és bo per a mi i per a tots. I aquesta llibertat no la “posseïm”: és una aspiració. No hem arribat a ser lliures: volem arribar a ser-ho. ¿I com avançar cap a aquest horitzó sinó decidint cada dia el millor que puguem, encara que errem?

Ningú decideix tampoc només per a si. Cada decisió individual repercuteix en tot, ja que som part d’una única comunitat de vida universal, des de les surfinies de la balconada fins al avi que passeja tranquil i s’atura en el pont a mirar el rierol; des d’aquest humil lloc fins a l’últim racó de la terra o de l’univers entrellaçat que formem.

I en aquest nostre meravellós univers entrellaçat, un no pot decidir sobre totes les coses, però pot i ha de decidir sobre allò que està al seu abast per al bé de tots. Per a això es requereix una gran humilitat, obertura i respecte cap a l’altre. Però, al final, cadascú ha de decidir segons la seva consciència, i ningú ho ha d’impedir, sempre i quan no estigui en joc clarament un bé més gran. Un marc legal just de convivència és necessari i vinculant, és clar, però cap llei és absoluta. I ningú és amo de la veritat i del bé universal. Tampoc ho són el papa i els bisbes, que ni tan sols representen a l’Església, ja que no han estat elegits per ella. Cadascú ha de decidir, i ningú ho pot impedir en nom de cap veritat o norma absoluta. Però pot algú, per exemple, decidir avortar? Sí, pot decidir, i ho ha de fer moralment, és a dir en consciència, optant pel bé major o pel mal menor.

El Concili Vaticà II, en contra d’ensenyaments anteriors, en contra de tota la història de l’autoritarisme, que encara persisteix, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat”, inviolable, de tota persona, i va declarar: “no s’obligui a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). És el que han ensenyat Sant Tomàs d’Aquino i tots els grans moralistes catòlics: ningú ha d’obrar contra la seva consciència, ni tan sols quan és errònia. Així ho havia ensenyat Sant Pau mateix en la Carta els romans (14,23).

I el que val per al subjecte individual val també, de manera anàloga, per als subjectes col•lectius. Per exemple, per a les nacions o nacionalitats sense Estat. Han de poder decidir sobre el seu propi destí, per voluntat majoritària, en la major solidaritat possible amb tots els pobles. Com ha decidit Escòcia amb tota normalitat, en impecable democràcia.

En aquest País Basc en què visc, jo no seria molt partidari de crear un nou Estat amb exèrcit i ambaixades, però no vull pertànyer a un Estat que aixequi murs per als que volen entrar i per als que volen sortir, que prefereixi una unió forçosa a una separació pactada, que converteixi la seva Constitució en dogma rígid, que s’erigeixi en únic subjecte sobirà i impedeixi decidir als pobles que el formen. Decidir sense imposicions, revenges ni amenaces, pel bé de la vida comuna. El que ens queda per aprendre d’aquestes orenetes …

José Arregi

Opina

*

Translate »