18 febrer 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

«Dura Lex sed Lex». Ètica, Moral i Dret

En l’antic Dret romà s’utilitzava aquesta expressió: la llei és dura però és la llei. Es tracta d’una doctrina conservadora a favor de l’Imperi, sense gaires contemplacions. El bisbe Torres i Bages reivindicava el compliment de les lleis, que segons els romans –que se les sabien totes- establien que si eren injustes s’havien de canviar, però mentre fossin vigents era obligat el seu compliment. Situats a dia d’avui, el Govern Rajoy considera vàlida la primera premissa: la llei s’ha de complir, però descuida la segona: si és injusta s’ha de canviar. D’alguna manera es pot assimilar la majoria absoluta (del PP) al poder que s’arrogaven els monarques: la voluntad del rey era la ley, ajustant-se al principi: De Déu el rei, del rei la llei.

Ara que a Catalunya hi ha una clara voluntat independentista es parla molt de l’Estat de Dret. Sobretot en parlen aquells que volen impedir que els catalans puguin decidir el seu futur; la Constitución Española s’esgrimeix com a barrera. No es considera l’oportunitat de resoldre un problema recurrent al llarg dels últims tres segles. Si la llei és injusta, no s’ajusta a les necessitats dels qui ha de servir, seguint el criteri esmentat pel bisbe Torras i Bages s’ha de procedir als canvis necessaris. Només així s’aplicaria el principi democràtic de que la «sobirania» radica en el poble.

Curiosament, mentre el Govern central s’empara amb la legislació vigent per negra la «consulta» i al mateix temps es nega a modificar la Constitución, està modificant una pila de lleis que lesionen aspectes importants de la convivència: llei d’ensenyament –contestada pel col·lectiu docent i molts pares-, llei de seguretat -censurada pel Poder Judicial- Llei de l’avortament (actualment en el Congrés de Diputats) que ha provocat diverses manifestacions al carrer, etc.

Dèiem que en democràcia la veu del poble és sobirana, i antigament era popular la frase: Vox populi, vox Dei. Però algú ha dit que les lleis les dicta el diable, i en aquests sentit, fer objecció de consciència és ètica i moralment acceptable, malgrat que pugui tenir conseqüències judicials. Jesús, per exemple, no va donar compliment a les lleis injustes d’Israel perquè havien perdut el sentit que les justificava. El descans del dissabte s’havia instaurat perquè els esclaus i els assalariats poguessin descansar de la duresa del treball al que se’ls sotmetia. Si la llei protegia els indefensos de la societat, el seu incompliment va beneficiar, en el cas de Jesús, els malalts i incapacitats que li ho demanaven. Cap llei pot ser una imposició sinó una protecció i/o ajuda. Deia un estimat professor de l’IESE, José Mª Rodriguez Porras que, segons una antiga interpretació jurídica, ningú està obligat a complir una llei si no té les facultats o condicions adequades (que no te res a veure amb aquella altre que diu, que els desconeixement d’una llei no eximeix del seu compliment). Si tirem ma de la literatura del Siglo de Oro, trobem que Calderón de la Barca fa dir a Segismundo: «En lo que no es justa ley no ha de obedecer al rey». I, en un altre moment del drama La vida es sueño, el metix protagonista diu allò que deu pensar don Mariano: «A mi todo esto me causa enfado; nada me parece justo en siendo contra mi gusto». També Lope de Vega, ens dóna lliçons de moral: «Todo lo que manda el Rey, / que va contra lo que Dios manda, / no tiene valor de Ley, / ni es Rey quian así demanda». Probablement, si algú dels que neguen la consulta llegissin fins aquí, considerarien que tot això és molt antic. Però encara és més antiga aquella quarteta que Guillen de Castro va escriure per les Mocedades del Cid: «Procure siempre acertalla / el honrado y principal; / pero si la acierta mal, / defendella y no enmendalla». Talment, el que el Govern del PP està fent amb la Constitución. Convindria que el legislador no oblidi, mutatis mutanti, el paradigma de Kant, que té molt a veure amb aquest procés: «La filosofia “mundana” és la veritable legisladora de la raó, mentre que el filòsof acadèmic és només un artista de la raó». Perquè una cosa és el contingut i un altre, molt diferent, la forma de presentar-lo.

Dons, si les lleis no es modifiquen, ni s’interpreten de forma que permetin la consulta -ni que sigui amb la llei, no vinculant, que elabora el Parlament-, les entitats: Plataforma pel Dret a Decidir, Procés Constituent i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a més del Parlament i el Govern, tot i la voluntat de ser «democràtics i pacífics», hauran de tirar endavant. Segons Montserrat Nebrera: «L’única manera d’aconseguir la independència és amb la declaració unilateral» (VilaWeb, 04/04/14). Sigui com sigui, el procés per la independència no s’ha d’aturar. Com ha sentenciat Mas-Colell al Wall Street Journal: «Franco no se’n va sortir; ara tampoc no podran».

Salvador Sol.

Comentaris

  1. A. Ferret A. Ferret diu:

    Molt bé l’article (en termes generals) i el comentari de Èdip Rei. Però discrepo en lo referent a la independència. No és una cosa unitària. Uns (40 per 100?) la volen i uns altres (no quantificat) no la volem. Volem la reforma de la Constitució (que no s’ha complert mai), una reforma de la Constitució que permeti que l’Estatut de 2006, íntegre, tal com va sortir del Parlament, hi càpiga bé. El dret a decidir és legítim i democràtic, però és sacrificable a canvi d’una bona reforma de la Constitució.

  2. MAI HAN RESPECTAT LA CONSTITUCIÓ:

    Una cosa hi ha que falla en el discurs polític sobre el compliment de la Constitució: NINGÚ NO ESMENTA QUE MAI S’HA VOLGUT RESPECTAR.

    Per exemple: s’ha respectar l’article 47 del “Dret a la vivenda” “impedint l’especulació del sòl”? És evident que no, i és una raó per la qual els catalans (i espanyols) ens estem extingint, hi tant d’atur, tanta mortalitat juvenil, tanta població penal, tants desnonaments,…

    Sense treball ni vivenda estables, els joves no formen famílies, no acaben d’incorporar-se a la vida adulta, al cicle vital, i el nostre poble s’extingeix. PERÒ NINGÚ NO DEFENSA DE DEBÒ ELS SEUS DRETS!

    També cal destacar el cas de la discriminació de “gènere” en el “Servei Obligatori” (la mili). Com és que la Constitució que prohibeix aquesta discriminació és de 1978 i aquest servei no es va abolir fins 2001?
    ¿En 23 anys ningú no es va adonar que la discriminació per raó de sexe estava prohibida?

    Hi ha molta hipocresia, molt fariseisme, en aixó de respectar la Llei i els drets! Quan Rajoy parla de respectar la Constitució, ¿PER QUÈ ningú no li recorda que el seu Partit no la respecta tampoc?
    Per a més información, EdipRei@suport.org

Opina

*

Translate »