27 juny 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

El camí d’Emaús

EL CAMÍ D’EMAÚS

Diumenge III de Pasqua, 30 d’abril del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Aquesta escena o narració pasqual ve a ser com una permanent al·legoria, com una paràbola, diguem-ne, dels camins de FE, que una i més vegades emprenem tot defugint d’una Jerusalem de la menyscreença, camí on es van succeint, una a una, les “descobertes” de resurrecció, que es van produint a persones concretes, des de fa uns dos mil·lennis. Tot accés a la fe es va esdevenint des de les incerteses, des de les fugides, des de les febleses fins als “trobaments” (en diu Benet XVI), als “re-coneixements”, en dèiem la setmana passada, de Jesús Ressuscitat, primer en Ell; i després a cops de fe que es van arrelant més o menys vigorosos –en conseqüència- gairebé inefable conseqüència!- en la o les nostres pròpies resurreccions. Són contemporànies aquestes dues o moltes resurreccions: una –la de Crist-sempre; i la nostra, la que vivim o revivim a molts intents de major plenitud, que és dóna conjuntament a la d’Ell. Tot això, fins a les intuïcions teologals a que ens porta González Faus en el seu llibre La Humanidad Nueva del qual en donarem els “principis i fonaments” que conformen el seu assaig de Cristologia. Explicarà l’autor que “la Cristologia es constitueix per l’interacció d’una triple actitud: a) seguir el Jesús de qui la història diu que visqué a Palestina i morí crucificat; b) creure en Ell com a Ressuscitat i com a Messies de Déu;i c) acceptant tot el sistema de valors que aquests dos fonamenten”. Que s’il·luminen aquestes visions progressivament a ulls de la FE; al principi mig entreobertes només, després -si s’esdevé- cobrant vigorosa des-velació, a poc a poc, a glopades, amb una sorprenent agudesa de FE, fent bona la dita d’aquell centurió que li prega primer per interposició d’uns ancians jueus que li preguen per la curació d’un seu criat i després a través d’uns altres amics que diuen a Jesús en nom d’ell: “Senyor jo no sóc digne que entris a casa meva… digues una paraula i el meu criat es posarà bo; i li manifesta una fe inimaginable en un pagà, fins a tal punt que Jesús exclama: “Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe”. Les possibilitats de creixença en la FE en la nostra vida són incommensurables. “Si tinguéssim una FE tant de soca arrel i diguéssim a aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar al moment, sense dubtar-ne en el seu cor, us asseguro que li serà concedit”. Deixeu-me rubricar que la fe és el detonant d’una vida, de resurrecció en resurrecció. Em quedo corprès amb tantes manifestacions de FE, narrades i exaltades en els evangelis… Si `pogués més, Senyor!

No tot queda aquí: el camí de la fe, que és la nota predominant de totes les pasqües i de totes les aparicions, es fa horitzó obert i es poden entreveure dimensions insospitades, sobretot si les visquéssim, segur de penetrar en el seu misteri i ens seus arcans.

Tornem a les aigües fontals de la fe pasqual.

La fe ens demana d’enrobustir-nos en la certesa de l’encarnació. Jesús és home vertader fins on miraculosament pot i deu arribar la seva humanitat! Jesús és home, no sé com dir-ho, arribant a la màxima expressió d’humanitat. De la sensació gairebé palpable de ser totalment un home, un més entre nosaltres, -Atenció que això és sorprenent!-: Del singular –tingut com un home qualsevol, que dirà Pau als Filipencs- passa a l’excelsitud de ser l’Home Nou que abasta i abraça en Ell tota la humanitat. Teilhard en dirà l’Omega en qui es configuren tots i totes, com a aspiració i com a plenitud. Ell, Teilhard en farà evolutivament i complexivament l’Alfa i l’Omega, principi i fi d’un procés i progrés a que tothom està cridat, vocació de tothom. Ell n’és patró de con-formació, de con-figuració, motllo, em queda massa petit, dir-ho així. “Imatge del Déu invisible,… tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell, Tot es manté unit gràcies a Ell, Ell és també el Cap del Cos (místic) que és l’Església, Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud”. (Quin sentit més inabastable tenen aquests TOT!) Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. “Per això l’ha exaltat i li ha donat aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és SENYOR, a glòria de Déu Pare”. Tot el Credo s’ha configurat a l’entorn, i més, endins de la Persona de Jesús”. “Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell vosaltres vareu escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan us redimirà plenament com a possessió seva, i farà que siguem LLOANÇA DE LA SEVA GLÒRIA”. Les tres grans cristologies –de Filipencs, Colossencs i Efesis s’han fusionat per dir que Jesús de Natzaret ha esdevingut el Tot de la Humanitat Nova.

La fe és la força i el motor de tota radical humanització, de tal manera, com ho expressa Pau, que sense la humanitat de Jesús no és ni seria concebible la divinitat. L’encarnació, en Jesús, no és només un “fet concret, puntual en la història, sinó que n’és el compendi, com si fos una nova creació i una humanitat nova. En Ell, exaltat i glorificat en Resurrecció, tot de tot hi queda inclòs i desclòs. Oh sorpresa, només perceptible per la FE, és en un camí de FE, que d’un filet de fe anirem trancendint, oh dignitat i desitjable dignació fins a l’abassegadora fe, de ser i de sentir-nos fills en el FILL. Aturem-nos, aturem la sorpresa, oh i més oh! Crist ressuscitat serà per sempre l’Home Nou, el Paradigma, l’Home que empelta les nostres migrades humanitats, fent, d’una progressiva humanització personal, el camí de la nostra participada divinitat.

L’Ecce Homo, sense ser-ne conscient Pilat, és la proclamació de la divinitat en el seu anorreament (passarà per ser “carn” de tortures, passarà per donar sentit a tots els abandonaments dels qui el neguen, dels qui sofreixen i no saben que Algú ha assumit tot abandó, tot el mal, ai! en què es debaten generacions de marginats, d’oblidats. El Bé de la redempció arriba fins a les arrels de tots els mals, pecats i defallences, els nostres, que aturats, impedits d’arrencada, per anys de fe inerta, ofuscada, feta un filet només, ja ho hem dit i una volta més ho planyem! Oh, veiem com s’enfonsa i esdevé invisible la seva divinitat en el misteri de les nostres misèries, assumides per Ell fins a l’anorreament que hem pogut besllumar en la i en les Passions de Jesús fins al lacerant abandó humà de Jesús en la creu.

La seva persona aplega l’abans i el després, el dedins i el de fora, les biografies totes en la seva petita historicitat, en l’aquí i en l’allà, en cada filet de riu que “van a dar en la mar, que es el morir… allí los ríos caudales, los otros medianos y má chicos: allegados”, tots vessats en la humanitat-divinitat de Jesús. Ai, ens costa tant, de veure-ho així, donat que la nostra vivència existencial no té on agafar-se per veure’s una en Crist, sense deixar de ser ben pròpia i entrant en Comunió Universal amb el Crist Total! Ai, la Comunió dels sants i dels pecadors, com n’és de difícil de viure’s i encara més de gaudir-la. Més fe, més FE em manca; no sé viure la dignitat de la pròpia biografia en la engrandida, en la esplèndida Universalitat del Crist Ressucitat. Vàrem dir fer camí quaresmal per conèixer més i més el misteri del Crist; vàrem dir també i estem fent el camí pasqual dels “reconeixements” del Crist Total, fet Cap de l’Humanitat i de l’Església. Senyor, ajudeu-nos que tot ens ve massa ample massa inassequible la veritat última de que tot allò que és creat, està en la veritat última del misteri del Crist. “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent misteriós ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort (gran!) en la FE, Jo crec en Vós, bon Déu (Jesús), jo crec en Vós”. La fe és un do; doneu-me’n més i més de gràcia de FE.

Ja el Vaticà m’ho ha dit més que a bastament: “El misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, ja que Crist , el Nou Adam, a) en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor; b) en el misteri de Crist glorificat; c)i havent-se unit en certa manera en i amb tot altre home; d) li obre la seva sublim vocació, que no és més que divina; e) manifesta plenament l’home a l’home; f) i troba en Crist la font i la culminació de tota la humanitat” (L’Església en el món actual. N. 22).

Seguirà el Vaticà II afirmant en el mateix document: “L’home cristià, conforme (con-format, con-figurat d’arrel) a la imatge del Fill, el primogènit (germans, doncs, d’Ell), rep les primícies de l’Esperit (posaré totes les cites incloses, en endavant: Rom 8, 23) i no solament Ell, sinó també nosaltres, que posseïm L’Esperit com a primícies del que vindrà; que gemeguem dins nostre (2 Cor, 5, 25), anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit (Filip. 3, 21), i tot ens capacita per dur a terme la nova llei de l’amor (Rom 8, 1-11). Per mitjà d’aquest Esperit, penyora de l’herència (Efes 1, 14), tot l’home queda restaurat interiorment (re-fet, re-nascut, re-generat) fins que arribi la redempció del cos (Rom 8, 23). I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també ressuscitarà els vostres cossos mortals, per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres”. (Rom 8, 11; també: Cor 4, 14). És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes tribulacions i àdhuc de patir la mort: però associat al misteri pasqual,configurat a la mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la RESURRECCIÓ”. (Filip 3, 10; Rom 8, 17).

Alliçonats així a la menuda i en la filigrana de traç fi, ara reprendrem el camí d’Emaús, que és el camí que fem cada dia, camí de fe; ara esperarem que Crist se’ns faci company i li demanarem que ens obri els sentits del pensament i designi del Pare, a fi que ens beneeixi en Ell (Crist) amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. (Efes 1, 3). Visquem la Pasqua Total, com ens la desvetllat Pau i el Vaticà II. Mai no acabarem de penetrar les pregoneses del misteri de Crist, però l’atenció espiritual a la Resurrecció del Crist ens donarà unes perspectives fora de tota ponderació. Demanem un suplement de fe al Senyor, que prou falta ens fa, però de la fe que traspassa els vels de la revelació, per ser agraïts a la grandesa de la nostra vocació “divina”, com amorosament diu el Vaticà II . Senyor que hi vegi més i més! No en soc digne, ja ho sé, però voldria arribar més lluny, més a prop, més present a tocar, com diu Mateu, en tota persona humana, on hi pugui posar una mica d’amor…

Així acaba el tractament en el Vaticà II del que és tota persona humana assumida pel misteri de la presència i acció del Ressuscitat en ella: “Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora de l’evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que havent arribat a ser fill en el Fill, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare!

Seguim caminant pels camins d’Emaús, segur que per les intuïcions de la fe, se’ns farà trobadís Jesús caminant i sempre pelegrinant; i serà la nostra joia, fins a re-trobar-lo en plenitud en la fracció del pa. Bona Pasqua, una vegada més, i més encara!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »