16 novembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

El cor del cor…

EL COR DEL COR…

Diumenge XXII de durant l’any, 2 de setembre del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

És l’equivalent al pinyol de la fruita dolça. Allí és on hi ha la vida. Bé que ens mengem la polpa deliciosa, perquè a la vida hi ha la dolçor i la mel d’allò que, per més bonic, és efímer. Bon profit i que vagi de gust! Però, tot amb tot, deixeu-me entrar en el pinyol de la vida, allò que sustenta el color i la dolcesa. Res, allò que deixem, allò que aparentment és deixalla… Deixeu-me fer algunes consideracions sobre el pinyol nu i dur, ara pres com suggestiu símbol i metàfora de la vida interior.

Avui, totes les lectures de la Missa, precioses com tots els diumenges! Tot polpa endins. Potser la paraula que avui més si escau, més que potser altres vegades, és que des de tots cantons hi trobem una invitació a anar a l’estrat sempre misteriós de la realitat que ens sembla que –vista- ja la coneixem, diria com d’una fruita apetitosa que la tastem i gaudim sense més ni més. Acabo de llegir aquests dies de calma i serenor que al de sota de la realitat plana hi ha tot uns substrats de realitats més fondes, com si fossin capes de realitats superposades, que l’una a l’altra donen entrada a la de més avall. M’ho va dir “Simone Weil: el silenci de Déu”. Enamorat perdut, quina vigoria de pensament, quina capacitat d’anar sempre més enllà! Us poso l’autor, per si algú pica: Josep Otón. Per a paladars que com deia sant Agustí: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs”. Què frívols que arribem a ser; de tot pensem que ho sabem gairebé tot. Niciesa de principiants… Torno a la cita implícita. La realitat, i què és la realitat? A la linealitat (l’home unidireccional potser?) de la ullada desatenta, a penes sabem veure-li la superfície, que és un nou i més aprofundit, més que de veure, de mirar. I la mirada, si intentem anar-hi encara més a fons, se’ns obre a allò que en diem el context (con-text), la meravella de la tridimensionalitat que lluu veritats noves. De la superfície passem al volum. Tot pren cos. Hi ha aire, contorns, ombres, la vida és més viva, vista així. Em sembla haver dit alguna i més vegades que “mai arribem al fons de res”. És convicció plena. I encara més: què sabem de la imaginació, de la creativitat, dels simbolismes, de les paràboles, dels somnis, de les utopies (u-topies!)que deixen de ser-ho quan a les coses, persones i esdeveniments els hi sabem trobar el “lloc” i la “situació” propis. Topos=lloc.

Anant encara més endins del “pinyol”, arribem al teixit inconsútil on tot és part (partícula, à-tom) d’un nou tot. La indescriptible unitat del cosmos, que vol dir bellesa d’unitat! A l’evangeli no hi és gens aliè. Encara estem a les beceroles del què significa el misteri del Cos Místic. Saber i experimentar. Oidà! A aquesta profunditat arribem al vestíbul del misteri. Tot ho és, de misteri: inefabilitat, invitació, perdre’ns-hi. I quan truques amb suau insistència hi trobes uns braços invitant a una abraçada, que et meravella, que et desassossega i trobes l’Amor i esbalaït et dius per dins, com vaig llegir fa poc a l’Empar Moliner, que s’esplaiava: “què costa ser ateu! Uau! Déu és dins i jo no ho sabia… Tornem a Agustí en el paràgraf més intens que mai més no va saber reescriure: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblant, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament, i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes, No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi, perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum.

“Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu, per Vós sospiro dia i nit, i, quan us Vaig conèixer per primera vegada, vós em prenguéreu perquè jo no veiés que existia el que jo havia de veure i encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.

I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el missatger entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat nostra.

Vaig trigar a estimar-vos! Oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre meu i jo fora; i us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava en Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar, i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra Pau”. La citació és llarga, però s’ho mereix. Posem-nos-hi al bany maria…

Hem arribat a un punt en què realitat i veritat conflueixen en una mateixa unitat. Ho dèiem amb el símbol del pinyol.

Ara a poc a poc entrem en la col·lecta. No en podrem sortir i serà ventura, (“oh dichosa ventura,/ a oscuras y en celada/ estando ya mi casa sosegada”), perquè ens hi té el cor del cor robat: “Déu omnipotent, tot el que és bo ve de Vós; sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament”.

Deuteronomi: Com regalimen aquestes paraules de la font més pura. Moisès no fa més que transmetre-les al dictat de Déu. Anoto les paraules-clau: escolta: (invitació més que imperatiu); us ensenyo (“sereu instruïts per Déu, Esperit Sant”); complir (omplir fins dalt, a trabocar); guardar (verb que usa Jesús com si fos un joiell); tot el que rebem de BO, tot do perfecte prové (la mà estesa, la nostra, i omplerta a doll per les mans de Déu). Ara, al començament de la primera lectura, avui en acabar-la. Siguem perspicaços. Ja tenim el desllorigador de la realitat fonda de les persones, les coses, els esdeveniments. Ara i avui (aquí): amb empatia, lucidesa, tendresa.

Segona lectura: “Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat (llegeixi’s Fe), perquè fóssim (ser, esdevenir) com el primer fruit (recordeu el cor del cor, el pinyol…) de tot el que ha creat: (ens ha fet passar davant de tot i de tots. Amor creador preferencial. I ho diu de tu i de tu… Acolliu ( no és impositiu, és amable invitació, “amb docilitat (deixant obrar a Déu que serà ell qui arrodonirà la seva obra d’autor). Torno endarrere: “Si… (sempre amb el condicional per obrir camí)… ho feu així tothom us tindrà per assenyats (seny i rauxa, catalans!) i per molt intel·ligents. Sense ni adonar-nos-en hem entrat en el Regne de Déu (que ja hi és en vosaltres). Poseu-ho en pràctica, feu-ne cabal experiència. Substrats endins fins a arribar al misteri del que som, tenim i valem. Amor donat, i… retornat i regraciat.

Aquest salm responsorial és com una cataracta de verbs que saltironegen de graó en graó: obra, practica, diu, no escampa, no fa mal, ni carrega, compten poc, honra i aprecia, no fia, no es ven. Qui obra així mai no caurà, podrà estar-se a casa vostra”. O dit sintéticament: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu (arriba joiosament al pinyol de l’evangeli: ajudeu (tot és bo i lloable, per petit que sigui l’ajut); orfes i viudes: els marginats de sempre, desemparats. En les seves necessitats: ahir visionant els sis milions de palestins que foren expulsats de les seves terres des de fa acumulativament setanta anys: tres generacions d’exili: inhumanitat; ai, ara cosa semblant amb les migracions i els racismes de casa vostra casa nostra! Necessitats, peremptorietats, i un tal X, traient-los l’ajut que se’ls donava des de fa tants anys com exili. Infame restitució! Sortirà a la TV ens esgarrifarem i… passarem full. Avui els problemes ja no són de caritat, sinó de justícia. I remata Pau: i guardeu-vos nets de la malícia del món. Estem enverinats. Quina expressió: guardeu-vos, per salut física, mental, social i espiritual. La desigualtat a la base sense base de la piràmide social…

No faig cap comentari de l’evangeli. Torna a sortir el cor del cor. Evangèlics no de llavis sinó de cor. No rituals, sense esperit, per complir. Hem buidat de contingut tantes paraules, expressions que haurien de ser la nostra força i estem rasos, sense polpa ni pinyol. Nova invitació a la vida interior, a la pregària del cor, a estar a major consciència a tot el que fem, atenció als detalls, a l’acabat, que en diuen. Sense espiritualitat no som res, per de-gradació, anem baixant de graó en graó… I acabo tornant a Agustí: Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »