25 juny 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

El cos de Crist! Amén!

EL COS DE CRIST! AMÉN!

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 3 de juny del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Una concatenació d’actes de fe en el moment mateix de rebre la comunió. L’un el del sacerdot, en presentar el Cos de Crist i l’altre el combregant. Posem-hi més èmfasi en ambdues proclamacions: sigui el sacerdot sigui qui combrega. Es veu de tot i no sempre dignitós: tant per part del celebrant (!), com pels qui reben Jesús ressuscitat. M’adono que, en combregar, sense posar-hi ni suscitar-hi aquesta proclamació del “misteri de la fe”, correm el risc de desvirtuar (des-virtuar!) aquest moment de suprem “Encontre”, que per més repetit que pugui ser, mai deixarà de ser tan únic, com si fos el primer o el darrer…

Reprenc el que us deia diumenge passat per la veu autoritzada del Concili Vaticà II sobre la singularitat i la preeminència del “sagrament de la fe” de l’Eucaristia, expressat en la litúrgia. “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, és la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme: es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin del Sopar del Senyor”.

“D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i sobretot de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

“El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. “…Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”

“La Santa Mare Església desitja molt que tots els fidels siguin conduïts en aquella participació plena , conscient i activa, en les celebracions litúrgiques, que els exigeix la naturalesa de la litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme, té dret i obligació el poble cristià, “llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit” (I Pere 2, 9). En el quadre de la reforma i de l’increment de la litúrgia, cal tenir molt en compte aquesta participació activa i plena de tot el poble. La litúrgia és, en efecte, la font primera i necessària, d’on els fidels beuran l’esperit veritablement cristià; i, per això, els pastors d’ànimes els hi han d’encaminar constantment, en tota l’activitat pastoral, per mitjà d’una formació adequada”.

L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó comprenent-lo bé; a través dels ritus i les pregàries participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot, sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.

Els sagraments, en particular l’Eucaristia, s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos del Crist, a donar culte a Déu; i, com a signe, també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb paraules i objectes; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Confereixen certament la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar com cal Déu, i a exercir la caritat.

Cal afegir la menció que fa el Vaticà II sobre l’Ofici de Lloança, obra comuna del Crist i de l’Església: “El Summe Sacerdot de la nova i eterna Aliança, Jesucrist, tot assumint la naturalesa humana, va introduir en aquest exili terrestre aquell himne que es canta eternament al cel. Ell mateix s’uneix a la comunitat universal dels homes, i se l’associa en el cant d’aquest únic Himne Diví de Lloança.

Perquè aquest ministeri sacerdotal continua per mitjà de la seva Església, que alaba Déu sense parar, i prega per la salvació de tot el món,no solament amb la celebració de l’eucaristia, sinó també d’una altra manera, especialment amb el res de l’Ofici Diví, lloa el Senyor sense intermissió i intercedeix per la salut del món sencer. L’Ofici diví, per una antiga tradició cristiana, està estructurat de tal manera que tot el curs del dia i de la nit està consagrat a la lloança de Déu. I quan els sacerdots o els fidels quan preguen amb el sacerdot en la forma aprovada, acompleixen rectament aquell admirable Càntic de Lloança, és, veritablement, aleshores, la veu mateixa de l’Esposa que parla amb l’Espòs, més encara, l’oració de Crist amb el seu Cos al Pare. Per tant, tots els que fan això participen de l’honor suprem de l’Esposa del Crist, perquè estan davant del tron de Déu, fent-li lloança en nom de la Mare Església. Segons la venerable tradició de tota l’Església, les Laudes com a pregària matinal, i les Vespres, com a pregària vespertina, són els pols de l’Ofici Diví, han de ser tingudes com a hores principals, i, com a tals, celebrades. Com que l’Ofici Diví, com a pregària pública de l’Església, és font de pietat i aliment de l’oració personal, s’exhorta en el Senyor els sacerdots i tots els qui resen l’Ofici Diví que, en resar-lo, el seu esperit concordi amb la seva veu; per aconseguir millor això, es procurarà una instrucció litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms”. Recordem que en proclamar-se la Paraula de Déu és el mateix Crist qui ens la proclama.

Per a les eucaristies dominicals caldria fer una prèvia lectura de la Paraula de Déu, esbrinant-ne el seu sentit profund, més enllà de la pura literalitat. És Jesús que ens dirà una paraula personal. Pot ser una veritable revelació. Cal esperar-la i, per tant pregar-la, per tal que pugui arribar-nos un missatge inèdit. La Paraula de Déu només es dóna veritablement en un ambient d’amistat i d’intimitat. És gràcia i comunió.

Recomanem d’incloure en la nostra pregària habitual allò que s’inclou en l’himne del Glòria: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »