18 setembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

El llarg adéu de Rouco

Els dies del cardenal Rouco a la Conferència Episcopal arriben a la seva fi. Ja fa més d’un any que v complir l’edat màxima per a exercir com a bisbe de Madrid. La seva pròrroga –tanmateix com el cas de Sistach a Barcelona- s’exhaureix i a l’assemblea plenària del proper mes de març deixarà de ser el president de la Conferència Episcopal i tindrem la possibilitat d’obrir-nos als nous temps que venen del Vaticà. Malgrat hi ha rumors que apunten a que serà el dilluns 9 de desembre quan es designarà al nou arquebisbe de Madrid, el cert es que la sortida de Rouco serà un llarg adéu, de la mateixa manera que el seu llegat marcarà l’agenda de qui el succeeixi.

Fa un parell de setmanes, a l’obertura de l’assemblea dels bisbes, el cardenal Rouco va dirigir un discurs inaugural aspre, dur, ortodox i immobilista. Aviat farà un any de l’elecció del papa Francesc. Amb ell, s’han renovat els missatges vaticans: l’acostament als pobres, la renovació de l’església, l’actualització del missatge cristià, l’apropament entre societat i religió són ara els eixos mediàtics sobre els que es configura l’aggiornamento de l’església.  Rouco en canvi, al seu discurs inaugural, va tornar a parlar del matrimoni homosexual, dels avortaments, de la perversió del nacionalisme i de la persecució a l’església. Les seves paraules han estat un clar desafiament a les expectatives creades, des del vaticà i des d’aquí mateix, de que els nous temps començaven a fer-se visibles a l’estat espanyol.

Un canvi ja s’ha produït: la marxa del bisbe portaveu. El final de Martínez Camino és un respir per qualsevol cristià i un pas inevitable per tractar de reconciliar-se amb la societat. La seva substitució ha estat una primera mostra de la debilitat de Rouco. El seu candidat va obtenir 12 vots i va quedar fora de la cursa a la primera vocació. Gil Tamaayo, el nou secretari té dos reptes: un molt urgent i, alhora, molt senzill. Fer oblidar l’estil malcarat i desconsiderat de Martínez Camino. A poc que sigui una persona educada, correcte i que aprengui a difondre els missatges amb respecte i intel·ligència, podrà aconseguir-ho. Pels primers actes públics, sembla que ho aconseguirà ràpidament. El segon repte és molt més difícil. Saber com connectar de nou amb una societat que mira amb recel el paper de l’església catòlica i la defensa aferrissada que fa dels privilegis aconseguits. En la roda de premsa posterior al seu nomenament va negar que l’estat financés l’església. No sembla que aquest sigui el camí que li ajudarà a aconseguir-ho.

L’època posterior a Rouco serà complexa donada la personalitat dels bisbes actuals. Sembla que el substitut podria ser Ricardo Blàzquez, de formes més acurades que el seu predecessor. Però en els més de dotze anys que Rouco ha presidit la Conferència Episcopal, no ha tingut cap oposició interna. Els mateixos bisbes que han fet seguidisme durant tants anys, no semblen la millor alternativa per a un nou futur. Cal reconèixer que a la darrera nota informativa de la Tarraconense, s’han dirigit crítiques contra 13TV. No recordem massa més dissidències. En canvi, hi ha hagut multitud de silencis còmplices. La marxa de Rouco serà un alleujament però caldrà esperar els nomenaments de nous bisbes per esperar alguna possibilitat de canvi.

Joan Oñate

Comentaris

  1. A. Ferret A. Ferret diu:

    Seria necessària una neteja bastant gran. Substitucions a dojo.

Opina

*

Translate »