17 agost 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

El Regne de Déu és a prop

EL REGNE DE DÉU ÉS A PROP

Diumenge III de durant l’any. 21 de gener del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

La litúrgia sembla que s’emmiralli en el principi de l’evangelista Marc. No sé pas les vegades que hem tornat sobre el començament del seu evangeli. Començar quelcom té la seva gràcia. Aquí és ben bé com un esdeveniment que com una sortida de sol desvetlla colors i aire nou. Ja ben de bon començament Jesús crida els seus primers deixebles. Ho fa gairebé imperativament. Ells secunden la crida i ho deixen tot: treballs, família, tot. Els dóna una motivació única: un nou poble començarà a desplegar-se als seus ulls atònits. Seran “pescadors d’homes”. Ves a saber què deu voler dir això? Els crida a fer-li costat. Seran itinerants com ell mateix. Crida tothom a obrir-se a un Regne de Déu, del qual no saben pas massa bé què deu ésser, però la fascinació del mestre val de moment per tota explicació. Així ho comencen a entreveure deixebles i oients. Li fan confiança… Ja aniran descobrint migdies de llum més endavant.

La “lleva” dels primers deixebles porta ressons d’urgència. Molts d’ells foren deixebles de Joan que fou empresonat per Herodes. Ell mateix els va invitar a posar-se al costat de Jesús. Ben diferents els predicadors, l’un de l’altre, a fe! Tot plegat no deixa de tenir un punt de risc i d’aventura. “Ha arribat l’hora!”, diu amb una certa solemnitat. Quina? Què vol significar tanta pressa? Però, amb tot, li fan confiança. Aquest, ara per ara, anomenat obscurament Regne de Déu té tot un seguit de novetat i de misteri. La gent sentint-lo parlar s’hi embadaleix, més sobretot quan alguns malalts queden alliberats de les seves dolències. Els comentaris surten espontanis: “Mai ningú no havia parlat d’aquesta manera”: contingut, manera de fer-ho. Capten la novetat per contraposició a la manera dels fariseus i lletrats que no deixen de ser ominosos, demanant sempre un seguit de normes que aclaparen més que no ajuden. La mateixa imatge de Déu té tanta i tanta novetat! El fa proper, accessible, el fa estimable, l’anomena Abbà i, en repetir-ho, s’hi senten tan, però tan a prop! És pressentit com a Messies; però ell no vol que es difongui aquest apel·latiu, per por de ser mal entès. S’enroca en posar silenci a aquella figura que era el desitjat del seu poble. Marc ho recordarà com a desig exprés del Mestre. La cosa demana temps per a poder delimitar ben bé l’abast d’aquesta denominació. Per això prefereix parlar del Pare com qui es complau amorosament en els seus fills, com a Poble de Déu que ells saben bé que ho són. Bé ho diuen els profetes i els ho han repetit a les sinagogues dels dissabtes vegades i vegades… Tot es basa en la confiança i la fe que sempre els posa per davant de qualsevol actuació; aquestes -fe i confiança- els aniran obrint camins de major coneixença. La fascinació de la seva persona de moment sosté la seva progressiva identificació com a oients primer, després ja “seguidors” d’alguna manera. En veure’l rodejat d’uns dels que Ell mateix anomenarà deixebles, endevinaran que tot plegat pren la forma d’un moviment, al qual podran secundar-hi a diferents nivells. Alguns en veure’l acompanyat d’un grup consistent de deixebles, senten també l’atracció d’ajuntar-s’hi…

De l’atracció de la persona aniran tots passant a entendre’l a ell mateix, no a les seves paraules, com una manera de viure i de conviure. La sorpresa els anirà guanyant. Així es presenta en els poblats de Galilea. Parla la seva llengua. Fa comparacions amb el que ells entenen: camp, arbres, ramats. La seva anomenada va obrint-se camí i les gents es van aglomerant al seu redós. Mai no en tenen prou… Fins al punt, ell, de témer de ser masegat per la munió d’oients i de malalts que el segueixen.

La irrupció del Messies és patent en la seva “hora”. Pau ens la fa sentir també com a pròpia. Serà així per deixebles que s’aniran succeint, ja més fora dels límits des d’on s’ha anat propagant la seva doctrina i la seva figura; i Pau ens la presenta com una oportunitat única: “no podem deixar de perdre l’oportunitat” de fer-nos-en també nosaltres com els primers deixebles. Ens ho presenta com una oportunitat, com una urgència a tenir-la present i ha adherir-nos-hi. És com si fos el mateix Mestre que ens invita a compartir el Regne que va iniciar allà temps i que abasta gent nova, possibles seguidors, que foren els dels primers apòstols i també nosaltres mateixos. Secundem la invitació de Pau que ara ens l’actualitza la litúrgia. Atents als ressons que ens arriben. Pau ens en dóna la concreció. Des d’ara hem de viure un apressant “com si”… Ens en manifesta el sentit de la urgència: perquè aquest món que veiem amb el ulls passa aviat. Una invitació a viure la intensitat del present, entrant-hi amb delectació i descobrint-hi el seu misteri, la seva aura. És una descoberta fora mida: és com si visquéssim els temps de Pau, més encara, els mateixos dels de Jesús. Això té ben bé característiques de miracle i de desbordada novetat. Vertaderament “Déu és a prop”, tan a prop que el sentim no fora, sinó dins nostre. Aquest Regne el sentim que ens crida tant dins com fora. Tot esdevé una proclama. Ens hi sentim seduïts. És el parenostre que anem resseguint una i altra vegada: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Ens el dibuixa el prefaci de la diada de Crist Rei: “Regne de veritat i de vida; regne de santedat i de gràcia; Regne de justícia, d’amor i de pau. Regne que s’obre pas d’una forma esforçada, amb les dificultats pròpies d’un programa utòpic, mai realitzat en el nostre món, ni en els mons venidors. Serà el nord al qual adreçarem els nostres esforços, sempre deficitaris, però sempre esperançats.

Anar aconseguint graus de plenitud, d’esperar que les lluites per un demà millor, les anem veient com prenen cos i com posem més justícia en la fraternitat. Començant per casa i a redós de casa. Cercles concèntrics en expansió on es van irradiant petites conquestes del terreny de ningú que anem fent que sigui camp comú, camp de tots.

No val a dir-nos a nosaltres mateixos com a tall d’excusa que no podem arreglar móns que no funcionen. Arreglem allò accessible, començant per nosaltres mateixos i així per osmosi rendirem col·laboració fraternal ben efectiva. Això que hom pot fer, no s’ha de perdre l’ocasió de fer-ho. Sempre serà oblidant-nos que nosaltres estem al centre d’allò que s’esdevé a prop nostre. Poc és molt. Ser més i millor està a les nostres mans. Sempre serà en la gratuïtat de l’anonimat. Farem família, farem que se’n sentin. Mans a l’obra que el temps és fugisser i podríem no arribar-hi a temps.

M’ha agradat el que diu de si mateix Ramon Prat en un llibre gairebé com a testament de la seva cursa espiritual, quan posa la seva manera de viure després de diverses etapes de desenvolupament en la fe: “Vaig observar que, en els evangelis la relació de Jesús de Natzaret amb Déu (Abbà), era una relació interior, humil, oberta i sense condicions, relacionada amb tothom sense barreres, però des d’una opció preferencial pels pobres i exclosos de la terra, que el portava a estimar fins al final, i, tot i que el van eliminar, la va viure amb confiança i abandó. Jesús de Natzaret va anomenar aquesta manera de viure amb l’expressió regnat de Déu, que vol dir que en obrint-nos a Déu (Abbà) de tot cor regna la veritat, la justícia, la llibertat, la pau i l’amor, però no com uns conceptes universals abstractes i ideològics, sinó com una manera de viure concreta i senzilla, a l’estil de l’espontaneïtat “dels ocells del bosc” i de la “bellesa dels lliris del camp”. Aquest oferiment de la tendresa de Déu fou el gran regal de Jesús de Natzaret a la humanitat. M’he adonat que aquesta exploració vital del Regne de Déu en el nostre interior i en el misteri dels altres genera una manera de pensar i de viure que t’ajuda a anar passant de l’egolatria (adoració immadura i infantil de l’ego) tancada en un mateix, a l’alteritat oxigenant i serena d’obertura als altres i, també, al misteri amagat en el fons de tothom dins la història. Aquesta manera de viure és l’actitud que de vegades he descrit com la segona ingenuïtat, en la qual, al mateix temps que vaig desenvolupant un pensament crític en sintonia amb la modernitat i el món secular, no perdo la intuïció ni la capacitat de jugar i fruir del present pròpia dels infants. Es tracta d’anar passant d’una ingenuïtat precrítica a la ingenuïtat postcrítica. (Record de Déu. Pelegrinatge a la recerca de l’infinit. Ramon Prat i Pons. Pagès edit.)

Articles relacionats

Opina

*

Translate »