20 juliol 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Els fruits pasquals de l’esperit

ELS FRUITS PASQUALS DE L’ESPERIT

Diumenge III de Pasqua, 15 d’abril del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Ara que ja ens endinsem en el cicle de Pasqua em sembla oportú de fer balanç de les riqueses que se’n deriven de les dues Resurreccions, de les quals hem pres el compromís de ser-ne testimonis, d’acord amb la comesa que ens va encomanar el propi Jesús, tot just ressuscitat. Sobre aquesta constatació proclamada i viscuda a ulls de tothom tindrà lloc l’edificació de la seva Església. Però tanmateix n’hi ha una altra de resurrecció que no podem ni ignorar ni menystenir, perquè ambdues van lligades. Amb la meva manera de viure he de palesar que la resurrecció de Jesús està mobilitzant la meva pròpia vida. Aquest és el sentit que dono quan parlo de testimoniar la doble resurrecció.

M’he de dir a mi mateix i ho he de proclamar que tot és un esclat de vida en Jesús i en mi; i que afirmo que la pasqua dóna qualitat nova al viure, més aprofundit sentit, força i elevació a la meva espiritualitat evangèlica. Jesús cobra nova vida; jo també la tinc per participació en la de Crist. Dues resurreccions en una! Tant és així que comprometo la de Crist en la vivència de la meva. Cal tenir-ho present.

Primera invitació a ser testimonis. Ho diu Pere a la lectura primera: “Nosaltres en som testimonis”.

Segona rèplica: Joan a la seva esplèndida carta avui ens adverteix que “per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments”, concloent que “els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament. Aprofito, com ho faig darrerament, per recomanar-vos la lectura de tota la carta aquesta setmana, perquè ens la trobarem sovint aquests dies de Pasqua.

Tercera apel·lació a deixar-nos obrir al sentit de les Escriptures i ensems a deixar-nos abrusar els cors precisament quan ens en parlen Així ho diem en l’aclamació abans de l’evangeli; i feu-ho, Senyor, amb la veu i el to de l’Esperit que és qui ens ha de portar a una percepció molt més enfondida de qui és la Paraula, perquè les vostres són “veritats de vida”. És el mateix que se’ns diu a l’evangeli en la narració de Lluc, quan narra que Jesús els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures. Tota la litúrgia d’avui va de testimoniatge: Deixem que l’Esperit doni vigor al testimoni sia de la nostra fe proclamada, sia per la nostra vida.

Una vegada més fem recurs, com sempre acostumem, a la col·lecta i a la pregària de l’ofertori per destacar un fruit clar i encomanadís: la Joia.

“Oh Déu, que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills, esperin el dia de la Resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. I en l’ofertori: “Rebeu, Senyor, els presents de la vostra Església exultant; i ja que, en la resurrecció del vostre fill, li heu donat un motiu tan gran de joia, concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.

He subratllat les tres vegades que el goig o equivalents surten en ambdues pregàries. Això em porta a ressaltar el GOIG com un dels més preuats fruits pasquals. No per res ens han florit en el cor i en l’esperit els al·leluies que ens surten arreu aquests dies. És la mateixa espontaneïtat pasqual la que ens hi porta a cada retop. Ens surt de molt endins i inconteniblement… Donem crèdit a les paraules exultants dels prefacis de Pasqua o si no ens consideraran poc o gens creïbles: “Per això, ple de la gran joia de la Pasqua, d’un cap a l’altre de la terra, tot el món exulta, per això ens ajuntem, com ho vàrem fer per Nadal, amb tots els estols celestials cantem l’himne de la vostra glòria, tot dient: “Sant, sant,sant…”

No els cantem debades els al·leluies; recolzem-los en les més entranyables conviccions i fem-ne motiu preferent de les nostres exultacions! Hi ha motiu sobrer per viure’ls com el mateix Francesc que s’autodenominava joglar de Déu. Com sentia el Nadal i la Resurrecció! Aprenem-ne que és bon mestre. Hi ha una llei fonamental en la litúrgia: i és la consonància entre el què diem i la seva significació; el què, el per què, el sentiment de tot plegat i un assentiment, una concordància. De no fer-ho així, degradem la vivència en ritus. L’activa participació que ens demana el Vaticà II en això cobra el seu sentit més profund al temps que entranyable. Esdevinguem coprotagonistes o concelebrants. La missa viscuda així dona un tomb insospitable!

Pau VI va donar-nos una exhortació pastoral dedicada al Goig en el Senyor. Bé li hem d’agrair. El papa Francesc reprèn aquesta connotació que defineix i caracteritza l’evangelització, titula la seva primera exhortació: “La Joia de l’evangeli”. Ja de bon començament ressalta la invitació més encomanadissa, la del profeta Sofonies, el qual ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i de joia que vol comunicar al seu poble aquest goig salvífic. M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig de tu, et renova amb el seu amor, i dansa per tu amb crits de gaubança”. És la joia que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé… No et privis de passar un bon dia” Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!”

La joia és dels fruits pasquals més notoris. El goig promogut per l’Esperit Sant és un euforitzant, vull dir que sempre s’exterioritza, d’una manera difícilment contenible. Pau parla de l’Esperit com d’una beguda. La referència immediata al goig que s’esbadella en la Resurrecció sempre porta a una estupefacció: “Hem vist al Senyor!” Sense l’admiració no té sentit dir-ho. I deixa a continuació una dolcesa que et pren ànima i cos d’una blanesa que et fa somriure tant per dins com per fora. Per no res et posaries a cantar ni que només fos per a tu o per a Déu.

No és un sentir-se content sense un molt endinsat “sentit dels sentits”. Et veus portat, com alat, per bé que et trobes i et retrobes en les coses menudes de cada dia i les veus pel cantó de la bondat. Les admires i les veus amb un mirar intens… La mà se me’n va cap el volum de les obres de sant Joan de la Creu que el tinc a mà aquests dies. Cap El Cántico espiritual: ai!, les mirades intercanviades! Se’t destesen les músculs grans i petits. Un és portat a fer un viure més enlairat de l’espiritualitat; i hi poses el cor en les coses que les entomes amb una lleugeresa, com si les acaronessis… Ingravidesa, que és la llei de la gràcia en oposició a la llei de la gravetat, com deia la nostra mística Simone Weil.

Aquest fruit és dels més vistosos i que el percebem millor, perquè és com un perfum que no ens deixa, com una esponjositat que ens habita i que ens fa més fàcilment perceptius a la petita transcendència que hi trobem en tot, perquè la hi projectem. Vius en un to de felicitat que t’accentua els mòbils del bon viure. No embafa i et deixa tendre com un nounat a qui ni dormint li ha desaparegut el mig somriure. Arribo a aquesta expressió perquè des d’un punt de vista sobrenatural, això és indici de que la filiació divina ens ha pres i que és el motiu pasqual per excel·lència i en aquest mig somriure hi és tot. Recordeu el que diu la col·lecta: sentir-se rejovenit.

Aquests dies entro sovint en la primera encíclica de Joan Pau II que es titula “El Redemptor dels homes” i m’ajuda a entendre millor què significa la Redempció i la Salvació obrada per Jesús. Avui, mentre escric aquesta homilia trobo en l’evangeli de Nicodem les invitacions a renéixer una vegada i altra i descobreixo que pel buf de l’Esperit som renascuts per obra seva i per gràcia.

Llegeixo en l’encíclica esmentada: “L’Església tractant de mirar l’home com amb els ulls del mateix Crist, es fa cada vegada més conscient de ser la custòdia d’un gran tresor, que no li és lícit malversar, sinó que l’ha de fer créixer contínuament. En efecte, el Senyor Jesús va dir: “qui no és amb mi, està en contra”. El tresor de la humanitat enriquit per l’inefable misteri de l’adopció en l’unigènit Fill de Déu, mitjançant el qual diem a Déu: Abbà! Pare!, és també una força poderosa que unifica l’Església sobretot des de dins i dóna sentit a tota la seva activitat. Per aquesta força, l’Església s’uneix amb l’Esperit de Crist, amb l’Esperit Sant que el Redemptor havia promès que comunica constantment i la vinguda del qual revelada el dia de Pentecosta, perdura sempre. En els homes es revelen les forces de l’Esperit, els dons de l’Esperit i els fruits de l’Esperit Sant (Gàl 5, 22s)

Avui , doncs, és el diumenge dels Al·leluies, i de la joia que els promou. L’himne del Glòria té totes les sentors de la Pasqua que no s’acaba mai.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »