19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Els pobres són de Déu

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY – Cicle A – 22 d’octubre de 2017
Evangeli: Mateu 22,15-21
Altres lectures d’aquest diumenge: Is 45,1.4-6; 1Te 1,1-5b; Salm: 96 (95)

ELS POBRES SÓN DE DÉU

D’esquena de Jesús, els fariseus arriben a un acord per preparar-li un parany decisiu. No van ells mateixos a trobar-lo. Li envien uns deixebles seus acompanyats per uns partidaris d’Herodes Antipes. Potser no hi falten alguns poderosos recaptadors dels tributs per a Roma.

El parany està ben pensat: «És permès o no de pagar tribut al Cèsar?». Si respon negativament podran acusar-lo de rebel·lió contra Roma. Si legitima el pagament de tributs quedarà desprestigiat davant d’aquells pobres pagesos que viuen oprimits pels impostos, i a qui ell estima i defensa amb totes les seves forces.

La resposta de Jesús ha estat resumida de manera lapidària al llarg dels segles en aquests termes: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». Poques paraules de Jesús hauran estat tan citades com aquestes. I cap, potser, més distorsionada i manipulada des d’interessos molt aliens al Profeta defensor dels pobres.

Jesús no està pensant en Déu i en el Cèsar de Roma com dos poders que poden exigir cada un d’ells, en el seu propi camp, els seus drets als seus súbdits. Com tot jueu fidel, Jesús sap que a Déu «li pertany la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten» (Salm 24). Què pot ser del Cèsar que no sigui de Déu? Per ventura no són fills de Déu els súbdits de l’emperador?

Jesús no s’atura en les diferents posicions que enfronten en aquella societat, herodians, saduceus i fariseus sobre els tributs a Roma i el seu significat: si porten la «moneda del tribut» en les seves bosses que compleixin les seves obligacions. Però ell no viu al servei de l’Imperi de Roma, sinó obrint camins al regne de Déu i la seva justícia.

Per això els recorda alguna cosa que ningú no li ha preguntat: «Doneu a Déu el que és de Déu». És a dir, no doneu a cap Cèsar el que només és de Déu: la vida dels seus fills. Com ha repetit tantes vegades als seus seguidors, els pobres són de Déu, els petits són els seus predilectes, el Regne de Déu els pertany. Ningú ha d’abusar d’ells.

No s’ha de sacrificar la vida, la dignitat o la felicitat de les persones a cap poder. I, sens dubte, cap poder sacrifica avui més vides i causa més sofriment, fam i destrucció que aquesta «dictadura d’una economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà» que, segons el papa Francesc, han aconseguit imposar els poderosos de la terra. No podem romandre passius i indiferents fent callar la veu de la nostra consciència amb les pràctiques religioses.

José A. Pagola

Articles relacionats

Opina

*

Translate »