16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

En honor dels morts

A principi de novembre, des del segle VIII, honrem a tots els sants i difunts. Abans era i segueix sent la festa celta de Samhain, la fi de l’època lluminosa, càlida, i el començament de l’època freda, fosca, en aquestes latituds europees.

El sol inclina el seu curs, els dies s’escurcen, les ombres s’allarguen, el bosc es despulla, la vida es recull. Com se’n va la llum se’n van anar els nostres éssers estimats. A on se’n van anar, deixant-nos tan sols? Els ulls s’ennuvolen, el cor vacil•la. Però, en cada batec, el cor s’expandeix fins al llindar de la Presència en la qual tot viu, sobretot els morts. I amb flors de gratitud i de pena els recordem al costat d’un panteó de marbre o d’una tomba de terra o d’un nínxol en l’aire, una làpida i un nom, una petita urna de cendres precioses, o una simple creu, la de Jesús el Vivent, la de tots els vivents. Recordant-los, els acompanyem. Acompanyant-los, ens acompanyen. Presència.

Som vivents mortals i honrem els nostres morts, aquells el record dels quals encara ens fereix. Però tots els morts, grans i petits, sants i criminals, són nostres, som de tots ells, ja que la mateixa vida ens uneix en la mort, i la mateixa mort a la vida. El que van ser forma part del que som, i la nostra vida ha de restaurar i completar el que ells no van aconseguir a viure. En això consisteix honrar els morts: en donar culte a la vida, a cultivar-la, cuidar-la, curar-la en ells i en nosaltres.

Així ha estat des de molt antic: en cuidar als morts, ens hem sentit cuidats per ells. No és casual que les empremtes culturals més antigues de la nostra espècie humana Sapiens, i també del Neandertal, tinguin a veure amb enterraments rituals. D’alguna manera, difícil de precisar, intuïen que la vida segueix a l’altra riba. Fa 90.000 anys, a Qafzeh (Palestina), sepultaven als seus morts amb petxines marines perforades. Fa 50.000 anys, a Sahnidar (Iraq), els dipositaven sobre un llit de flors grogues i blaves. O els enterraven col•locats en posició fetal, com si anessin a descansar o a néixer, o recoberts d’ocre vermell, el color de la sang o de la vida. Potser es preguntaven ja: mor la fulla que cau? Mor la flor que es fa llavor? Mor el fetus en néixer?

No és veritat que les religions sorgissin per donar resposta a l’angoixa de la mort, però és veritat que moltes religions han consolat la pena dels vius per la mort dels éssers estimats. També és veritat, però, que sovint han augmentat la por a morir, no tant per la mort com a tal, sinó pel temor dels càstigs divins en el més enllà. Consolar penes, alleugerir dolors, calmar angoixes és una funció essencial de les religions, una funció molt humana. Tant de bo la realitzessin sempre el màxim possible amb tots els seus rituals i relats! Només la realitzaran de veritat en la mesura que alhora contribueixin a transformar les estructures -polítiques, econòmiques, religioses- que danyen la vida.

Pel que fa a les creences i respostes que les religions ofereixen a les preguntes sobre “el més enllà”, valen d’alguna cosa? Certament han valgut, i per a molts segueixen valent: saber que jo mateix tornaré a viure amb els meus éssers estimats, cadascun amb el seu rostre únic, pot ser una àncora d’esperança. Són imatges antigues i belles, han sostingut la vida, i mereixen per això un immens respecte. Però no deixen de ser imatges i metàfores d’un Misteri -la Realitat o la Vida- que transcendeix absolutament les nostres idees i pensaments. Totes aquestes imatges i pensaments – cel o infern, purgatori o reencarnació, resurrecció o immortalitat, alliberament o nirvana- no deixen de ser enterament productes culturals de la ment humana, lligats a un temps i a una cosmovisió, a un determinat marc o model de comprensió de la realitat en el seu conjunt. Aquestes imatges i categories ja no valen avui per a la immensa majoria de la gent en la nostra societat occidental.

Tampoc valen per a molts creients que tenen una visió del món molt diferent d’aquella en què van néixer les grans religions amb el seu imaginari tradicional sobre el “més enllà”, per a molts creients que tracten de tenir cura de la confiança en la vida i d’expressar-la d’una altra manera diferent, més coherent i plausible per avui. També aquests creients -cal dir-ho?- mereixen molt respecte. Cap creença és creïble si no fomenta el respecte.

I les ciències què diuen? Ja no les podem ignorar. A elles no els competeix, almenys en principi, ni afirmar ni negar res sobre la dimensió teològica, que no és “una altra realitat” diferent i separada, sinó la realitat en quan Tot misteriós i bo, pel que fa a l’etern Origen present. Però, en les seves investigacions sobre les parts, les ciències confinen de continu amb aquesta dimensió de Totalitat i de Misteri bo -o “Déu”-, i no se’ls pot negar la paraula tampoc en aquestes qüestions, sobretot quan jutgen sobre la plausibilitat o coherència necessària de les afirmacions religioses.

Hi ha científics, fins i tot agnòstics, que pretenen que la física o les neurociències confirmen la creença religiosa tradicional en la immortalitat de l'”ànima”. Alguns creuen demostrar l’existència d’una Ment o Consciència transpersonal, “anterior” a aquest cosmos i englobant de totes les consciència individuals, que a la mort tornarien a ser un amb la Consciència infinita, eterna, universal (Rosemblum, Kuttner, Bohm, Alexander ). Un horitzó apassionant. Però “Consciència infinita” no deixa de ser una imatge poètica, i potser és fins i tot massa antropomòrfica.

Altres sostenen que la consciència humana no és producte del cervell i que sobreviu després de la mort (Vam Lommel, Charbonier). No ho menyspreo, però no deixen de ser construccions mentals, fundades sovint en “experiències properes a la mort” més que discutibles.

En qualsevol cas, el cert és que les ciències, com més avancen, més posen de manifest que la Realitat, i això que anomenem vida, és més misteriosa que tot l’imaginable, i transcendeix les nostres pobres categories d’espai i temps, finit i infinit , matèria i esperit.

La missió última de les religions i de les filosofies, i fins i tot de les ciències, és ajudar-nos a caminar en la incertesa, a viure en dignitat i bondat, en llibertat i sense pors, en confiança en la Vida malgrat tot. Una vida així viscuda no transcendeix les fronteres del temps i del jo? No és una vida eterna ja en la vida, a cada instant?

I la mort? La mort no serà llavors justament un trànsit o un pasqua, condició indispensable de la gran transformació en la gran Comunió? Som en comunió amb Tot. I això que anomenem “jo” no serà una forma passatgera del nostre ser veritable en el Tot etern o en la Vida plena?

No t’inquietis, doncs, per el teu petit jo. Deixa’t anar com la fulla de l’arbre, com la llum de la tarda. Honra als morts i cuida la vida, fins que la mort ens uneixi a tots en la Vida o en Déu.

José Arregi

Opina

*

Translate »