20 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Entrevista a Pere Casaldàliga

Avelino Seco és un prevere càntabre, teòleg, doctor en Sociologia, i professor de Filosofia. Durant diversos anys ha estat consiliari de la JOC i de la HOAC, La seva tesi doctoral és el fonament d’aquest llibre sobre el bisbe Pere Casaldàliga, del que extraiem aquesta entrevista.

Algunes de les frases destacades de Pere Casaldàliga

“La fe sense política, no és cristiana.”

“Jo dic que només l’Església és Església quan salva, quan anuncia la Bona Nova, quan estimula la participació fraterna.”

“Això és el que cal dir a la joventut: que cal pregar, cal viure en contemplació. Cal donar gràcies als que ens han recordat la importància de l’Esperit que habita en nosaltres, l’Esperit amb dues ales, l’ala de la contemplació i la de l’impuls cap a la vida.”

“Pensant en les samarretes, és fàcil portar Jesús al pit, el difícil és tenir pit, coratge, per seguir Jesús.””

“El seguiment és la millor definició de l’espiritualitat cristiana, el seguiment de Jesús amb l’opció pels pobres, el diàleg obert, la solidaritat.”

———————————————————————————————————————–

-Hi ha persones que atrauen des de la distància perquè són espurnes d’esperança en un món mercantilitzat i en una Església que intenta sortir de l’hivern. Una d’aquestes persones és Pere Casaldàliga, profeta embolcallat en poesia, les paraules sobre la sinodalitat, el paper de la dona, la col·legialitat, la coresponsabilitat, l’alegria, dites durant l’abril, semblen haver estat escoltades per Francesc.

 

En els seus ulls penetrants i cor gran que s’exterioritza en uns braços llargs i unes mans expressives que semblen escapar sovint del seu cos. El germà Parkinson el manté en arrest domiciliari, però les nombroses visites i els correus abundants, sempre contestats, mantenen el seu cor ple de noms i de vida.

 

Sortim a trobar-lo des de Santander Ernesto Bustio, capellà caminant de múltiples camins i acollidor de pelegrins, i jo. A Madrid ens uniríem a José Centeno, un capellà casat, que no cansat de recórrer i obrir solcs amb llavors de compromís social i eclesial. També ens esperava a l’aeroport, per fer el viatge, Maximino Cerezo ( Mino ), claretià com Casaldàliga i amic seu des dels anys joves. El Concili Vaticà II els va impulsar cap a Amèrica Llatina com a missioners claretians, l’un aviat arribaria a ser Bisbe al Mato Groso del Brasil, a la prelatura de Sâo Félix, i l’altre farà una gran tasca de conscienciació com a pintor (se li coneix com el pintor de l’alliberament ) omplint de murals diverses catedrals i esglésies del Brasil, Nicaragua, Bolívia i altres països llatinoamericans. Casaldàliga impregnat d’un Jesús Salvador que il·lumina la seva pastoral alliberadora i Cerezo plasmant, en bella pintura, camins d’alliberament (… ).

 

Des d’allà ens dirigim a la casa on viu Pere amb la petita comunitat d’agustins: Paulinho, José Luis, agustí de Bolívia, i Joan, estudiant de teologia que està fent una aturada en el camí, un temps de pastoral i d’atenció de Casaldàliga. Es fon en una abraçada tendra i acollidora amb cada un de nosaltres. Es mostra amb l’encant de l’ancià ple de bondat que gaudeix amb els seus, i és que som molts als que ens considera i ens considerem seus. Ni tan sols el parkinson ha arrabassat la força dels seus braços (… )

 

Amb el so de fons d’uns galls i el cant dels ocells comencem l’entrevista.

 

P.: Ens agradaria que ens parlés de les Comunitats Cristianes de Base, què són i quin paper tenen en la renovació de l’Església.

 

Arrenquen de la base, del poble i són la base de l’Església. Nosaltres diem al Brasil que es tracta d’ una nova manera de ser Església, jo hi vaig afegir: d’una nova manera de tota l’Església ser. El Bisbe Leonardo es va alarmar una mica. Pere, em va dir, això és una il·lusió. Seria la manera de ser l’Església: comunitari, fidel, unint la fe a la vida, amb la Bíblia a les mans del poble, amb capacitat de diàleg, tenint en compte l’ecumenisme; sempre hem dit que es donarà si es dóna el diàleg del poble amb la cultura. Ara el desafiament és la convivència, la convivència és el desafiament en tots els camps: en la família, al veïnat, a la feina, a la comunitat eclesial, la convivència és el gran desafiament. Els indis Minky diuen que “viure és conviure”. La convivència suposa que ens situem en l’Església en una actitud d’igualtat; d’igual a igual amb les altres esglésies, amb les altres religions, amb les altres espiritualitats, amb la humanitat. Hem de sortir d’aquesta visió macroecumènica, en comptes de partir d’una actitud replegada sobre si mateixa; partir d’una visió oberta en comunió amb tots els altres moviments, espiritualitats i religions. Hem d’explicitar la nostra fe no com imposant una superioritat sinó contribuint amb la concreta història de Jesús de Natzaret.

 

P.: A Espanya les comunitats de base no són majoritàries, són grups reduïts amb una consciència especial, amb una consciència crítica, utòpica i transformadora, la parròquia és una altra cosa. Quin paper pot jugar la parròquia, seria ideal tota ella fos comunitat ?

 

Hauria de ser tota ella comunitat. Jo dic que no es tracta de discutir si són tantes o quantes, es tracta que tot sigui comunitat; m’agrada parlar de comunitarietat, que tot sigui comunitari des del Papa, que tot sigui participatiu, que, des de la pròpia situació de cada un, tot sigui contribució al conjunt. Les parròquies com a parròquia no tenen futur. Aquests dies la CNBB ( Conferència Episcopal de Brasil ) està discutint sobre “Comunitat de Comunitats, una nova Parròquia “. Està comprovat que la parròquia com a tal es transforma en burocràcia i no estimula la participació real, s’entén, d’altra banda, que sigui necessari una referència jurídica, diríem canònica. Que siguin grups petits forma part de la condició de llavor, ferment, sal. Jo crec que s’ha superat ja la fase més rabiosa de relació entre comunitats i bisbes; hem après bastant a conviure; encara falta molt, però ja hi ha menys episcopalitis aguda. Si el bisbe o el capellà no ens accepta, doncs molt bé, no ens perdrem per això. La indignació ha de ser una indignació esperançada, en cas contrari estem vomitant bilis per tot arreu i no tenim res de bona notícia. El cristianisme és una mica més, no es tracta de viure la vida amargada, fiscalitzada.

 

Els anomenats Nous Moviments en l’Església es diuen comunitats. Quin seria la decisió fonamental d’aquests nous moviments en el tema de ser comunitat ? I una altra qüestió més: ¿ Es pot ser comunitat cristiana no política ?

 

La fe sense política no és fe cristiana. Pel que fa als nous moviments jo he viscut un detall interessant a Hondures. Estàvem en Quaresma, la cuinera dels claretians ens va dir que era neocatecumenal i va afegir: “nosaltres celebrem l’Eucaristia vostès celebren la Missa”, si es neguen a participar de la vida de la parròquia en certs moments, en certes coses; aquí també deixarien de ser Església. Jo dic als amics i amigues que cal participar de la missa del capellà almenys una vegada per mes, és la contribució als ancians i ancianes que participen totes les setmanes, aixecar-los l’ ànim; negar em sembla que és una actitud anticristiana.

 

P.: Podria explicar una mica més el que no pot haver fe sense política ?

 

No hi pot haver fe cristiana sense encarnació; encarnació és el misteri de l’entrada de Déu, de ple, en la nostra humanitat per mitjà de Jesús de Natzaret, i això suposa que assumim els desafiaments de cada dia. Tot és política, encara que la política no ho sigui tot. Jesús va dir que havia vingut perquè tots tinguessin vida, i la tinguin en abundància. Si no em preocupo de la terra, de la salut, de l’educació, de les comunicacions, fins i tot de les vacances per descansar, no m’estic preocupant de la vida humana. La vida a l’altre món és un assumpte de Déu, que Ell resoldrà molt bé, perquè hi haurà vida i vida en abundància per a tots. A nosaltres ens toca millorar la vida i universalitzar la vida aquí, en aquest món. I si l’Església, el Papa, els bisbes, els sacerdots, les monges i tots aquells que volem ser seguidors de Jesús no fem política, no impulsem les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que té la fe, quin testimoni d’amor donem?

 

P.: Tu abans distingies entre comunitarietat i comunitat.

 

És una actitud de participació, de corresponsabilitat, que el papa sigui el Bisbe de Roma, que els bisbes participin realment de la col·legialitat que ara no existeix, corresponsabilitat de tots i de totes. Una actitud comunitària en la pròpia família, a la feina, un rector no hauria de decidir res per si sol i un pare de família tampoc.

 

P.: Actualment tots els consells de tipus pastoral, almenys a Espanya, són només consultius. Hi ha laics que s’enfaden i diuen: “jo per donar una paraula i després no entrar en les decisions finals prefereixo no entrar en l’embull “

 

I tenen tota la raó. Els Sínodes són un fracàs, el mateix cardenal Arns, que va ser arquebisbe de Sao Paulo, i que participava dels Sínodes, ens va dir en una assemblea dels bisbes de Brasil que el Sínode és un fracàs per ser només consultiu, els bisbes parlen i a continuació la Cúria ho manega a la seva manera i apareix, després de dos o tres anys, un document signat pel Papa que ni el llegim. No va ser participatiu i està fora d’hora i de lloc. Quan s’està demanant aquests dies la reforma de la Cúria molts insisteixen en aquest aspecte: que els sínodes siguin de participació, de col·legialitat, de corresponsabilitat.

 

P.: El problema que tenim, apunta José Centeno, és que les comunitats a Espanya són totes de persones grans i no hi ha de joves, entren pocs joves, llavors ens plantegem: no en sabem, no els donem espai…?

 

Es tracta de ser comprensius amb ells, cal reconèixer que estan vivint un procés personal i de grup que abans no s’imaginava; tota la problemàtica sexual abans es vivia clandestinament, ara amb la porta oberta; l’autoritat paterna es discuteix avui, el pare i la mare, els formadors no poden sentir-se  decebuts, han d’estimular la crítica, la indignació, però donant testimoni i actuant ells, també, en família, d’una manera participativa.

 

P.: Hi ha grups de joves, continua Centeno, jo tinc dos fills de 36 i 34 anys, que van estar a la JEC, van participar en grups reivindicatius de la Universitat, en associacions diverses, sempre han estat molt participatius en grups de solidaritat, en moviments feministes, juntament amb altres joves allà a Valladolid, molts d’ells sense feina. Són un grup molt interessant, però des del punt de vista del fet religiós i de la fe estan allunyats, no practiquen però estan oberts, no tenen inconvenient a participar amb comunitats de cristians o de Justícia i Pau o en els Cercles de Silenci, però l’Església la veuen com dues Esglésies, l’oficial amb totes les connotacions negatives que té a Espanya, i per altra banda la gent cristiana que estan, estem col·laborant en tot, grans i joves, però formar una comunitat cristiana amb ells és més complicat.

 

Que participin en tot el que sigui justícia i pau. Se’ls pot demanar, també, una mica de comprensió, perquè de vegades una actitud radicalment negativa gairebé pot arribar a ser infantil. No es tracta de fer esglésies paral·leles, però es tracta de poder viure la fe paral·lelament amb celebracions, amb gestos de solidaritat, amb actitud de respecte.

 

El que sí és cert en els joves que s’han format en grups cristians de base és que Jesús els atreu.

 

Cal partir d’aquí, però han de viure en comunitat. Cal convèncer-los que sense comunitat cap activitat humana funciona. No es tracta de sotmetre’s a la parròquia. Es pot viure paral·lelament i de tant en tant donar una contribució i un temps a la comunitat cristiana on viuen o se senten propers. Que no donin excessiva importància al sacerdot, que intentin viure la seva fe comunitàriament entre iguals. L’organització eclesial no ha de ser un impediment insalvable per viure la fe en Jesús comunitàriament.

 

P.: Jo sí que estic d’acord amb el que vostè diu. És veritat que simplement admirar a Jesús si no es viu comunitàriament hi ha un dèficit molt fort. Però, com superar la mala imatge que tenen de l’Església?

 

S’està millor avui, l’Església està millor avui que ahir. Fins i tot entre els bisbes conservadors hi ha una tolerància a la joventut. Els que condemnen la teologia de l’alliberament i es queden al marge. Algun dels que eren candidats a Papa ha dit diverses vegades que la teologia de l’alliberament ha mort, a mi mai em van enviar la notícia de la defunció. No ens hem d’amargar, cal donar una contribució de pau i d’esperança, una esperança contra tota esperança, que és la nostra, una Esperança Pascual, que passa per la creu, però és una esperança invencible. Jo cito sempre aquelles paraules d’un soldat espanyol: “Qui va dir por havent-hi hospitals?”, I si fos més optimista diria: Qui va dir por havent-hi cementiris?, I si fos més optimista diria: Qui va dir por havent-hi  Pasqua? Som el poble de l’esperança, el poble de la Pasqua, la nostra fe cristiana és esperança, és confiança. Esperança confiada en el Déu de la vida, de l’amor, de la llibertat, de la pau, en el seu Regne.

 

P.: Partint que Déu parla a través dels fets, de la història i que els fets són tossuts, què voldrà dir-nos en aquests moments amb la manca de vocacions al sacerdoci, almenys a Europa ?

 

Aquí encara hi ha certes vocacions. Cal revisar tot aquest assumpte dels ministeris, des del Papa fins a l’últim cristià, el sacerdoci cèlibe ha de ser una opció, la dona ha de tenir tot el dret; resulta dramàtic i ridícul que es vulgui argumentar amb l’Evangeli per impedir a la dona la participació plena. No va ser Jesús qui va dir que devien ser dotze homes, hi ha situacions culturals que afecten avui a l’Església. La humanitat ha estat molt masclista i així continua, gairebé totes les cultures són masclistes.

 

P.: Hi ha un teòleg espanyol, no sé si li sona, Martínez Gordo, que diu que un dels mals fonamentals de l’Església és la marcada divisió sacerdots- laics.

 

Cal insistir en l’Església ministerial. S’ha fet del ministeri l’essència de la llei cristiana quan el ministeri és només un servei. El baptisme, la inserció en la comunitat de Jesús, això és l’Església. Canviarà tot el que ara estem reclamant i que sembla impossible realitzar; canviarà respecte a la dona, pel que fa a la divisió sacerdot – laic, pel que fa a la visió de la sexualitat, pel que fa al diàleg ecumènic. Ja està canviant en part.

 

P.: Pel que coneix del Papa nou i de Llatinoamèrica, creu que serà capaç de trencar amb la cúria o d’organitzar d’una manera diferent el govern de l’Església?

 

No serà fàcil, no ens podem fer la il.lusió que desmunti tota la cúria, però està introduint falques, el nomenament del superior general dels franciscans per al Dicasteri de la vida religiosa em sembla un pas, és un missatge que envia; si es fica amb altres càrrecs forts de la cúria en una línia així ja es veurà el que passa. Cal fer la transició d’una època integrista, autoritària, de tenir tota la veritat, a una època de diàleg, avui dia, per a molts, és fonamental que s’equiparin totes les religions.

 

P.: És molt important no només l’ecumenisme entre cristians sinó el diàleg amb totes les religions, però hi ha certa por a diluir-se per part dels responsables jeràrquics.

 

Això va ser una angoixa de Benet XVI, una por que es diluís l’Església durant el seu mandat. El diàleg interreligiós suposa un cert coratge per superar l’actitud de teologar amb certa naturalitat dient que “fora de l’Església no hi ha salvació”; ara de sobte ens diuen que hi ha salvació a tot arreu. Jo dic que només l’Església és Església quan salva, quan anuncia la Bona Nova, quan estimula la participació fraterna. El món és plural, Déu és més gran que totes les religions. És evident que cal saber conjugar una actitud de diàleg obert i una actitud de llibertat a la pròpia identitat, no es tracta de ser catòlics vergonyants sinó de viure amb naturalitat i elegància la pròpia fe. Només hi ha diàleg amb una actitud adulta contribuint amb la teva identitat a la identitat dels altres.

 

P.: Vostè segueix estant molt al dia en teologia, quins teòlegs espanyols segueix, llegeix més? González Faus, Queiruga…

 

P.: Queiruga és amic nostre, va estudiar amb nosaltres.

 

És una gran figura, dels millors teòlegs espanyols. Ha tingut la sort de tenir dos bisbes amics, i per això no ho han condemnat obertament, crec que eren companys d’estudis i que el recolzaven, també ell és molt gallec i sap dir les coses.

 

P.: A més és un home de Déu, que és molt important.

 

Això és el que cal dir a la joventut: que cal pregar, cal viure en contemplació. Cal donar gràcies als que ens han recordat la importància de l’Esperit que habita en nosaltres, l’Esperit amb dues ales, l’ala de la contemplació i la de l’impuls cap a la vida.

Hi va haver una època, els primers anys de la Teologia de l’Alliberament, eren anys de revolució marxista a Amèrica Llatina, l’Església vivia amistançada amb l’Estat, aquells que tenien consciència revolucionària renegaven d’aquesta Església. Ara amb motiu del nou Papa ha sortit per tot arreu l’actitud de la jerarquia argentina. Quant els va costar als bisbes argentins reconèixer que Angelelli era màrtir!, Quant els va costar reconèixer que va ser l’exèrcit el que el va matar! Varem organitzar uns actes en ocasió de l’aniversari d’Angelelli, a l’Argentina, i només hi havia dos bisbes.

 

P.: Tornant a Torres Queiruga i aquests pocs teòlegs que no són dogmàtics, dialoguen amb els homes de ciència sense voluntat impositiva, amb el món modern de mentalitat il·lustrada, intenten donar raons de la seva fe. Jo, continua José Centeno, després de jubilar-me he estat anant a cursos d’història a la universitat de Valladolid, sobretot d’història contemporània quan preparava el llibre sobre capellans obrers. Jo veia allà, en el món dels professors, que hi ha un descrèdit respecte a l’Església, perquè quan apareixen els bisbes no donen raons, no són racionals, són contundents. A la universitat no s’admeten aquestes postures.

 

Tenen tota la raó en no admetre aquestes postures.

 

P.: Quan va sortir el llibre, el professor em va convidar a parlar del llibre en una classe. El meu fill treballa a Comissions Obreres, en una fundació d’ajuda a sindicalistes del Tercer Món, tenen un ateneu cultural; llavors em va preguntar el meu fill: ” per què no presentem el llibre en l’ateneu?” Jo li vaig dir que aquest tema de capellans no interessaria massa en aquell fòrum. Sí, sí, em va contestar. I el van acollir molt bé, va anar-hi molta gent. Hi van anar molts de Comissions, antics militants, antics militants jocistes. El que jo vull dir és que hi ha un allunyament només parcial. A vegades porten a la universitat a alguns teòlegs, fa poc ha estat Juan José Tamayo, però volen persones que donin raons de les coses i no siguin contundents, això no ho suporten en el món de la universitat.

 

Hem de reconèixer obertament els errors de l’Església, les inconseqüències de l’Església, no podem justificar l’injustificable, però es tracta de dir, també, que hi ha molta Església i que és honesta, és conseqüent.

 

P.: Sí que saben veure la part positiva. Amb freqüència, des de fa uns anys, els periodistes sí que fan distinció, parlen d’aquests missioners que estan a l’Àfrica i són els últims que se’n van quan hi ha seriosos perills; fan una certa distinció, els tracten com una honrosa excepció d’alguns, els de baix.

 

Tenen ganes d’un diàleg de veritat. En el fons tothom és capaç de tenir una actitud lúcida. Jo veig que accepten que es qüestioni tant la creença com la increença. Per això deia jo que estem avui millor que ahir. Cal evitar l’esperit triomfalista, però cal evitar, també, l’esperit derrotista i tornar a Jesús de Natzaret. El seguiment és la millor definició de l’espiritualitat cristiana, el seguiment de Jesús amb l’opció pels pobres, el diàleg obert, la solidaritat.

 

P.: En tot el que vostè ens ha estat dient hi ha una cosa clara: no hi ha fe sense política, no hi ha fe aïllada sinó comunitària, és molt important ajuntar-se per pregar amb prevere o sense prevere. Quina importància dóna vostè al que deia Rhaner sobre el cristià del segle XXI que serà místic o no serà?, Quina importància dóna a la pregària, a ser contemplatius?

 

S’ha guanyat en el món en personalisme, entès en la línia de Mounier, i aquest personalisme autèntic exigeix interioritat, contemplació. Es pot fer, s’ha de fer comunitàriament, per això cal estimular les celebracions en grups petits, cal estimular certs moviments. Ens preguntàvem respecte a la base de la Jornada Mundial de la Joventut, és ambigua: d’una banda es pot criticar una voluntat triomfalista de l’Església, ajuntar tots els milions possibles per omplir l’espai, però hi ha elements positius. El que dificulta és que tenim una Església que és Estat i el Papa és cap d’Estat i això, d’entrada, ja provoca uns entrebancs insuperables, la reforma de la Cúria hauria de tenir, com a primer pas, l’automàtica desaparició de l’Estat Vaticà i el Papa deixar de ser Cap d’Estat. Això hauria de ser elemental, només cal pensar una mica en les altres religions. Què vol dir que per ser Cap d’Estat es posi tot el país cap per avall ?

 

Mino Cerezo: jo no et pregunto, jo les preguntes me les faig a mi mateix. Jo em dic que, en el fons, el problema no és creure en Jesús, sinó creure com va creure Jesús, em sembla que no entrem per aquí. Per creure com va creure Jesús és important el tema de l’oració, perquè Jesús creia pensant en els altres, pregava pensant en els altres. Pujava a la muntanya sol, deixava als apòstols, es passava la nit sencera, però tornava a estar amb la gent, a anunciar el Regne de Déu, és a dir, col·locava l’oració en l’horitzó de la praxi, i això em sembla que ens està faltant. La gent jove creu en Jesús, però la meva pregunta és per a ells i per a nosaltres, els vells. Estem creient com Jesús, no només en Jesús ?

 

Pensant en les samarretes, és fàcil portar Jesús al pit, el difícil és tenir pit, coratge, per seguir Jesús.

Comentaris

  1. A. Ferret A. Ferret diu:

    No hi pot haver una fe deslligada de la preocupació (política) pel bé comú. L’Església ha de començar per l’abolició de l’Estat del Vaticà.

Opina

*

Translate »