26 març 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

«És beneït el teu nom…»

SANTÍSSIMA TRINITAT – (Cicle A) – 15 de juny de 2014
Salm: Dngr 3,52-56

Càntic dels tres joves

52 Ets beneït, Senyor, Déu dels nostres pares:
glòria i lloança per sempre.

És beneït el teu nom gloriós i sant:
glòria i lloança per sempre.

53 Ets beneït al temple de la teva glòria:
glòria i lloança per sempre.

54 Ets beneït quan cavalques sobre els querubins
i penetres amb la mirada els oceans:
glòria i lloança per sempre.

55 Ets beneït en el teu soli reial:
glòria i lloança per sempre.

56 Ets beneït al firmament del cel:
glòria i lloança per sempre.

Copyright © 2011 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides
_______________________________________________________________________________________________

COMENTARI DE TONI PUJOL

«És beneït el teu nom…»

«Beneir» vol dir «lloar», expressar amb alabances l’alegria i la gratitud de sentir-se estimat per algú. Però «beneir» vol dir també «parlar bé», correctament, ésser capaç de dir la veritat sobre algú, a qui s’ha arribat a conèixer a fons.

Ningú no havia assolit mai cotes més altes de poder i prestigi i, això no obstant, Nabuconodosor, «el rei de reis», no podia dormir tranquil. Ses pròpies ànsies insaciables de poder i riquesa li treien el sossec. El desig de tenir més el corsecava i el temor de perdre tot allò que ja tenia no el deixava viure en pau. De fet, estava mort de por! Per tal de retre culte als seus propis deliris va fer una estàtua d’or. Les seves mesures, «trenta metres d’alçada per tres d’amplada», la feien tan imponent com inestable. Gent de totes les nacions sotmeses al seu domini havien d’adorar aquell ídol d’or, sota pena, si s’hi negaven, de ser llançats a un vertader infern.

Tres joves d’Israel foren acusats de desobeir el decret del rei. «Nabuconodosor es va omplir d’indignació […] va ordenar que encenguessin la fornal […] i que els homes més forçuts del seu exèrcit lliguessin Ananies, Misael i Azaries i els tiressin dins la fornal […] Els tres homes van caure lligats al mig de la fornal. Llavors el rei, esglaiat, s’aixecà d’una revolada i digué als seus consellers: no hem tirat al foc tres homes lligats? Ells van respondre: és veritat, oh rei. Però ell continuà: doncs jo no en veig tres, sinó quatre. Tots caminen deslligats entre les flames sense ni una sola cremada, i el quart té un aspecte semblant al d’un fill dels déus» (Dn 3, 19-25)

«Ananies, Azaries i Misael, es passejaven entre les flames, cantant himnes a Déu i beneint el Senyor» (Dngr 3, 1) Beneïen «el nom de Déu», sa manera de ser persona, «gloriosa i santa», l’única en què tots els significats de «beneir» són reunits en un de sol. Beneïen el company que havien trobat entre les flames. El beneïen «en el record dels seus pares», de la fidelitat amb què foren estimats i de la insistència tossuda amb què se’ls exigí el coratge de ser lliures. Beneïen el Senyor «en el temple de la seva glòria», en l’àmbit sagrat de la història personal i col•lectiva en què Déu es troba amb els homes: «a dins la fornal encesa», als hospitals i a les presons, als camps de refugiats i a les ciutats bombardejades, als indrets sòrdids on els infants són abusats i les dones prostituïdes, allà on les famílies són tretes per força de casa seva, a les fàbriques i a les mines on s’esclavitza els treballadors, a les tanques de filferro ensangonades de les nostres fronteres…

Opina

*

Translate »