20 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Espiritualitat vs. Religió

Espiritualitat_440x220Algú em va relatar, no sé si des de la seva experiència o la d’un altre, que, visitant una església de poble, es va trobar a un nen d’uns 9 anys assegut en un banc de l’església. Després de fer un recorregut visual per l’església es va asseure també en un banc no lluny del nen. Allà es va estar una estona embolicat en el silenci. Després d’uns minuts, va entrar el capellà i veient el nen, a qui havia de conèixer, es dirigeix ​​a ell i li pregunta: “Què fas aquí?”. El nen sense immutar-se li respon: “Res”. Llavors el capellà li diu: “Resa un avemaria”. El nen, obedient, diu l’avemaria i se’n va. El relat té un corol·lari immediat: el capellà (la religió) amb el seu avemaria vocalitzat interromp l’assossec espiritual d’aquest nen que, acompanyat per la penombra i el silenci de l’església, està i viu la presència del Misteri. I que un cop resat l’avemaria considera que ha complert amb el seu deure de pregar a Déu i se’n va.

Panikkar ens diu que les “religions són camins, o millor, projectes de camins per a la plenitud humana”; o el que és el mateix, potenciar en el creient, des de la seva llibertat, l’espiritualitat, és a dir, l’experiència personal de sentir a Déu dins seu, perquè es realitzi el que bellament escrivia St. Bernat: “A més interioritat, major dolçor “.

Però les religions, almenys la cristiana i les altres del Llibre (la jueva i l’islam), a la meva manera de veure, estan lluny de ser projectes de camins per a la plenitud humana, no perquè s’hi doni aquella dita universitaria, ” quod natura non dat, Salmantica non praestat “; tot el contrari, els ensenyaments i la vida de Jesús de Natzaret són factors vivencials extraordinaris i vigorosos per alimentar una espiritualitat en plenitud. Però la nostra religió cristiana s’ha estructurat al voltant de tres eixos cartesians: el sacerdot, la norma i el ritu. I al llarg de la història més que ser creadors i potenciadors d’espiritualitat en plenitud s’han caracteritzat per tot el contrari: asfixiar la vida espiritual dels creients. Valgui com a exemple, aquell moviment eclesial d’espiritualitat intensa protagonitzat per les beguines, que es va frustrar des de la institució clerical i va acabar portant a la foguera a algunes de les seves protagonistes. A aquestes dones no se’ls va permetre personalitzar la seva fe amb llibertat i així poder experimentar el Misteri.

Una religió que es nuclearitza entorn la norma i el ritus, tenint com sentinella escrupolós al sacerdot, no pot ser “projecte de camins per la plenitud humana”. La norma porta a la condemna, a la prohibició, a l’anatema. Els nostres bisbes en el concili Vaticà II es van quedar amb el peu canviat, perquè no entenien que un concili no condemnés a algú o alguna doctrina. En aquest sentit és lamentable l’actuació, en sessió conciliar, del llavors bisbe de Canàries qui apostrofant sobre els presents a l’hemicicle conciliar els va etzibar: “Tant de bo s’ensorri sobre nosaltres la cúpula de S. Pere, si s’arriba a aprovar-se el Decret sobre Llibertat religiosa “. No és d’estranyar que Nietzsche considerés al cristianisme i als cristians com “aclaparats de conviccions”.

Quan Max Weber ens parla de dos tipus de religió: la profètica i la mística, la religió cristina se situa històricament més en el territori profètic que en el místic; però cal assenyalar que amb més freqüència de la desitjada s’escora al costat més pervers, com és el de concretar en normes i ritus l’anunci de la promesa i del kairós de la plenitud humana. D’aquí hi ha un pas a presentar-nos a Déu com un Ésser omnipotent i totpoderós (judaisme i cristianisme) o Al·là és gran (l’islam). I llavors el fonamentalisme està a la volta de la cantonada. L’experiència històrica d’això és dolorosa, com la recentment viscuda a França amb el setmanari d’humor Charlie Hebdo. Crida poderosament l’atenció que encara en els nostres dies es resi o canti en la litúrgia de les hores (1a setmana) el salm 149, on el poeta bíblic convida a què es lloï el nom del Senyor amb danses i que els pietosos s’alegrin amb “crits a Déu en les seves goles”, tenint a “les seves mans l’espasa de dos talls, per prendre venjança de la gent i castigar els pobles”.

La religió cristiana porta en les seves entranyes el veritablement profètic i el veritablement místic, com perquè el creient (qualsevol ésser humà), despullat de totes les connotacions del temple, que ens porta al sacerdot, a la norma i al ritus, desenvolupi en el seu interior el desig òntic de sentir a Déu en el seu interior, de viure en la seva presència, ja que, com diu JP Sartre, “ser home significa ser Déu”; o l’experiència profundament espiritual del poeta bíblic (Salm. 27,8): “Escolto en el meu cor: “Busqueu el meu rostre”. El teu rostre buscaré, Senyor, no m’amaguis el teu rostre”.

La vivència de la presència del Misteri, que és el nucli de l’espiritualitat, té el seu origen, com he referit abans, en l’anhel òntic de qualsevol home i dona, que, com bé va escriure Plató, el desig és fill de la indigència, de la penúria. D’aquí aquesta fam d’espiritualitat, que ens remet a la nostàlgia del nostre origen contingent i, per tant, al desig de plenitud.

Ara bé, si, com ens indica J. Habermas, “el pensament que no es decapita a si mateix acaba desembocant en la Transcendència”, la vivència en el nostre interior de la presència del Misteri, de la Deïtat, que és el que constitueix l’espiritualitat, ha de dur a terme una profunda i vigorosa transformació a l’interior de l’ésser humà. És el que JL Aranguren anomena el per què de la mística. La veritable espiritualitat rau en aquests dos trets inseparables: sentir, d’una banda, el silenci del Misteri en el profund d’un mateix, fins al punt que, com ens transmet Unamuno, “només perdut en Tu, és com em trobo / … doncs ets Tu més jo que sóc jo mateix “; i, d’una altra, mirar al voltant, a la realitat circumdant; fer-se “càrrec misericordiosament de la realitat”, com ens aconsella I. Ellacuría, mitjançant el compromís personal, que comporta una transformació alliberadora d’aquesta realitat històrica.

L’espiritualitat, sigui dins o fora d’una religió, ha de vivenciar a l’uníson el Tu transcendent i el tu de l’altre. El Tu transcendent, com “empremta d’una absència, que només a través d’ella es fa presència”, segons J. Martín Velasco, s’ha de vivenciar des del silenci, des del mirar cap a dins. El silenci del transcendent només es pot captar des del silenci. Veritablement un viu aquesta espiritualitat si experimenta un profund canvi tant en el seu ésser com en el seu obrar, ja que “l’important -adverteix Ibn Hazim- no és el que una persona diu de la seva fe, sinó el que aquesta fe fa en aquesta persona”

Antonio Gil de Zúñiga. Poeta, filòsof, professor IES

Font: Atrio

Articles relacionats

Comentaris

  1. A. Ferret A. Ferret diu:

    L’Església (les esglésies) ha desnaturalitzat molt el cristianisme. I d’aquesta manera ha fagocitat milions de persones del seu si, que ja no tornaran més. Els dos elements que més han influït en aquesta expulsió han sigut la manca d’una moral social fortament viscuda (no només “dita” per alguns papes i oblidada), i la condemna antinatural del cos i del sexe.

Opina

*

Translate »