22 setembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Festejant un naixement

FESTEJANT UN NAIXEMENT

Festa de Sant Joan, 24 de juny de 2018
Josep M. Balcells, escolapi

El fet notori de que la festa d’un sant, coincidint en diumenge, li passi davant, en lloc de fer-la en la significació literal de domínica, és a dir, “Dia del Senyor” (Dies Domini), ja ens preludia que aquest naixement ha de ser molt ple de significacions. Entrem-hi de ple. La vida de Joan Baptista està íntimament lligada a la de Jesús. Efectivament, els seus exordis estan implicats i descrits en els dos primers capítols de l’evangeli de Lluc. No és d’estranyar que el naixement de Joan, fill d’Elisabet i de Zacaries, prengui un lloc privilegiat en els començaments evangèlics. De fet podríem dir que Joan és l’últim gran profeta dels vells temps. A l’Antic Testament es descriuen els naixements d’alguns personatges singulars. Alguns d’ells ja venen precedits de l’anunci de que dones que patien la deshonorosa situació de la seva esterilitat, en previsió del destí particular de llurs fills, van ser visitades per missatgers celestials anunciant-los-hi que finalment i felicísimament esdevindrien mares.

El cas concret de Joan té totes les prerrogatives per la excepcionalitat de la seva missió. Serà destinat a ser el pre-cursor, el predecessor d’un altre naixement i futura missió, en aquest cas, únic i irrepetiple en la història de la humanitat, no sols del poble d’Israel. Preludiarà la seva vida i la seva acció, ben singular per cert en ella mateixa, la vinguda del Messies, tan esperat pel poble d’Israel, és a dir el naixement de Jesús, nou Adam, com l’anomenarà Pau, perquè en la seva persona portarà la presència i figura de Déu, fins aleshores invisible, en un aiguabarreig de dubtes i recusacions de part dels caps del sistema religiós vigent, en el moment històric dels fets narrats. El fet no podia ser més controvertible en si mateix: un home concret deia ser a l’hora home i Déu. És el misteri de fe de l’Encarnació que romandrà misteri àdhuc per a nosaltres. Les seves obres validaran amb tot les seves paraules i identitat!

La vinguda de Joan Baptista promourà narrativament dues pàgines que comportaran la proclamació de dos himnes, personalitzats en Zacaries i en Maria, que són dos pòrtics dels nous temps. Un, és de Maria en l’encontre amb la seva parenta Elisabet, que es desclourà cantant les meravelles obrades per Déu en ella. I l’altre, és el de Zacaries, ben bé una pàgina veterotestamentària. Ja sabem els antecedents ben plens d’accions divines d’aquest últim. No cal tornar-hi, prou coneguts que us són. És el Benedictus, en record del qual l’Església el posarà als llavis dels que, ja de bon matí, canten les Laudes a Déu en nom de tota l’Església. L’altre, el de Maria, el Magníficat serà inclòs a la pregària de Vespres, al tombant de les tardes…

N’és inspirat i profètic autor del primer el pare del noi que vindrà a exercir unes missions molt delicades com a “despertador” de la consciència del poble, en preparació per a l’adveniment de Jesús, el Messies. Tantes foren les expectacions que Joan va suscitar en el poble, fins al punt de fer-li la pregunta directa de si era ell el mateix Messies esperat; i ell rodonament ho negà, considerant-se només com un esclau del qui havia de venir…; i encara més, que ja era enmig d’ells! Posarà el seu baptisme de conversió per sota del que Jesús inaugurarà, baptisme de poder i de l’Esperit Sant, plenitud del de Joan. El baptista de primer intent no volia que Jesús fos batejat per ell mateix. Es deixà fer, sense entendre el per què. És curiosa la relació que hi havia entre ells dos. Sembla talment en algun moment com si Joan dubtés. “Ets tu el que ha de venir o n’hem d’esperar un altre?” Malgrat tot en Joan veiem a les clares que dóna testimoni explícit amb una figura també del Vell Testament: “Mireu aquest és l’Anyell de Déu”. Fins al punt que dos dels seus mateixos deixebles són atrets per Jesús i d’aleshores se’n fan seus com a deixebles transferits…Les dues figures no poden ser més diferents en el capteniment i en les formes de viure: Un, un profeta angulós, escardalenc i definitiu en les respostes al què han de fer per convertir-se a Déu, inflexible a l’hora de blasmar la conducta escandalosa del Rei, de resultes del fet morirà a mans de la família reial… Jesús, per contra serà afable, misericordiós amb la gent, tot i ser fort en les demandes de seguir-lo.

Diem dues paraules sobre el Benedictus. Per començar hem de posar de relleu aquesta fórmula d’entrada que ja la trobem en molts salms: “Beneït sigui el Senyor”. No és estrany que s’exaltés Zacaries en començar, car se li destravaren els llavis i la llengua. Un nou miracle del que foren partícips tots els circumstants vinguts a la festa! No oblidem que era en el moment de la circumcisió del nen i amb el forcejament sobre quin nom li havien de posar. Beneir Déu és l’equivalent de lloar-lo. I lloar-lo a més, tan bon punt un se sent habitat per la força de Déu! (A tall de record només: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”) A tenor del que ens diu l’evangelista ja fou un himne públic des del principi, donada la circumstància de ser en un moment molt singular que vivia la família, en voler posar-li els noms de tradició. Li posaren finalment Joan, que significa: “el Senyor manifesta el seu favor”. Tot invitava a fer pensar que des de bon començament es donaven signes d’un gran esdeveniment. Que li posés Déu mateix el nom, ja presagiava una missió salvífica.

“S’ha fixat amb benvolença en el seu poble” és l’equivalent de visitar-lo. Visita que es congracia amb els efectes de la redempció, expressió que porta l’accent de l’alliberament, figura de tots ells és l’èxode amb el guiatge del gran Moisés. La primera part de l’himne té un fort accent cristològic. Uns mesos abans neix el Magníficat marià i precisament a casa d’Elisabet. Els dos fets s’entrecreuen. Joan i Jesús viuen vides paral·leles des de bon començament. Tot l’himne té ressonàncies de l’AT., tant aquí com en el Magníficat. “Fa que s’aixequi una força de salvació” que nosaltres ja la personalitzem en Jesús: “un Salvador poderós”. El terme “salvació” propi de Lluc és la primera vegada que apareix. La citació no solament de David, sinó de la seva casa reflecteix la promesa que Natan li feu a David. Per això posa en relleu que tot era previst ja de molt de temps enrere. Aquí “els enemics” són els de temps anteriors, no precisament d’aleshores. Res a veure amb el romans i al seu domini, tampoc. Apareix l’expressió: l’amor que el fa fidel, és la “misericòrdia”, benvolença que és, més que record, és el compromís, el jurament que arriba fins als “nostres pares”, i més i tot: fins al mateix Abraham, pare de molts pobles. Universalitza l’aliança (Gn. 22, 17-18): després de l’obediència a sacrificar el seu Fill Únic, Isaac. A continuació desglossa la promesa, concretada en un servei sense obstacles en el Temple, i extensiu a tota celebració festiva del poble. “Amb santedat” vol dir a nivell d’espiritualitat i amb “justícia” en el sentit propi de ser justos en el tracte amb tothom.

Ara comença la segona part, exaltant la personalitat de seu fill, Joan, i la missió profètica que haurà de desenvolupar en un futur. I especifica a les clares la seva funció: “anar al davant”. El fet d’anomenar a Jesús, Senyor, argüeix que la redacció de l’anomenat “evangeli de la infància” feta per Lluc, la va fer una vegada acabat de redactar tot l’evangeli, altrament no podria posar ara Senyor. Ja apareix aquesta denominació en l’encontre de Zacaries amb l’àngel en el moment del seu servei cultual al Temple. Per “preparar els camins” de Jesús ens porta connotacions sobretot de l’Advent…

Si abans es parlava de l’alliberament físic dels enemics, ara agafa una tonalitat nova d’alliberament dels pecats, alliberament espiritual. I a més queda més amorosit per la referència a l’amor de misericòrdia, centrada aquesta en el dedins com a expressió d’amor benvolent. D’aquí resulta aquesta formulació tan afortunada d’“amor entranyable”.

Torna a l’expressió insistent de que és fruit de la seva estimació, com l’alba que fa que el sol (el Senyor o bé el mateix Joan) ens visiti i així es fa palès el coneixement de salvació. És la il·luminació als qui estan a les fosques del designi misericordiós de Déu. Zacaries s’inclou entre aquests invidents guarits. Els camins refets i aplanats són una referència a Isaies, de ressonàncies precursores d’Advent… Pau és una característica notable de la vinguda del Messies, Príncep de la Pau.

Que ens enjoiï el dia en cantar-les als moments de Laudes! És la millor manera de començar el dia. Sabeu que podeu seguir-les, de casa estant, afegint-vos al cant de la salmòdia montserratina.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »