19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Heretgies

A un franciscà ja gran amb qui vaig tenir la sort de conviure durant anys, i de fer broma i debatre sovint, li vaig escoltar: “De tota la història de l’Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa veritable”.

I tant que el bon frare, il·lustrat i loquaç, sap d’història. El que no superaria és un examen d’ortodòxia, per lax que fos l’examinador. Però en disposició de servei fraterna, aquí s’emporta la palma. I de què es tracta sinó d’això en la vida franciscana? ¿I a què ens convida sinó a això l’Evangeli de Jesús, ell que va posar com a model al samarità heretge i compassiu, davant del sacerdot servidor del temple, jutge de la llei i guardià de la doctrina, per als quals la puresa i la veritat són més importants que el socors del ferit?

En les religions tradicionals, sobretot monoteistes, i en el cristianisme catòlic més que en cap altra, ha predominat una errònia preocupació per la veritat. I aquí es corromp tot. Res més perillós que la pretensió de posseir la veritat i el bé, de creure’s nomenats per “Déu” per ser els seus garants en la història. No hi ha persecució, creuada, inquisició, tortura ni foguera que no s’hagi justificat en nom de la veritat i del bé.

No obstant això, no voldria incórrer en contraposicions simplistes: dogma contra vida, creences contra praxi, veritat contra bondat. Ni voldria desqualificar sense més el dogma, la creença o la convicció de la veritat. Un dogma pot inspirar la vida, una creença pot animar una bona praxi, la convicció d’una veritat pot donar suport a la bondat. Beneïts siguin llavors el dogma, la creença, la convicció, la veritat! Però només si fomenten vida bona, praxi bondadosa, bondat feliç. Aquest és el criteri de l’evangeli en qualsevol pàgina que s’obri. Cap creença és dolenta de per si, però només és bona si ajuda a una vida solidària i feliç.

Doncs bé, aquest mateix és el criteri de la “heretgia”. Per això mateix, tampoc voldria fer sense més l’elogi de l’heretgia o de l’heretge. La heretgia és tan ambigua i parcial com el que anomenem veritat. I només serà alliberadora en la mesura que no s’imposa com a nou dogma, és tolerant, humil i despresa, estigui en definitiva inspirada per la bondat, per l’entranya compassiva del bon samarità heretge: Va veure el ferit i es va compadir, es va compadir i es va acostar, es va acostar i el va atendre, i va seguir feliç el seu camí prenent-lo al seu càrrec.

No obstant això, amb tota la seva ambigüitat, l’heretgia és indispensable. Tot ordre necessita subversió per seguir fomentant nova vida. Tota afirmació -fins i tot aquesta mateixa- necessita negació per seguir parlant, escoltant, entenent més a fons. Tota veritat necessita contradicció per avançar a la llum i a l’ombra del misteri salvador. Tot dogma necessita heretgies per seguir inspirant l’alliberament i la vida, més enllà dels límits del pensament. Què seria una Església sense molt més pluralisme, sense molta més llibertat d’expressió i d’ensenyament en el seu si que la que regna, per exemple, en els partits polítics? No seria Església de Jesús. Però així és l’Església que veiem: una institució on un estament clerical s’ha fet amo de la veritat que diuen divina. Només és la seva veritat.

Avancem. La heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable, com va escriure Rahner. Qui es prengui al peu de la lletra el dogma de la Trinitat no té alternativa: o nega la unitat o nega la trinitat, “heretgies” les dues. I així amb tots els dogmes, que són construccions mentals, radicalment limitades, com tots els nostres esquemes i llenguatges, per molt que es considerin doctrina revelada. Tota “revelació divina” ve del fons de l’experiència humana individual i col·lectiva amb el seu límit, la seva ambigüitat, la seva provisionalitat radical. La “revelació” és el misteri indicible al que apunta que s’ha dit en el text “sagrat” o en la fórmula dogmàtica. I només aquell que s’atreveix a transcendir que s’ha dit en la paraula s’obre a la revelació del misteri fora mida més enllà de la paraula.

Així doncs, tot dogma i tot text que es presenta com “revelat” ens situa davant d’una elecció: quedar-nos en el que s’ha dit o obrir-nos més enllà. “Heretgia” vol dir justament “elecció”, i ningú està lliure de triar. La “heretgia”, l’elecció és un imperatiu. Només qui tria anar més enllà de la doctrina s’obre al misteri i, en darrer terme, a la misericòrdia fraterna, a la proïsmitat compassiva. La “heretgia” és avui més imperativa que mai, envaïts com estem per la informació, l’opinió, la paraula. Amic, amiga: tria la paraula que més t’inspira, i transcendeix-la, deixa’t portar pel seu impuls cap al misteri i la misericòrdia.

No hi ha pitjor elecció que la d’identificar la revelació o el misteri amb la fórmula dogmàtica, amb el seu significat concret, limitat per la paraula, la història, la cultura. I no hi ha pitjor elecció que la pretensió d’estar en possessió de la veritat. Els que es creuen investits de poder diví per definir la veritat i l’error no són neutres, també trien, es trien a si mateixos. Només que a la seva elecció, a la seva opinió, li diuen divina, i en aquesta ceguesa hi ha el perill. Mala elecció. La pitjor heretgia. El greu no és errar, sinó creure’s infal·lible.

Evoco amb emoció la memòria de tots i de totes les heretges de qualsevol religió, església, pàtria i partit. La memòria dels “pagans” condemnats per l’Església només per seguir una altra religió o no seguir-ne cap. La memòria dels cristians i cristianes silenciades, condemnades, capturades, bandejades, cremades vives en nom de la veritat. Amarga història de l’Església, plena de llàgrimes. Vosaltres, innombrables, perdoneu en nom de Jesús, l’heretge. I pregueu per nosaltres, seguiu inspirant, camineu amb nosaltres.

José Arregi

Articles relacionats

Opina

*

Translate »