19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Irradiacions?

IRRADIACIONS?

Diumenge XIV de durant l’any, 9 de juliol del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Justament aquesta setmana seguia un curs intensiu sobre la gestió de les emocions amb un complement pràctic d’un mètode de viure la consciència plena en el seguit de moments centrats en l’aquí i l’ara, que es denomina d’acord amb la procedència USA, mindfulness. Un treure l’atenció del vagareig i portar-lo a la respiració, al cos, al teu moment vital. Del saber, al sentir, àdhuc al ser. Això permet reduir estrès, angoixa, depressió… És una mena de medicina preventiva i que dissol estats d’ànim tòxics, dóna pau i asserena, dóna consciència del què i del com un viu. Bo i anant fent incursions aproximatives a allò que ets i sents en un moment concret es posava de manifest que cos i allò que en dèiem ànima; sensacions i ment, percepcions i alè formen una unitat indissoluble, de tal forma que allò que percebíem en l’organisme corporal tenia repercussions en la ment, i indefectiblement també a l’inrevés. Aquesta sintonia provocada o percebuda ens permetia anar d’un a l’altre i amb resultats d’efectivitat, que donaven pau i serenor. Això ens permetia centrar-nos en el “sentir” més que en la reflexió o pensar. Més i tot: aquestes irradiacions internes es fan presents en les actituds o reflexes en tot l’embolcall de la comunicació dita no verbal, que ens fa de mirall per a nosaltres mateixos i també per als altres. Podríem expressar-ho així: “sents nota, ho poden percebre també els altres”. Tot això ens portava a pensar-nos, a sentir-nos com una unitat. No solament això, fins i tot ens permetia saber-nos “actius” a distància. Una diguem-ne mística de ser efectius com irradiant en bé dels altres: l’amor, l’afecte, el goig poden ser presents en altres, ser efectius en espais i temps diferents. Salvar la proximitat física, per una de nova, no sé com dir-ne: transcendent, espiritual… Per percebre això un hi ha de tenir fe, ha de pensar o sentir que a més de saber-nos un tot cadascú, també hi ha un pressentit tot a nivell humà i amb tota cosa que ens és valorada. És el sentit de totalitat que ens fa sentir-nos fraterns amb tota la creació. No puc de deixar de pensar en Francesc d’Assís i el seu Cant de les Criatures.

Això em fa pensar que troba en l’evangeli d’avui una comprovació d’allò més genuïna. Jesús es presenta com a punt de referència i essencial que mou, lliga, irradia tot el món creat. Res li és aliè a tot el que fou, és i serà. És una relació misteriosa que ens hem d’exercitar a sentir-la, viure-la com allò més profund que hi ha en nosaltres. “El Pare tot ho ha posat a les meves mans”. Que s’exemplifica també en l’expressió: “El Pare que viu em fa viure a mi; i jo us dono la vida en vosaltres”. Entendre-ho és una gràcia que es reservada als senzills de cor. No hi poden accedir els que es tenen per savis i prudents. No fan preguntes perquè ja s’avancen a donar-se ells mateixos les respostes. Totes les irradiacions provinents de la persona de Jesús reboten. Creuen que no necessiten dels altres. S’autoexclouen de tot el món de les invisibilitats, incapaços de sentir-se embolcallats per una xarxa de gràcia i de fraternitat profundes. No saben veure’s en un món interactuant, que ens engloba en una totalitat que per nosaltres deriva de la revelació que se’ns obre al coneixement de Déu, d’un Déu que ens és més íntim que la pròpia intimitat, com ho sentia sant Agustí.

Diuen els comentaristes d’aquest passatge de l’evangeli de Mateu que és doctrinalment d’un valor excepcional. És com una revelació que se’ns pot fer dins nostre, on se’ns posa de manifest la “divinitat” de Jesús. Tots fan evident que és una expressió que més sembla de l’evangeli de Joan.

“Us enalteixo”: és ja com el cor de la pregària que Jesús habitualment tenia amb el seu Pare. Es fa evident la seva filiació amb el Pare, que el porta a conèixer-lo plenament. Déu en Déu. Només Jesús coneix –ens queda curta l’expressió- el Pare. I nosaltres per gràcia d’ell hi anem accedint. En diu revelació. A glops, a moments especials, en un procés de creixement intensiu, sempre obert a un més i millor… Aquest passatge té un bon paral·lel en l’evangelista Lluc. “Jesús es sentí inundat de goig per l’Esperit Sant i digué: “Et beneeixo Pare, Senyor de cels i terra perquè has amagat tot això a savis i prudents i ho has revelat als petits. Així us ho ha plagut a vós”. I al final diferent del de Mateu dirà aquesta benedicció: “Feliços els ulls que veuen el què vosaltres veieu, perquè molts profetes i ries haguessin volgut veure el què vosaltres veieu i a ells no els fou concedit”. En Mateu pren un gir diferent, no menys expressiu i rodó: “Veniu a mi”. Tot un reclam a cansats i afeixugats. En mi trobareu repòs i descans. Sigueu més i més deixebles meus: Jo sóc benèvol i acollidor. Faig lleu el pes del meu guiatge: jou i càrregues us seran comportables. Que lluny estem del que dèiem diumenge passat: Qui estima més els seus, no és digne de mi!

Els han arribat les irradiacions de Jesús, el Mestre acollidor, proper, fratern. El coneixement que deriva de la irradiació de Jesús ens porta a un coneixement vital, profund, fet d’una atenció plena, d’una contemplació que transforma i que asserena i que dóna pau. Estem en un d’aquests moments dolços i profunds de copsar totes les totalitzacions o reconciliacions en un mateix, amb els altres i sobretot amb Déu. Recordeu: “Donats a Jesús pel Pare i amb la consciència de que no se n’ha perdut cap”. Se’ns il·lumina la consciència i retornem amb gust a Joan en aquells capítols on ens sentim portats per la gràcia derivada de Jesús. Tot pura iniciativa de Jesús, que ens fa amics, perquè ens fa sabedors de la comunicació amb el Pare. Això és conèixer Déu, malgrat la nostra petitesa. Poder veure, poder viure són equivalents.

Què bé que s’hi escau aquest salm responsorial! De per tot s’enlaira una lloança que crea ambient, que esperona a sentir-se units a Jesús, de qui agraïm presència, calor, descans, irradiacions.

Si no fos tan fora de lloc i tan feble en mi el desig manifestat per Charles de Foucauld, m’atreviria a dir-vos amb ell. Perdoneu aquesta gosadia:

Pare,
jo m’abandono a Vós.
Feu de mi el que us plagui.
Feu el que feu de mi,
us ho agraeixo.
Estic disposat a tot,
ho accepto tot.
Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en totes les criatures,
no desitjo altra cosa, Déu meu.
Poso la meva ànima en les vostres mans.
Us la dono, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,
perquè us estimo
i això m’és una necessitat d’amor,
de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb una infinita confiança,
perquè vós sou el meu Pare.

Perdó una vegada més. Ho sento com una irradiació que em ve de lluny, de persones que us estimaven de debò. He pres el que no m’escauria de cap manera.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »