20 juliol 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Jesús i el seu evangeli: paradoxa vivent

JESÚS I EL SEU EVANGELI: PARADOXA VIVENT

Diumenge XIV de durant l’any. 8 de juliol del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Jesús, d’una manera especial entre els seus familiars i convilatans, suscitava entre admiració i desconcert. “D’on li ve tot això?” és l’expressió d’estranyesa. Es pensaven que el coneixien. Havia pujat des de petit, fins gairebé pocs dies abans del fet narrat a l’evangeli d’avui, en la “normalitat” a ulls dels que l’havien vist créixer; i de cop i volta se’ls manifesta com un mestre, i més, com un mestre ben diferent, admirable, amb poders de parla i d’accions miraculoses. L’han vist i conviscut amb ell fins a vorejar la trentena, ja adult, i heus ací que després de molt poc de marxar del poble va i es presenta envoltat d’un petit grup de deixebles. Amb ell ha arribat la fama que el segueix per terres de la Galilea… Un dissabte, com havia fet pels encontorns de Natzaret, va a pregar a la sinagoga del seu poble i pren la paraula. Meravellats es fan la pregunta: “D’on li ve tot això?” Incrèduls fan un “resset” del que aparentment saben d’ell, sense saber-ne en realitat gairebé res. “És el fuster”. Coneixen bé la seva parentela. Reacció: Incredulitat i, més encara: s’escandalitzen. Una reacció més de poble rude! Tot plegat és un contrasentit i poden més la seva incredulitat i l’estupor, que no la realitat de sentir-lo parlar i com! “Aquesta saviesa”. Saben que prodiga curacions per on passa. I reacció una vegada més de poble, pobletà: S’encastellen en retreure-li que no faci miracles també entre ells. Hi tenen més que dret, pensen ells. A Jesús el retreu la manca de fe, en què es desfà la seva incredulitat i, més, la seva intemperant exigència.

La vida propicia moltes situacions de paradoxa. Allò de que el sentit comú resulta ser el menys comú dels sentits. El poble freqüentment viu més al voltant del prejudici, la tafaneria, del que ha sentit dir, que no pas del saber real. Tot el que excedeix d’uns paràmetres d’una anomenada “normalitat”, ja ho té com a un sense-sentit, com quelcom que no pot ser. Això, aquest no-saber cregut com a saber, porta a l’estranyesa, quan, qui parla, diu allò diferent del què es podia esperar. Els personatges en el seu fer i obrar descol·loquen a la gent, que no acostuma a pensar. D’aquí el refús a que sotmeten als qui pensen diferent. Hi ha molta incapacitat de pensar, de sentir i, en conseqüència, de judicar els altres. No estem massa acostumats a la “diversitat”. Vivim en una constant assimilació “igualant a la baixa”. Els grans homes freqüentment són menystinguts. I aquesta és precisament la paradoxa en què estem immersos. Les persones que han crescut humanament viuen i obren en una paradoxa permanent. Són diferents i això porta a xocs i topades de tota mena, a ser incompresos…

Jesús era del tot diferent. Això ho varen experimentar els seus coetanis. Promovia un despertar de consciències i pocs l’acabaven d’entendre. Els mateixos evangelistes ho posen de manifest. Sempre en tenia una per al desconcert. Moltes reaccions àdhuc dels seus mateixos deixebles estaven llastades pel “no entendre”. En relació a ell es despertava un amor-odi o un desconcertat saber i no saber, que no deixava indiferents.

Avui a l’evangeli en tenim una mostra paradigmàtica: Reconeixen en ell la saviesa de la novetat. De la meravella (“Don li ve?”) a la paradoxa: (“No és el fuster?”), a la instrumentalització: (“Puig que és del poble, per tant nostre”) a demanar-li, exigir-li que fes curacions. L’evangelista expressa el seu estupor i diu que “el sorprenia que no volguessin creure”.

Una experiència àdhuc dramàtica a jutjar pels relats paral·lels d’altres evangelistes que s’estenen en narrar les conseqüències de la no acceptació: “el volien despenyar”. Així ho narra Lluc.

Aquest “D’on li ve?” podria ser ben bé el títol que abracés en Jesús persona, acció, missatge, perquè és el fonament de tota la seva vida. Jesús no solament és diferent, sinó contrapuntat a la mentalitat general, des dels pobletans fins als “grans” del seu poble, que el portaran a la mort, per no voler acceptar la seva persona i predicació. Els “seus mateixos” estan desconcertats (les actuacions de Pere, dels fills de Zebedeu, de Felip, de Tomàs, dels deixebles d’Emaús, i tants més).

Prenem la doctrina concentrada del Sermó de la Muntanya: “Se us ha dit, Jo us dic”. Les benaurances són paradoxa esculpida en frases definitives. Jesús és un misteri, envolta de paradoxes. Ho fou pels seus, pels seus coetanis; i ho és també per a nosaltres, els creients. Ens trobem descol·locats davant de la seva persona, la seva vida i les seves invitacions.

Qui vulgui seguir-lo més des de la vora, més des de dins haurà de fer uns actes de fe permanents, “tombarelles” místiques. Ballarín diu que les benaurances són un veure-viure el món arquejats i veient-lo escarranxats. El món al revés. Se li ha de fer plena confiança per seguir-lo, puix que ens deixa literalment anorreats. Tot funciona amb un contrapunt, un contra sentit d’allò que creiem sentit “normal”, d’allò immediat. Ens hem d’acostumar a saber llegir entre línees, i és do saber-ho fer. Les nostres “llums” de cop s’apaguen a mig camí d’entendre-les…

Només cal seguir de prop Pau, que arriba a dir i a sentir-se pura paradoxa: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Atenció, que ara ve la perla paradoxal: “Quan sóc feble, és quan sóc realment fort”. Després d’aquesta afirmació tot ordre de coses es subverteix i tota paradoxa porta a la més fonda veritat. No és estrany que la col·lecta s’obri amb una frase mil·liar: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat el món , caigut en el mal”. O allò de que de la pobresa de Jesús ens n’hem enriquit nosaltres.

I farem punt i final amb la primera plana de la Subida del Monte Carmelo de Joan de la Creu, on hi ha una “cantata” de totes les paradoxes místiques, hagudes i per haver. Fan estremir: Modo para venir al Todo: A tall d’exemple: “Para venir a lo que no sabes,/ has de ir por donde no sabes./ Para venir a lo que no gustas, has de ir por donde no gusta./ Para venir a lo que no posees,/ has de ir por donde no posees./ Para venir a lo que no eres/ has de ir por donde no eres”. I així en altres afirmacions: Modo para no impedir al todo. Modo de tener al todo. Indicio de que se tiene.

Hem d’anar a contracorrent. La vida “normal” d’avui té moltes propostes que desdiuen de l’evangeli. La realitat ambiental té molts corcs. Només la paradoxa evangèlica ens pot salvar.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »