27 juny 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Jo sóc la porta

JO SÓC LA PORTA

Diumenge IV de Pasqua, 6 de maig del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Avui, deixaré de banda el tema del “Bon Pastor”, no perquè no sigui ben entranyable, però com que ja l’hem pres en consideració tantes vegades, m’abelleix de mirar d’introduir-me un xic en el simbolisme de l’expressió de Jesús en l’evangeli: “Jo sóc la PORTA”. Diuen els entesos que l’àmbit dels simbolismes és el més apropiat com a expressió de la religió i de la poètica. Sense més, prenc el llibre de J. Vives, titulat “Si sentiu la seva veu… (Exploració cristiana del misteri de Déu) i hi llegeixo: “El símbol és el mitjà que emprem habitualment per identificar el que pròpiament no podem expressar… El fonament del símbol va a raure en el fet que qualsevol realitat mai no s’esgota en sí mateixa, sinó que expressa al mateix temps la connexió, semblança o dissemblança, coherència, dependència, etc., amb tots els altres éssers i amb el fonament de tots ells… En definitiva, el símbol és quelcom que té un “significat” més enllà del que pròpiament i directa és donat en el “significant”. Per això, es converteix en el mitjà natural de referència i d’identificació de qualsevol “més enllà”, de qualsevol “transcendent”, de qualsevol cosa que ultrapassi el que és immediatament donat. Les religions intenten, doncs, d’identificar Déu mitjançant diversos sistemes simbòlics. En tot esquema simbòlic podríem dir que s’hi amaga com una afirmació i una negació simultànies i dialèctiques. El símbol és un mitjà per referir-nos a l’incognoscible, per intentar d’identificar-lo d’alguna manera. Ara bé, mai no l’identifiquem en la seva realitat pròpia: en la seva realitat pròpia, Déu roman essencialment incognoscible. La identificació s’obté només d’una manera indirecta, com Allò denotat, connotat, referit, implicat indirectament per terme simbòlic… Però d’alguna manera allò que és simbolitzat és realment present en el símbol com a realitat oberta, és immanent a ella. És immanent com a transcendent, en una mena de dialèctica inextricable, però verament significativa”. Ha estat llarga la citació, però la trobo necessària per a endinsar-nos en els diferents símbols utilitzats pel mateix Jesús al llarg dels evangelis i per tant amb el desig de veure-hi més i més… Ho he dit moltes vegades que no es pot ser cristià sense ser o sentir-se com a poetes. Si no sabem transcendir, si no sabem acompanyar les transcendències amagades en “les immanències de perla”, si no sabem meravellar-nos, de sorpresa en sorpresa –allò del poeta “ales i arrels”- no podrem sospitar/besllumar res de la FE, i menys de DÉU. “Deu-me la fe dels poetes… pot ser el que em manca a mi”.

Sembla com que ha passat com inadvertida aquest intimíssima al·legoria de Jesús identificant-se com a la PORTA. Jo la trobo deliciosa: cal veure que és el llindar del dedins i del de fora; del conèixer-se com de casa: veu, rostre, cor o “aparta’t, no et conec”; de l’aixopluc o de la intempèrie; del brogit o del silenci, del carrer i de la casa, de la llar i de la família o del no-ser ningú; del ser estimat o del ser un desconegut, del ser esperat o de la visita molesta, intempestiva. És frontera, és separació; és rebedor o alcova (Ai, “Subida al Monte Carmelo!). Ai, passi, passi o no ser rebut; Ser besat o “vosté dirà?”; ai, o confusió o dolç misteri: “quedéme i olvidéme” o “torni vostè, demà”; o franquejar o obstaculitzar; entrar o “no passar”. Jesús contraposa la seva esplèndida obertura de pensament, paraula i obra al tancament i la ceguesa dels fariseus. Recordeu que aquest passatge ve a continuació de la curació del cec de naixement… Amb tota aquella aspra “persecució” d’aquell aleshores “nou-vident!”. Hi ha un deix de tristesa en el que diu Joan, a continuació: “Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava”. I a continuació, ve aquesta al·legoria que es descabdella en un rusc de significacions: Jo Sóc la PORTA! Seguida, a més i més, d’un semitisme, Joan hi afegeix: “podran entrar i sortir a pleret, amb plena llibertat”. I portat per la contraposició amb ells, morts-vivents, afirma que ell és la VIDA donada per a tots, àdhuc per a ells mateixos, si és que un dia, oh ventura!, s’adonen que la porta roman oberta de bat a bat… Déu no tanca mai la porta, si de cas, potser la trobarem lleugerament ajustada, sempre franquejable, sempre.

Així, el primer que se m’acut és tot un raïm de referències bíbliques a l’entorn de la porta: D’antuvi, trobo aquella frase: “El qui demana, rep; qui busca, troba; a qui truca se li obre”. Recordem que aquesta invitació forma part del Sermó de la Muntanya i que és dins del context del tema sobre la pregària i la confiança en Déu, “que escolta sempre la pregària des seus fills”. En nota al text, de Mateu (7, 7-8) en el BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) s’hi donen aquestes cites que explanen el tema. Recordeu que, des d’ara, us invito a cercar les referències: Mt, 18, 19; Mt 21, 22; Lc 18, 1-18; Jn 14, 13; Jn 15, 7; Jn 16, 23, I Jn 3, 22; I Jn 5, 14-15. Introduïm, sisplau, aquest bell costum. Poc a poc…

Més referències que em surten al pas: La paràbola de les verges assenyades (Mt 25, 11). En Lc 11, 5a-13, el truc de nit, i la importuna perseverança; els criats a l’espera de l’arribada de l’amo, per obrir-li la porta en pic arribi (Lc 12, 35-48); l’entrada al Regne de Déu: per la porta estreta (Lc 13, 22-30); quan vagis a pregar entra i tanca la porta (Mt 6, 6). La esplendent i mistèrica entrada del Verb en humanitat (en la carn) dirà significativament el pròleg de Sant Joan (Jn 1, 11- 14): “Ha vingut a casa seva i no l’han rebut. El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat (en sentit literal: “ha plantat una tenda”) entre nosaltres. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Es pot ben dir que tots els evangelis es contenen en aquesta expresssió de Déu en Jesucrist, que ha obert casa a tothom qui truca, sabent que la -diguem-ne magna paràbola- de la PORTA, té acollença, aquí i ara; i també en les estances del més allà (Jn 14, 2-3). Som fills de Déu, ens trobarem amb les portes sempre patents. Som de la família de Déu. Casa seva és casa nostra; casa nostra és casa seva. Senyor truco esmarrit: “Ave Maria Puríssima”. Es pot? Endavant i no tanquis la porta que n’han de venir més i més i més…!

Des del primerenc digues: JO SÓC EL QUE SÓC quan Moïsès demana al Déu aparegut a la Bardissa en nom de qui ha d’anar al Faraó per obtenir la sortida dels israelites al desert, a les diverses identificacions que fa Jesús de si mateix als evangelis, n’hi ha tot un pom de roses: JO SÓC el pa de vida, el pa baixat del cel, la llum, la porta, el bon pastor, el Fill de Déu, el fill de l’home; la resurrecció i la vida; el camí, la veritat i la vida; el cep. Fins a vint-i-sis vegades surten aquestes al·legories només en l’evangeli de Joan.

“Conduïu-me, dolça LLUM,
a través de les tenebres que m’encerclen,
conduïu-me, vós, sempre més endavant!
La nit és fosca
i sóc lluny de la llar:
conduïu-me, vós, sempre més endavant!
Guardeu els meus passos.
No demano pas de veure ara
allò que cal veure més enllà:
només un pas plegats
ja és prou per a mi.
No sempre he estat d’aquesta manera
i no sempre he pregat,
perquè em conduïu, vós, sempre més endavant.
M’agrada de triar i veure el meu camí; però ara:
conduïu-me, vós, sempre més endavant!
El vostre poder m’ha beneït tan llargament:
segurament encara
sabrà conduir-me sempre més endavant,
per la plana i per l’aiguamoll,
damunt el roquissar abrupte i l’ona del torrent
fins que la nit se n’hagi anat
i en el matí somriguin aquests rostres d’àngels
que jo havia estimat fa molt de temps
i que, per un temps, havia perdut!
Conduïu-me, dolça LLUM,
Conduïu-me, vós, sempre més endavant!
John-Enry Newman

Articles relacionats

Opina

*

Translate »