26 maig 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

La creu i la glòria

LA CREU I LA GLÒRIA

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 16 d’abril de 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Una vegada més, i no serà pas l’última, hem de recordar que tot l’excercici quaresmal prenia principi del desig de que les experiències viscudes aquestes setmanes les volíem profitoses per a un conèixer més i millor el misteri de Crist. Ara arribem a la meta litúrgica prefixada amb la il·lusió –deler, dèiem en una altra col·lecta- de comprovar fins on arribem en l’experiència feta del contacte amb Jesús que ens han facilitat sobretot els encontres narrats darrerament per Joan, sia amb la samaritana, amb el cec de naixement i amb les germanes de l’amic Llàtzer cridat a reviviscència. Totes elles ens presenten un Jesús tan i tan humà com fins on es pot arribar a capir; amb tot el misteri sempre hi és present; i sempre també envoltat, Ell, d’un context de confrontació amb els jueus, diguem-ho com ho diu Joan. A mesura que hem anat endavant en el curs de la seva vida hem vist com els horitzons es van tancant i com es veu constret a emprendre les determinacions que finalment el portaran a un obert enfrontament amb les instàncies religioses; amb la mort d’altra banda preanunciada en els últims trams de la seva vida. No es féu enrere per coherència amb la missió rebuda de predicar el Regne del Pare, Regne que contrastava amb el Temple i la Torà, per dir-ho complexivament. L’amor, ai, hi era absent, la Llei era de constricció i la imatge de Déu era ben a l’inrevés de la seva pròpia experiència amorosa amb l’Abbà. Un Déu que ofegava més que alliberava. Un Déu Senyor que tenia esclaus per servir-lo més que fills estimats. Tan a l’inrevés era la imatge que donaven del Pare, que Ell més es posava fora dels seus esquemes. Un Déu vivent, un Déu que es mostrava treballant -anava a dir colze a colze- amb els seu Fill. En acció permanent en favor dels seus. I finalment va manifestar-se palesament en comunió indestriable amb el Pare: “el Pare i jo som u”. I la suposada blasfèmia va esclatar: “Com és que tu, essent home, et fas Déu?” Mai no s’havia sentit semblant cosa! I la busca i captura es féu infamant. “No hi enteneu res, vosaltres. No se us acut que val més que mori un sol home per tots, abans que no desaparegui tot el vostre poble! Aquest home fa massa miracles. Si el deixem estar, tothom creurà en ell, i vindran els romans a destruir el lloc sant i tot el nostre poble. El deïcidi està en marxa. Jesús n’és conscient i no es deixava veure públicament a Jerusalem… Jesús plorà a les envistes del Temple i de la ciutat santa: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no heu volgut! Doncs bé, el vostre temple és abandonat i queda desert. Us dic que des d’ara no em veureu més fins que direu: “Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Encara ressonen molt endins les proclames litúrgiques de les dues “Passions”, la del dia de Rams, la de Mateu i la més propera encara, la del divendres sant, la de l’evangelista Joan, majestuosa, la de la mort d’un Jesús qui triomfa precisament des de la mateixa creu. Fonent creu i glòria. “Quan seré enlairat atrauré tothom cap a Mi. El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder per recobrar-la. Aquest és el manament que he rebut del meu Pare. Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més”.

I ara el misteri de la comunió nostra amb el Mestre: “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l’infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l’heu de témer. No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol, més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells”.

Potser ara és l’hora de contrastar l’anunci de la mort i de l’exaltació de Jesús i la invitació que ens fa Jesús de seguir-lo vencent les pors, i les esgarrifances, sabent que estem en mans del Pare que ens estima. “Jesús afegí: Cal que el fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia”. I deia a tothom: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Que en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels seus àngels”.

Ara és procedent obrir de bat a bat l’evangeli de Joan i intentar d’indinsar-nos-hi, en els capítols des del 14è fins al 17è. Aquí es barregen els nostres sentiments entre la creu sobirana i la glorificació del Fill, i en Ell, també la nostra. Us desitjo que pugui ser l’entrada en un coneixement més a fons, més de tu a tu amb el misteri del Senyor Jesús. Ho diu el papa Francesc: No hi ha Quaresma sense Pasqua: “Senyor us necessito. Rescateu-me de nou. Senyor, accepteu-me una vegada més entre els vostres braços redemptors. Ens fa tant bé tornar a ell quan ens hem perdut! Hi insisteixo una vegada més: Déu no es cansa mai de perdonar; som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “Setanta vegades set” ens dóna exemple: ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot tornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.

“Com en el Divendres i en el Dissabte Sant. L’Església roman en la contemplació d’aquest rostre ensagnat en el qual s’amaga la vida de Déu i s’ofereix la salvació del món. Però aquesta contemplació del rostre de Crist no pot reduir-se a la imatge del crucificat. El és el Ressuscitat! Si no fos així, vana seria la nostra predicació i vana seria la nostra fe. La resurrecció fou la resposta del Pare a l’obediència de Crist, com recorda la Carta als Hebreus: “Ell, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”.

“Després de (més de) dos mil anys d’aquests esdeveniments, l’Església els viu com si haguessin passat avui. En el rostre de Crist ella, la seva Esposa, contempla el seu tresor i la seva alegria: què n’és, de dolç, el record de Jesús, font de veritable joia del cor! L’Església animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar Crist al món”. (Joan Pau II).

Articles relacionats

Opina

*

Translate »