13 desembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

La dinàmica del canvi

Tinc por, us ho reconec, i no pas por que Francesc canviï el rumb o minori la marxa. Tinc por de la resposta dels qui durant aquests darrers quaranta anys hem viscut en el desert mantenint l’esperança del canvi i de la renovació.

Fa pocs dies, concretament el 28 d’octubre es varen complir 55 any de l’elecció del cardenal Roncalli com a papa Joan XXIII. Una data que ha passat desapercebuda, aquesta i la dels seus 50 anys, en totes les diòcesis catalanes. El papa Joan ha esdevingut un personatge incòmode per als qui han crescut eclesiàsticament al redós de la restauració de Joan Pau II i Benet XVI i que avui ocupen càrrecs importants en la jerarquia catòlica.

Però avui no ens volem aturar en el record del “Papa bo” sinó deixar constància de que ell va iniciar un canvi que ja no té aturador, en paraules emprades per un bisbe curial moments després que Joan XXIII anunciés la convocatòria del Concili. Ell ho deia com a lamentació de les conseqüències que tindria per a la vella Església.

Avui el Concili ens queda lluny, afeblit per tants anys de menysteniment, reinterpretacions, silencis i manipulacions. Alguns aspectes que aleshores foren novetat, ara ja han estat superats, altres caldria recuperar-los, treure’ls les cadenes i les mordaces, fer-los recuperar la vida i la frescor i llegir-los a la llum del nostre moment cultural i històric, dels avenços i les experiències científiques i tecnològiques, i molt especialment dels fracassos acumulats, per l’Església, per les societats i per la humanitat i per tota la creació.

L’arribada del papa Francesc és l’anunci d’una bona noticia, la dinàmica del canvi no té aturador. Hi ho expressem amb joia, i no pas amb consternació com aquell bisbe curial, o com tants bisbes d’avui mateix que no estan programats per acollir aquesta bona notícia. Però, hi nosaltres, la Església de base, els que volem seguir Jesús, ho estem?

Tinc por, us ho reconec, i no pas por que Francesc canviï el rumb o minori la marxa. Tinc por de la resposta dels qui durant aquests darrers quaranta anys hem viscut en el desert mantenint l’esperança del canvi i de la renovació. En nosaltres està la clau de l’èxit o del fracàs d’aquesta nova etapa de canvi.

Del fracàs del Concili també en som responsables, per no saber o voler plantar cara a les forces restauracionistes de la vella Església, per haver dimitit massa aviat del nostre compromís amb la reforma, per haver abandonat a les persones que durant la negra nit del segle XIX i de començaments dels XX varen treballar i es varen jugar el crèdit i la pròpia subsistència per posar les bases teològiques i pastorals del canvi, per haver-nos acomodat a la nova situació.

Avui tots som més grans, estem més cansats però hem de sortir dels nostres refugis benestants i afavorir amb coratge i esforç aquesta nova etapa del canvi cap a una Església que serveixi a Jesús i al Regne que va proclamar.

Estem assistint al part de nous models de societat, de relacions humanes, de canvis estructurals profunds, i el papa Francesc és el senyal que Jesús, el seu model de vida i de Vida tenen molt a dir acompanyant la història que ens toca viure.  Aviat entrarem a l’Advent, temps d’esperança creadora, d’anunci joiós, d’acceptació del paper que cadascú té reservat en el pla de Déu. Temps en que Déu renova el seu compromís i ens demana un SI.

Comentaris

  1. A. Ferret A. Ferret diu:

    No l’hem de deixar sol. Les forces contràries són massa i massa fortes. Nosaltres hem d’empènyer el procés i exigir coherència.

Opina

*

Translate »