26 maig 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

La mala mare pèrfida

El Sínode extraordinari de bisbes que s’ha celebrat a Roma a primers d’octubre ha acabat aprovant un document que deixa les coses com estaven. En tenir oportunitat de respondre el qüestionari previ, molts i moltes vam pensar que potser s’obria una oportunitat per acostar l’Església a l’Evangeli. En el nostre cas, el de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, el sol fet que el secretari canceller de l’arquebisbat de Barcelona i el secretari del Sínode contestessin la nostra tramesa ja va ser una fita històrica. Fins llavors mai cap bisbe havia contestat les nostres (nombroses) cartes, amb les honroses excepcions dels bisbes Camprodon i Carreras.

Les informacions de la reunió del Sínode semblava que volien obrir les finestres. Les paraules del bisbe de Roma en el sentit de “parlar de tot sense por” i les reaccions rabioses de les cavernes curials i d’alguns episcopats deixaven entreveure que per fi les jerarquies s’havien decidit a valorar “els signes dels temps”, 40 anys després que el Concili Vaticà II ho recomanés.

El document previ de resum recollia algunes afirmacions que ens feien pensar que les coses podien canviar a Roma. Per primera vegada vèiem negre sobre blanc que les parelles homosexuals tenien valor en elles mateixes i que podíem aportar molt a les comunitats cristianes. Aquesta no era una afirmació gens agosarada, perquè és l’experiència quotidiana de moltes persones gais i lesbianes, incloses les seves parelles,que, malgrat els atacs de les jerarquies, han optat per romandre dins les comunitats catòliques i aportar-hi el millor d’elles mateixes.

Malauradament, però, la “Relatio Synodi” aprovada el dissabte 18 d’octubre al final del Sínode tornava les coses al seu lloc. En efecte,  els dos punts que feien referència a l’homosexualitat quedaven així:

“55. Algunes famílies viuen l’experiència de tenir dins seu persones amb orientació sexual. A aquest respecte hom s’ha preguntat sobre quina atenció pastoral és oportuna davant d’aquesta situació, tenint present el que ensenya l’Església: “No hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el disseny de Déu sobre el matrimoni i la família”. Però els homes i les dones amb tendències homosexuals han de ser acollits amb respecte i delicadesa. “S’evitarà amb ells tot signe de discriminació injusta” (Congregació per la Doctrina de la Fe, “Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre les persones homosexuals”, 4)

56. És del tot inacceptable que els Pastors de l’Església pateixin pressions en aquesta matèria i que els organismes internacionals condicionin els ajuts financers als països pobres a la introducció de lleis que institueixin el “matrimoni” entre persones del mateix sexe.”

El punt 55 va ser aprovat per 118 vots a favor i 62 en contra. El punt 56, per 159 a favor i 21 en contra. Per tant, hi va haver 62 pares sinodals que van considerar que les persones homosexuals no s’han d’acollir amb respecte i delicadesa, contradient el que prescriu el mateix Catecisme de l’Església Catòlica. I 118 van estar d’acord en que les unions homosexuals són completament alienes al disseny de Déu sobre el matrimoni i la família.

Pel que fa al punt 56, cal dir que està basat en una falsedat. No hi ha cap organisme internacional que condicioni l’ajuda humanitària a un país pobre a que aprovi la legalització del “matrimoni” homosexual. Alguns organismes internacionals (malauradament no tots) condicionen l’ajut humanitari al respecte pels drets humans i concretament a la despenalització de l’homosexualitat. Perquè en 80 països del món encara és il·legal ser homosexual i en molts d’ells encara està castigat amb la pena de mort. Per cert, cada cop que s’ha sotmès aquest punt a votació en els organismes internacionals (la despenalització de l’homosexualitat) els representants del Vaticà hi han votat en contra. Pel que fa a les pressions que poden rebre els pastors de l’Església, cal dir que les reben cada cop que desacrediten o insulten les iniciatives legals per reconèixer les parelles del mateix sexe. Potser si es limitessin a predicar l’evangeli (que jo recordi no hi diu res de les parelles del mateix sexe) no rebrien aquestes “pressions”.

Els gais i les lesbianes, doncs, hem estat novament els bocs expiatoris “sacrificats” per tal que la “Relatio Synodi” reculli una certa obertura cap a les persones divorciades tornades a casar o cap a les parelles de fet.

L’actitud de tots aquests bisbes cap a nosaltres no es pot qualificar de cristiana i tampoc d’humana. El fet de no trobar cap valor en les nostres famílies, les que formem amb els nostres marits i mullers i els nostres fills, constitueix una mostra evident de mala fe i de maldat. Fer servir mentides i falsedats (com la dels organismes internacionals) per sostenir aquestes actituds encara les fa més perverses.

Només que preguntessin als seus capellans sobre nosaltres, només que fossin capaços de reconèixer la mà de Déu que ens fa ser també petites esglésies domèstiques, ho tindrien més fàcil.

Però avui per avui, si algú em pregunta com definiria l’Església, fent una analogia amb allò de “Mater et Magistra”, no dubtaria en anomenar-la “Mala mare i pèrfida”.

Jordi Valls
Consiliari de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

Comentaris

  1. Fina Mª Blazquez diu:

    Tant de temps sense llegir ni opinar en coses d’ Església, tot i reflexionant–hi sovint .. que em fa una gran tristesa que sempre estiguem igual, -frenats.. potser voluntarament “cecs” en coses “superimportants” com les que llegim a l’ article. . Viure i la felicitat ens són capdals a les persones, com eix de la nostres vides. Naixem “per a viure” (no per patir ni molt menys morir) .. I amb l’ objectiu d’ asserenar el cor alimentant l’ Enteniment.. Sobretot quan la persona és proclive a conèixer, saber amb predisposició d’ entendre “coses” de l’ esperit. Però .. no hi ha manera… “No tingueu por” ..és la fórmula magistral de l’ Evangeli.. (però no és creguda) . Hi HA unes PORS .. arrelades Imperant “amb temor paralitzador a afrontar la veritat”.. en molts homes i dones -de pes- en l’ Església, que em fa pensar que no hi ha més sortida, “que començar “l’ evangelització” de vell nou… Perque “ÉS” com si de l’ Evangeli no se n’ escocoltés “res”.. ni se’ n volgués entendre més ellà ..”del que sempre s’ ha dit i pensat”…. Com si La bona Nova no fos Font d’ Aigua Viva.. continuada i renovadora pel cor dels Homes. Mirant endavant.. Tal com el riu, que va al mar de les nostres ànimes.. i que endolceix les salabrós amargues i ácideses que reporta tantes vegades viure. I la soledat de gent i gent .. que tan NECESSITA i/o recerca de l’ esperança, que La Església “té a les mans”.. per “amb Comprensió” unir-nos en la “diversitat” .

  2. A. Ferret A. Ferret diu:

    Completament d’acord amb la posició de l’article. (Potser jo, en comptes de “pèrfida”, posaria “mala mare i madrastra”.) Tenia entès(mal entès) que aquesta acceptació (de les famílies homosexuals) no s’havia pogut aprovar per no assolir els dos terços de vots. Però la cosa és molt més greu que lo que jo em pensava. I diu: “cada cop que s’ha sotmès aquest punt a votació en els organismes internacionals (la despenalització de l’homosexualitat) els representants del Vaticà hi han votat en contra”. OOOH!!! Indecents… Demano la dimissió immediata d’aquests representants!! (Però ara voldria saber en quines dates s’ha produït, això.)
    El papa, amb molt bon criteri, intenta aprovar les coses per consens. Però, tal com va la cosa, se li ha d’aconsellar que utilitzi el decret, que aprovi canvis de manera obligatòria.

    • Fina Mª Blazquez diu:

      A vegades el Consens -aprenent i veient-ho avui en dia en la realiat de la política catalana- és un Mal i i tèrbol aiguabarreig. . (De no està molt ben compençat). Perque pot servir més per entervolir “l’ entesa” en els raonaments, que no pas per facilitarla.. “Parlar -enraonar- i pactar “està molt bé i és Bo i necessari” .. sobretot quan no hi ha més .. que seguir caminant.. “Però el Frenador” no vol deixar fer.. NI MOURE’ S. l’ altre o altres.. Docs que la força dels “Frenadors” -Ofegadors- radica en la Immobilitat -o la Paralització, de l’ acció i decisió de l’ altre o altres en el debat- . “Per ells “pEls Frenadors” .. LA JUSTÍCIA només és una fitxa a jugar a conveniència. Ni de dretes, ni d’ esquerres ni de centre. Són senzillament REACCIONARIS . I per això, són mala peça -en moments, anys i situacions d’ urgència i demanda Social-, a tenir en el teler, per un Poble que s’ està ofegant -lligat i ben lligat. En Religió … i IGUALMENT en Política, posat en actiu -en la societats- el “NO” dels “ImmobilitzadorS”.. se n’ autoproclaran seuidament l’ “EIX” de la situació. . I definiran “la seva conducta” com originada per la voluntat del Poble… o bé de l’ Esperit Sant .-tant se val-. “El Fre” … posat al Seny i la lògica que els Reaccionaris empren, és la manera en que fan el seu NEGOCI.- Que sempre serà UN NEGOCI BRUT . “per més que il.lusament diguem els Pobles -induits per una cultura mesella- que hi tenen dret” . Quan en realitat de la democràcia, en fan una trampa o perversió.. per ella mateixa. UNA VERTADERA CORRUPCIÓ.

Opina

*

Translate »