18 febrer 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Hans Küng. La prova decisiva de Francesc

Hans Küng va publicar aquest article el dia 3 d’octubre de 2013 – Font: Reflexión y Liberación

El Papa Francesc mostra valentia civil. No només a presentar-se sense por a les faveles de Rio de Janeiro. També en abordar un diàleg obert amb crítics no creients. Així, recentment ha escrit una carta oberta en què respon a un dels principals intel·lectuals italians, Eugenio Scalfari, fundador i durant molts anys director de La Repubblica, el gran diari romà d’esquerra liberal. I la seva resposta no és un sermó doctrinari papal, sinó un amistós intercanvi d’arguments entre interlocutors que es tracten al mateix nivell.

Recentment, en el seu periòdic, Scalfari va plantejar al Papa 12 preguntes, la quarta de les quals em sembla molt rellevant per saber a on es dirigeix una Església que s’obre a les reformes. Jesús va dir ”Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. No obstant això, l’Església catòlica ha sucumbit massa vegades a la temptació del poder temporal i, davant de la secularitat, ha reprimit la seva pròpia dimensió espiritual. La pregunta d’ Scalfari era aquesta :”Representa per fi el Papa Francesc la primacia d’una Església pobra i pastoral sobre una Església institucional i secularitzada ?”.

Atinguem-nos als fets:

– Des del principi, Francesc ha renunciat a la pompa papal i ha buscat el contacte espontani amb el poble.

– En les seves paraules i gestos no s’ha presentat com a senyor espiritual de senyors, sinó com el ”servidor dels servidors de Déu” (Gregori el Gran).

– Davant els escàndols financers i la cobdícia dels eclesiàstics, ha iniciat reformes decidides del banc vaticà i de l’Estat papal i ha impulsat una política financera transparent.

– Ha subratllat la necessitat de reformar la cúria i el col·legi eclesiàstic mitjançant la convocatòria d’una comissió de vuit cardenals procedents de diversos continents.

No obstant això, encara té per davant la prova decisiva de la reforma papal. És comprensible, i encoratjador, que per a un bisbe llatinoamericà els pobres dels suburbis de les grans metròpolis estiguin en un primer pla. Però un papa no pot perdre de vista la totalitat de l’Església, el fet que en altres països, grups diferents de persones, que pateixen altres formes de pobresa, també anhelin una millora. I estem parlant aquí sobretot d’éssers humans als quals el Papa pot ajudar de forma fins i tot més directa que als habitants de les faveles, sobre els qui tenen responsabilitat en primer terme els òrgans de l’Estat i la societat en el seu conjunt.

Ja en els evangelis sinòptics pot reconèixer-se una extensió del concepte de pobre. En l’evangeli de Lluc, per exemple, la benaurança dels pobres es refereix evidentment a les persones realment pobres, als que ho són en sentit material. No obstant això, en l’evangeli de Mateu la benaurança s’estén als ”pobres d’esperit”, als pobres en un sentit espiritual, als quals, com mendicants davant Déu, són conscients de la seva pobresa espiritual. Per tant, es refereix, d’acord amb el sentit de la resta de les benaurances, no només als pobres i als famolencs, sinó també als que ploren, als perdedors, als marginats, als que es queden enrere, als expulsats, explotats i desesperats. És a dir, tant als que pateixen misèria i estan perduts, els qui es troben en extrema necessitat (Lluc) com als que pateixen angoixa interior. És a dir, Jesús crida cap ell a tots els afligits i aclaparats, també als que han estat aclaparats amb la culpa.

D’aquesta manera es multiplica per molt el nombre dels pobres a qui cal ajudar. Una ajuda que pot venir precisament del Papa, que per raó del seu ministeri està en millors condicions d’ajudar que altres. Aquesta ajuda seva, com a representant de la institució de l’Església i de la tradició eclesiàstica, suposa més que meres paraules de consol i alè; vol dir fets de pietat i amor. De manera espontània se m’ocorren tres grans grups de persones que, dins de l’Església catòlica, són pobres.

En primer lloc, els divorciats: en molts països es compten per milions, i entre ells són nombrosos els que, en tornar a casar-se, queden exclosos per a la resta de la seva vida dels sagraments de l’Església. La major mobilitat, flexibilitat i liberalitat de les societats actuals, així com l’esperança de vida plantegen als membres de la parella exigències més altes en una unió de per vida. Sens dubte, el Papa defensarà amb èmfasi, fins i tot en aquestes circumstàncies més difícils, la indissolubilitat del matrimoni. Però aquest manament no es pot entendre com una condemna apodíctica d’aquells que fracassen i als quals no els cal esperar perdó. També aquí es tracta d’un manament teleològic, que demana fidelitat vitalícia, i com a tal la viuen moltes parelles, però no pot ser garantida sense més. Aquesta pietat que demana el papa Francesc permetria que els que s’han tornat a casar després d’un divorci puguin ser readmesos als sagraments quan els volen de cor.

En segon lloc, les dones, que a causa de la posició eclesiàstica respecte als anticonceptius, la fecundació artificial i també l’avortament són menyspreades per l’Església i en no poques ocasions pateixen misèria d’esperit. També hi ha milions d’elles en aquesta situació a tot el món. Només una ínfima minoria de catòliques secunda la prohibició papal dels mètodes anticonceptius artificials, i moltes d’elles recorren en bona consciència a la fecundació artificial. Òbviament, l’avortament no es pot banalitzar ni implantar com a mètode de control de natalitat. Però les dones que es decideixen a practicar-lo per raons serioses, moltes vegades amb grans conflictes de consciència, mereixen comprensió i pietat.

En tercer lloc, els sacerdots apartats del seu ministeri per raó del seu matrimoni: el seu nombre, en els diferents continents, puja a desenes de milers. I molts joves aptes renuncien al sacerdoci a causa de la llei del celibat. No hi ha dubte que un celibat lliurement escollit pels sacerdots seguirà tenint el seu lloc a l’Església catòlica. Però una solteria prescrita pel dret canònic contradiu la llibertat que atorga el Nou Testament, la tradició eclesiàstica ecumènica del primer mil·lenni i els drets humans moderns. La derogació del celibat obligatori seria la mesura més eficaç contra la catastròfica manca de sacerdots perceptible a tot arreu i el col·lapse de l’activitat pastoral que comporta. Si es manté el celibat obligatori, tampoc es pot pensar en la desitjable ordenació sacerdotal de les dones.

Totes aquestes reformes són urgents i han de ser tractades en primer terme en la comissió cardenalícia. El papa Francesc s’enfronta aquí a decisions difícils. Fins ara ha demostrat ja una gran sensibilitat i empatia per les necessitats dels éssers humans i ha manifestat de diverses formes un notable coratge civil. Aquestes qualitats li faculten per adoptar decisions necessàries i que marcaran el futur respecte a aquests problemes, en part pendents des de fa segles.

En l’extensa entrevista publicada el 20 de setembre a la revista jesuïta La Civiltà Cattolica, el Papa Francesc reconeix la importància de qüestions com l’anticoncepció, l’homosexualitat i l’avortament. Però s’oposa que aquests temes ocupin un lloc massa central. Amb raó exigeix un ”nou equilibri” entre aquestes qüestions morals i els impulsos essencials del propi Evangeli. Però aquest equilibri només es podrà assolir en la mesura que es realitzin les reformes una i altra vegada ajornades, per evitar que qüestions morals que en el fons són de segon nivell privin de ”frescor i atractiu” l’anunci de l’evangeli.

Aquesta podria ser la gran prova decisiva del Papa Francesc.

Hans Küng

Comentaris

  1. Silveri Garrell diu:

    Referent a la fecundació in vitro , els anticonceptius, l’avortament, no hi estic d’acord, son una bestiesa, un pecat, encara que no greu, però pecat a seques. Aquestes reformes que promulga en Küng no es portaràn mai a terme, seria la ruina total de l’Església, faltaría mes. Sobre la recepció de l’Eucaristia per part del separats i tornats a ajuntar amb parella, potser vindria bé com fan les esglésies ortodoxes de donar 2 oportunitats als que es casen de poder-se divorciar una sola vegada. En fi, que els de la Plural per mi us paseu de rosca. Salutacions cordials.

Opina

*

Translate »