19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

La revolució de la tendresa

LA REVOLUCIÓ DE LA TENDRESA

Diumenge XXXI de durant l’any, 5 de novembre del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Feliç intuïció i lectura intimíssima de l’Evangeli, la de l’encapçalament, expressada, reiterada -àdhuc diria- viscuda pel papa Francesc a qui Déu doni llarga vida per poder encaminar més i més l’Església vers “La Joia de l’Evangeli”.

No és tan sols connotar l’Església amb aquesta actitud ministerial de ser estimats i d’estimar maternalment en tota la rodonesa de la “comunió eclesial” de l’afecte de Déu envers tots nosaltres i, en conseqüència, d’una relació mútua guanyada per l’afecte i la tendresa, com d’una mare que acarona tendrament el seu nadó mentre l’alleta.

A primera impressió sorprèn agradosament l’actitud paulina que just a l’inici dels escrits del Nou Testrament, ja ho hem dit, pels vols de l’any 50, manifestat a la comunitat de Salònica, actitud d’amabilitat –mai més ben dit- i, a més, intensificada per la similitud que hi veu Pau en ell mateix, com la d’una mare efusiva donant el pit a la seva criatura. Quin tracte tan entranyable que es manifesta amb la seva novella comunitat!

La imatge d’entrada podria sorprendre, bé que joiosament, però ja la trobem usada en l’AT. Surt en els salms, pregàries que porten a sentiments de confiança plena en Déu. Una mostra ja la tenim en el salm responsorial d’avui, del 130: …”On em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, esperant els seus dons”

És vigorosa la cita d’Isaïes (49, 15) on per ressaltar més la confiança en Déu posa aquesta interrogació comparativa: “¿És que pot oblidar-se una mare i abandonar sense estimació el fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella se n’oblidi, jo mai per mai, no t’oblidaré!”

També a Is (66, 10-13) parla de que ja no un infant, sinó la mateixa Jerusalem, com si tot un poble fos un nadó. Diu gràficament: “Xuclareu i us saciareu del seu pit, que consola. Sereu alletats amb les delícies del seu ric aliment… Sereu portats al braç i amanyagats als seus genolls. Com una mare consola el seu fill, Jo també us consolaré”.

No puc deixar de rememorar tantes “Maternitat”, com les d’en Clarà, posem per cas. El Concili de Trento va voler donar un tomb a les tendreses de les Marededéus de la Llet, prohibint-les! Quina aspror que ens volia emboirar..! No van poder amb les urgències i amb les preferències del poble, ja ho diu Francesc: “Les formes pròpies de la religiositat popular són encarnades, perquè han brotat de l’encarnació de la fe cristiana en una cultura popular. Per això mateix inclouen una relació personal, no amb energies harmonitzadores sinó amb Déu, Jesucrist, Maria, un sant… Tenen carn, tenen rostres. Són aptes per a alimentar potencialitats relacionals. En efecte, diu Francesc: “La veritable fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació ens convida a la revolució de la tendresa”. També hi tornarà amb la seva mateixa actitud. Diu: “Per a compartir la vida amb la gent i lliurar-nos generosament, necessitem reconèixer també que cada persona és digna del nostre lliurament. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i ell mateix habita en la seva persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el noste afecte i el nostre lliurament. Per això, si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud quan esbotzem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms… Aprenguem a reposar en la tendresa dels braços de Déu Pare enmig del lliurament creatiu i generós. Tirem endavant, donem-ho tot, però deixem que sigui Ell qui faci fecunds els nostres esforços com a Ell li sembli. Al final de la seva exhortació dirà: “Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte”.

No puc deixar de veure com “casen” aquestes expressions tan a flor de caliu maternal amb allò que diu E. Fromm en el seu llibre “L’art d’estimar”: “La idea s’expressa amb un simbolisme bíblic. La terra promesa (la terra és sempre un símbol matern) és descrita com “una deu de llet i mel”. La llet és el símbol del primer aspecte de l’amor, el de la cura i afirmació. La mel simbolitza la dolcesa de la vida, l’amor per ella i la felicitat d’estar viu. La majoria de les mares són capaces de donar “llet”, però sols una minoria poden donar també “mel”. Per estar en condicions de donar mel, ha d’ésser no solament una “bona mare”, sinó una “persona feliç” –i no són pas massa les qui aconsegueixen aquest fi”.

Tot això va de la mà del que anirem dient respecte de la “maternalitat ministerial i pastoral”, on no hi pot mancar de cap de les maneres l’anomenada i efectiva revolució de la tendresa, enfocant de ple les recriminatòries de Jesús en l’evangeli d’avui, en consonància, com sempre amb la primera lectura, tan escorades i, a voltes, per a un servei que pot prendre un caire pretensiós amb uns “fums” manifassers com de “la Parròquia és meva”, en un sentit que englobi tots els serveis ministerials. Em toca la fibra quan Malaquies ens amonesta, dient-nos: “Si no esteu atents a honorar el meu nom us trauré el poder de beneir”. Quina de més grossa en diu! Jo m’hi veig tocat en la meva sensibilitat. Treure’m el goig de poder beneir… Jo ho trobo punyent. No diguem l’escalada de comminacions que em fan venir els colors a la cara, quan posa la distància entre els que “planten càtedra”i els pobrets i distrets oients… Quin de dalt, ominós, al baix: diuen i no fan, diuen i imposen damunt i carreguen pesos, diuen i es fan veure, diuen i corren a seure als primers llocs als convits i a les sinagogues, es fan nomenar Mossens i Pares, tot i la prohibició explícita d’aquest apel·latiu darrer, que usurpem al Pare, perquè només n’hi ha un, de Pare, i és el Pare del cel. I de guia només n’hi ha un, que és el Crist. Ben retratats, no?

Els advertiments són pertinents, consistents i recurrents. No ens queda millor sortida que un bany d’humilitat i una cura de silenci i demanar a Déu i als germans de ser allò pel qual som, és a dir servidors. Deixar pas preferent als laics. Diu en efecte Malaquies: “¿No tenim tots un mateix Pare? ¿No ens ha creat el mateix Déu? ¿Per què som deslleials els uns amb els altres? Som “poble”, diu la Constitució sobre l’Església: “Va voler el Senyor santificar i salvar els homes no individualment i aïllats entre si, sinó constituir un poble que el conegués en la veritat i el servís santament”. Així cobra tot el seu valor l’oració col·lecta d’avui: “Déu misericordiós, Vós feu la gràcia als vostres fidels. (Aquí hi cabem tots, laics i ministres, cadascú en les seves responsabilitats específiques) de servir-vos d’una manera digna i meritòria. Concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns que ens prometeu”.

ra pren màxim interès el “Pacte de les Catacumbes”, signat per un bon nombre de bisbes, sobretot d’Amèrica Llatina, molt més oberts a una Església samaritana, pobra i servidora dels pobres, com emblemàticament es manifesta en sintonia plena el papa Francesc, que Déu guardi anys i anys pel bé de l’Església.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »