21 abril 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’apologia del “si”

Hi ha una edat en la nostra infantesa que ens agrada di “no”. Després vindrà el “perquè?”, una pregunta que atabala als adults. Però l’etapa del “no” s’ha de passar.

A vegades, en sentir als polítics que ens volen governar des de una determinada vessant, em dedico a comptar les vegades que diuen no. I són molt més que les del meu renebot d’un any. Bé, això del “no” ens ho diuen directament a nosaltres, als catalans. Fins aquí eren no i més no. No a la consulta, no al dret a decidir, no a revisar la Constitució per lo que no els convé, no, no, no… Ara ja la cosa va més enllà i arriba al veritable insult, llançant-nos adjectius com totalitaristes i dictadors…

El Papa Francesc ens insisteix molt que els cristians hem de sortir de la sagristia. Això vol dir, entre d’altres coses, que tot el que és humà ens interessa. La nostra terra, el nostre país, la nostra història forma una part important de allò que és humà. I ens interessa.  Jo feia temps que havia sortit de la sagristia, a  Déu gràcies, i de fora estant, tanmateix, m’estimo més tenir un cor bo i no dedicar-me a insultar i crear polèmica. És per això que prefereixo fer una apologia del “si” i deixar de banda el no que alguns s’encaparren en repetir.

a continuar creant aquest l’ambient de pau, de serenor i de seguretat que ens caracteritza i que mai ens podran negar. Una pau i una serenor que han de néixer del desig de ser un país on l’amor i la veritat estiguin per damunt de qualsevol contratemps, o desencís per les errades que ens poden fer trontollar…

a una voluntat ferma de manifestar que tenim un dret inalienable de decidir el nostre futur des de la seguretat que el passat -la nostra història- té uns valors pels quals val la pena lluitar, sense menysprear ni menystenir, altres històries i altres cultures.

a aprofundir en els  valors culturals, espirituals i religiosos que ens han llegat les generacions passades i que formen part de la nostra riquesa i el nostre patrimoni.

a que -aquells que ens sentim cristians catalans- treballem per fer créixer una Església catalana on l’Evangeli estigui per damunt d’altres interessos i l’amor vagi més enllà del eros, convertint-se en àgape per a tots els germans de dins i de fora.

Sí  a fer pinya, una gran pinya que pugui servir de base per enlairar un castell ben alt de valors, de voluntat de servei, de respecte per la dignitat humana, d’amor als desvalguts, de honestedat, d’austeritat i d’esforç per fer una societat més justa i equilibrada.

a estimar per damunt de qualsevol sentiment que és fàcil experimentar escoltant algunes afirmacions del Govern central o del PP… Jo he après amb els anys allò que el meu fundador Sant Enric d’Ossó ens deia sovint davant les crítiques i els entrebancs que també va patir de moltes instàncies governamentals: “Nos ens farà mal cap adversitat si no ens domina  dins nostre la maldat”. I confesso que  em sento temptada a no estimar als que no ens estimen. Però no seria cristià ni evangèlic. “Si estimem només als amics…” ens diria Jesús.

Sí, finalment, a viure el meu catalanisme des de l’amor, la tolerància, el servei, la pau, la il·lusió i l’esperança. “La veritat pot esperar perquè és eterna”.

M. Victòria Molins

 

V. Molins Sobre V. Molins

Comentaris

  1. MJ Hdez. Maria-Josep diu:

    Doncs… sí! Jo també ho signo tot això que dius i com ho dius. Un petó ben gran, Viqui! I d’acord també amb en Ferret… però que hi farem, caldrà fer-ho.

  2. A. Ferret A. Ferret diu:

    Sí, Viqui, en quasi tot. Menys en això de “del desig de ser un país on l’amor i la veritat estiguin per damunt de qualsevol contratemps, o desencís”. Això sí, però em sap greu dir que una part dels independentistes no ho senten així, sinó que preval un sentiment nacional egoista.

Opina

*

Translate »