18 febrer 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’avortament al llarg de la història

Amb la lectura de l’opuscle «La historia de las ideas sobre el aborto en la Iglesia católica», editat pel grup Católicas por el Derecho a Decidir, es poden fer les consideracions següents.

1) Es creu erròniament que l’opinió actual de l’Església sobre l’avortament ha estat sempre igual. De fet és una opinió que ha variat notablement.

2) L’opinió de l’Església sobre l’avortament al llarg de la història del cristianisme ha oscil·lat entorn del concepte d’«hominització», que significava el fet que l’ànima (o principi de vida) s’integrava en el cos de l’embrió. Que fos un embrió hominitzat o no hominitzat, heus ací la gran qüestió. L’hominització podia ser retardada (respecte del moment de la fecundació) o immediata.

3) En els primers segles del cristianisme, els teòlegs, en general (i sant Agustí entre ells), consideraven que l’hominització era retardada. I que, per tant, l’avortament era un homicidi només des del moment de l’hominització o arribada de l’ànima, abans no. Però ningú no s’atrevia a determinar el moment d’aquesta hominització, encara que s’insinuava que podien ser uns 40 dies.

4) En els segles medievals continuà més o menys la mateixa tònica. Però l’any 1140 es va compilar la primera col·lecció de lleis canòniques, que considerava que «l’avortament és homicidi només quan el fetus ja s’ha format». Sant Tomàs era també d’aquesta opinió. I ell elaborà la doctrina dita hilemòrfica, que estableix que l’ésser humà té dos components: matèria (cos) i forma (esperit). I que només es pot parlar d’ésser humà quan hi ha tots dos components.

5) Durant l’edat moderna hi hagué un primer canvi: el 1588, el papa Sixte V establí que l’avortament (i l’anticoncepció) eren homicidis en qualsevol moment de l’embaràs. I que el càstig corresponent era l’excomunió. Però aquesta postura fou reemplaçada el 1591 pel seu successor Gregori XIV, que tornà a les tesis tradicionals. Però altra vegada, el 1621, un teòleg afirmà que l’anima racional era present en el mateix moment de la concepció. I aquesta opinió va anar guanyant terreny, mentre majoritàriament es mantenia la idea de l’hominització retardada. Durant tot aquest període prevalia també la idea que l’avortament era condemnable sobretot si era amb la intenció d’eliminar el fruit d’una relació sexual irregular.

6) També es creia lícit l’anomenat avortament terapèutic: el tractament per salvar la mare en perill, encara que secundàriament perjudiqués el fetus, però només durant els 40 primers dies.

7) L’època contemporània (segles XIX i XX) veuria un canvi important en la posició de l’Església sobre l’avortament. El 1864, un teòleg jesuïta afirmà que, encara que l’hominització era retardada, un embrió no hominitzat era un ésser humà en potència, i, per tant, matar-lo era com matar un ésser humà real. I el 1869 era el papa Pius IX el que castigava amb l’excomunió un avortament comès en qualsevol moment de l’embaràs. I el 1917, el nou Codi de lleis canòniques establia l’excomunió a totes les persones que participessin en un avortament: metges, infermeres… Aquestes opinions esdevenen majoritàries en l’Església, i reforçades amb la idea de la infal·libilitat papal, tot i que l’afer de l’avortament no entrava pas en les matèries susceptibles de ser objecte d’una declaració infal·lible.

8) Noves posicions en aquest sentit modern, de condemna de l’avortament en qualsevol moment de l’embaràs, i de «protecció de la vida» des del moment de la concepció, són les de Pius XII el 1951, de la «Gaudium et Spes» del Concili Vaticà II, de 1965, de Pau VI de 1968 (Humane Vite) i de la Sagrada Congregació de la Doctrina de la Fe el 1974.

9) L’Església, doncs, al llarg de la història ha ensenyat dues doctrines: 1. La tradicional.) Que l’hominització és retardada, i que l’avortament només és homicidi quan es pot presumir que l’ànima ja informa l’embrió. 2. La nova.) Que l’hominització és immediata, i per tant que l’avortament és homicidi en qualsevol moment de l’embaràs. (O bé no es té en compte el fet de l’hominització i s’afirma igualment que l’avortament és pecat en qualsevol moment.)

10) Avui, l’Església catòlica ensenya una doctrina diferent d’aquella que va ensenyar durant 18 segles.

11) No es pot presumir que el canvi de la doctrina tradicional a la nova hagi estat degut al fet que, darrerament, l’Església hagi arribat a un punt de majors estudis, major consens, major maduresa en relació al tema. De fet, el canvi revolucionari de doctrines coincideix amb un moment d’involució: el papa Pius IX fou un papa característicament retardatari, tancat, i quasi tots els papes que l’han seguit han estat conservadors. (Ni el Concili va canviar aquesta posició!)

12) Per totes aquestes consideracions, la posició actual de l’Església en relació al tema de l’avortament no és una posició solvent i madura. Mereixeria ser profundament estudiada i sospesada. I, segurament, revisada.

Antoni Ferret

Opina

*

Translate »