23 setembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’esperit de Jesús és la nostra vida

L’ESPERIT DE JESÚS ÉS LA NOSTRA VIDA

Diumenge V de Quaresma, 2 d’abril del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Si hem seguit amb unció aquests tres darrers diumenges seguits, ens haurem obert a tota la simbologia essencial del camí catecumenal. Jesús, en efecte, és l’aiguaviva, la llum del nostre existir i, avui, se’ns mostra definitivament com a vida de la nostra vida, en els sentits més plens, inabastables, apuntant cap a la promesa de vida eterna, on el desig i expectativa ens diuen d’alguna forma borrosa allò que se’ns escapa a la percepció sensorial, àdhuc imaginativa… Deixem que aquests punts suspensius esclatin un dia en el més enllà en una admiració sens mida!

Tot apunta cap a aquesta visió integral i integradora de la nostra fe, que -tot i ser un do i una gràcia preuada- demana la nostra col·laboració per anar descobrint en el dia a dia el sentit definitiu del nostre viure, segons l’evangeli, descobert i fet propi, havent caminat a trets menuts i concrets aquest “aprofundiment, en més i més, en el coneixement experiencial del misteri de Crist. En Jesús trobem la vida, redimida de nosaltres mateixos, oberta a una comunió fora mida, regalada, plena.

Jesús és l’essencial en el camí vers la Pasqua: “la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu”. En Ell se’ns obren tots els sentits amagats en el misteri de la seva vida i en la missió en la qual ens ha fet no tan sols partícips sinó testimonis. De la nostra pròpia en Ell haurem de fer-ne font per a la vida dels que estimem. Jesús digué que vivia de la vida donada pel Pare i ens en feia participants; i , ara ens convida a fer-ho també nosaltres amb els germans. La vida només pot venir de la vida. Cal dir-ho més explícitament? Jo també en la meva petitesa sóc per als altres “resurrecció i vida”. No és cap divagació mística, no. És ser per als altres allò que Ell és per a mi. Dignació, res més! Ah, però res menys. Ens falta fe, ho sospitàveu tal volta? Donem vida, fem viure als altres. En Crist tenim amagada una insospitada maternitat-paternitat i és vocació i és crida! Oh, Déu vivent

Joan Pau II ens invitava a començament del nou mil·lenni a “partir novament de Crist”, a satisfer el desig manifestat per alguns grecs a Felip: “Voldríem veure Jesús”. I més complet encara, satisfacció en veure’l: “Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor”. El rostre que els apòstols contemplaren després de la Resurrecció era el mateix d’aquell Jesús amb qui havien conviscut uns tres anys, i que ara els convencia de la veritat esborronadora de la seva nova vida. En realitat, encara que veiessin i toquessin el seu cos, només la fe podia franquejar el misteri d’aquell rostre. A Jesús no s’hi arriba veritablement més que per la fe. A la contemplació plena del rostre ressuscitat no hi arribem només amb les nostres forces, sinó deixant-nos guiar per la gràcia. Sols l’experiència del silenci i de la pregària ofereix l’horitzó adequat en el qual pot madurar i desplegar-se el coneixement més autèntic, fidel i coherent d’aquell misteri. Per això, ens proposava de restar fits en el rostre humà de Jesús, en el rostre dolgut i glorificat del fill de Déu. “Senyor, busco el teu rostre”, l’antic anhel del salmista no podia rebre una resposta millor i més sorprenent que en la contemplació del rostre de Crist. En Ell Déu ens ha beneït veritablement i ha fet “brillar la claror de la seva mirada” sobre nosaltres. Al mateix temps, Déu i home com és, Crist ens revela també l’autèntic rostre de l’home, “manifesta plenament l’home al mateix home”. Jesús és l’”home nou” que crida a participar de la seva vida divina a la humanitat redimida. En el misteri de l’Encarnació hi ha les bases per a una antropologia que es capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions movent-se vers Déu mateix, més encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària”.

“No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, el qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària, i transformar amb Ell la història fins el seu acompliment en la Je-
rusalem celestial. És un programa que no canvia quan varien els temps i les cultures per a un veritable diàleg i una comunicació eficaç”.

Tot això com a premissa per endinsar-nos en aquesta pàgina extraordinària de l’Evangeli de Joan que es presenta com una tríade d’esdeveniments en els que Jesús es fa trobadís, sia amb la samaritana, amb el cec de naixement i avui, en espectacularitat, en el retorn a la vida de Llàtzer amic com les seves germanes Marta i Maria, després de portar sepultat uns quatre dies. En la descripció hi ha unes connotacions de la profunditat dels sentiments humans de Jesús. “Aquell que estimes està malalt. Enigmàticament dirà: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat”. “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer…” Deixa passar un parell de dies i finalment es decideix d’anar-hi, malgrat que era perillós d’anar a Judea on els contraris de Jesús tramaven de posar-li insídies, àdhuc de mort. En saber que Jesús estava per arribar a Betània Marta li surt a l’encontre i li diu amb la franquesa de l’amistat: “D’estar aquí el meu germà no hauria mort”. “El teu germà ressuscitarà. “Prou que ho sé; i Jesús li fa la manifestació més explícita de ser ell Senyor de la vida. Li fa: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més”. “Ho creus, això?” I Marta li respon: “Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”. Va Marta, d’una revolada, a trobar la seva germana Maria i també ella li surt a l’encontre. La mateixa lamentació: “Si haguessis estat aquí…” Commogut per els plors d’ella i de tota la gent. L’expressió de commoció hi surt successivament fins al punt que la gent deia: “Mireu com l’estimava!” En arribar al sepulcre diu que li llevin la llosa. Marta li fa veure la inconveniència i Jesús li ha de dir per segona vegada: “No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu. Jesús davant de la mortalla alçà els ulls i digué: “Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta , perquè creguin que tu m’has enviat”. Amb veu imperiosa mana que Llàtzer surti i es produeix el miracle més portentós. Sense més comentaris per part el narrador. Els jueus determinen de matar-lo. Ah, i encara aquella escena d’una tendresa fora mida i ponderació. Maria als peus de Jesús els hi ungeix i els hi eixuga amb els seus cabells. “Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum”. Judes posa el contrapunt a l’escena. Són molts diners, si els poséssim a disposició dels pobres… I Jesús com a comminació darrera: “Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per a la meva sepultura. De pobres en teniu sempre amb vosaltres, però a mi no sempre en tindreu”. Un estrany silenci guanya aquesta escena. Ja estem preparats pels suprems esdeveniments de la Passió. Encara que tot sembla acabat, més enllà d’un Calvari que apunta amb presagis de dolor i de fracàs, apunta una nova albada de resurrecció. Hem entès aquests últims esdeveniments en la seva profunditat? Arriba aquí el sentit més endinsat de la Quaresma? Sabem lligar passió-mort-resurrecció de Crist i, en elles, les nostres? Tenim justa una setmana per entrar amb el diumenge de Rams als moments definitius dels quals en dependran per sempre la nostra fe ardent, la nostra esperança de seguici del Mestre i de saber que, havent tota la vida estimat els seus, arribà el moment de sentir-se definitivament estimats per sempre. Dolor d’estimació. Ho entenem això?

Acaba Joan Pau II amb aquest títol: Testimonis de l’amor.

“Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. Si veritablement hem contemplat el rostre de Crist, estimats germans i germanes, la nostra programació (quaresmal) s’inspirarà en el “manament nou” que ell ens donà: “Tal com Jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres”. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es vessa a nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna, per fer de tots nosaltres “un sol cos i una sol ànima”. Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament”, és a dir, “Signe i instrument de l’intima unió amb Déu i de la unitat del gènere humà” Acabarà dient que hem de fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió. Aquest és el repte que tenim davant nostre, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món.

Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat per sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos místic, i, per tant, com “un que em pertany”, per saber compartir les joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat.

Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament.

En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres”, i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. No ens fem il·lusions: sense aquest camí espiritual, de poca cosa servirien els instruments externs de la comunió. Esdevindrien mitjans sense ànima, màscares de comunió més que no pas les seves vies d’expressió i de creixement”.

A partir d’aquí, descalcem-nos, que és terra sagrada la que trepitgen els nostres peus. La nostra quaresma ha arribat al terme que ens havíem proposat, amb la benedicció de Jesús, el nostre Mestre i company de camí. Benvinguts a Jerusalem! Ens esperen dies sants…

Articles relacionats

Opina

*

Translate »