22 setembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’evangeli de les ponderacions

L’EVANGELI DE LES PONDERACIONS

Diumenge V de Pasqua, 6 de maig del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Una prèvia: Essent la finalitat de la Quaresma i de tot el Cicle Pasqual el major i millor coneixement dels misteris de Crist, convé fer una distinció preliminar que prenem de les consideracions que fa a l’inici del llibre de José M. Castillo “La humanzación de Dios”, que em semblen molt pertinents en el tema que ens ocupa: distinció entre coneixement i convicció.

Tenir coneixement de Jesús és tenir criteris i arguments fiables per la validesa dels nostres judicis: serien els nostres coneixements científics o històrics. Aquests són necessaris i hauríem de fer per manera de saber i de saber-ne sempre més sobre Jesús.  Són perfectibles i per tant es poden incrementar i podem acopiar-ne cada vegada més. Són accessibles d’alguna manera i ens hauríem d’esmerçar en tenir-los oberts, creixents, ajustats a la qualitat del nostre nivell cultural. Però no són suficients si és que hem de passar dels coneixements a les conviccions. 

Aquestes últimes són més que un saber. El pressuposa, però es quedaria curt, perquè en Jesús no cerquem ni tenim tan sols un personatge històric, sinó el fonament d’una creença que, tot partint d’una fe en els que ens transmeten una figura (en el nostre cas:Jesús de Natzaret), ens donen també una manera de ser, d’estar i d’actuar: en realitat ens transmeten un missatge de vida. Un -en realitat- no està con-vençut de quelcom i sobretot d’Algú, fins i tant que no ho posa en pràctica. Aquesta no és autèntica, fins que no trenca amb la força i la rutina dels costums. Incideix fortament en la vida, més enllà del que són usos i pràctiques establertes, dels valors usuals. Fa hàbits nous, coherents amb la Persona, en la qual un Creu. Estem, per tant, en un àmbit de fe. La convicció ens fa creients. “Una persona que està con-vençuda (etimologia: rendida, vençuda) de que el Sermó de la Muntanya és veritat (per a viure) viu d’acord amb el què Jesús ensenya en el text evangèlic. Criteri determinant per saber si una persona és o no és creient en Jesús, està en l’observar els seus capteniments i, sobretot, els seus hàbits de conducta.

Dos advertiments com a conclusió primera: Ponderar la importància cabdal que les conviccions tenen en la nostra vida; és a dir: en les creences. Les conviccions són el test d’autenticitat de les creences, és a dir, de la fe. I una pregunta indeclinable: ¿Tenim coneixements sobre Jesús o bé la nostra fe –les nostres conviccions- és operativa i actuant en el quefer de cada dia? Cal verificar els possibles miratges sobre els nostres coneixements sobre Jesús. ¿Història sagrada o bé història de la salvació?

Anem a donar resposta, finalment, al títol de les nostres reflexions. Sant Joan en l’evangeli d’avui ens sorprèn per les ponderacions i les inabordables comparacions. Formes repetides com: tal com, us tinc, em té, tot això. Entrem en un terreny que ens transcendeix, perquè hem posat l’estimació cabdal entre el Pare i Jesucrist, això provoca una divina conseqüència en la relació amorosa entre Jesús i nosaltres; i una nova conseqüència entre nosaltres, cadascú en relació amb els altres, singulars. La relació basada en l’Amor (àgape) transcendeix tota interrelació humana i, per tant, degut a l’origen en Déu, això urgeix que el(s) nostre(s) amor(s) s’ha(n) de fonamentar en l’amor del Pare, trasvassat en el Fill i, aquest ens porta a la qualificació permanent que hem de manifestar en el quotidià amor que ve de Déu i s’enlaira cap al Pare.

Això té la seva ordenació medul·lar en la segona lectura  d’avui que és com el punt culminant del què significa l’amor de Déu, participat en cadascuns dels creients. L’amor, per a un creient, té l’origen diví i la participació sempre és un do preciós.
Aquest text ens l’hauríem d’aprendre de memòria, perquè és en el seu record sostingut d’on traurem la qualificació del nostre viure articulat, posant en relació Déu Pare, amb el Fill, Jesucrist, Senyor i Salvador i Redemptor (propiciació) i Ell en cadascú de nosaltres i finalment entre tots, com a germans. Mantenir-se en l’amor que ens té., això és essencial. Això ens habilita per estimar els altres tal i com ho fa Jesús.

Allò que en dèiem de les ponderacions ens porta a dues cites. Una primera de sant Agustí que s’expressa hiperbòlicament així: “¿Què més es pot arribar a dir, germans? Si en lloança de l’amor no es digués res més que això  en totes les altres pàgines de les Escriptures; i si tan sols escoltéssim aquesta expressió en la boca de l’Esperit de Déu,és a dir que Déu és Amor, ja no hauríem de cercar res més que se li assemblés”. I també Dodd, un comentarista dels evangelis, del qual de passada destacaria un llibre: “El Fundador de l’evangeli”, molt apropiat per endinsar-nos en el coneixement de Jesucrist: “L’amor no és una de les activitats de Déu, sinó que tota la seva activitat és una activitat d’amor. Si crea, crea per amor; si governa, governa per amor; si jutja, jutja per amor. Tot el que fa és l’expressió de la seva naturalesa que és estimar”. L’aliança amb Israel depèn de l’amor i de l’expressió hebrea l’hessed divina, que vol dir l’amor de predilecció i la cura absolutament gratuïta i misericordiosa de Déu envers les seves criatures”. La prova exímia i fora de tota ponderació de l’amor que Déu Pare ens té ho veiem manifestat en la “vinguda” a la humanitat, arrelada, constitucional del seu Fill únic en la persona de Jesucrist, vertadera epifania de l’amor del Pare, immerescuda, gratuïta, “avançada i bestreta” de l’amor del Pare. “Designi” gestat en el cor del Pare, perquè Jesucrist estableixi un encarnat i visible amor en el què ens hem d’emmirallar. Amor d’encarnació, fet un de la nostra nissaga, amor de redempció i de salvació (fet propiciatori, víctima) que restableix la vinculació amb Déu en un “ja, però no encara del tot”.. Vida de la gràcia, en esperança de la vida de la glòria, quan tots serem un tot en i amb l’amor de Déu.

“Qui estima és nascut de Déu, Déu en “engendrar-nos” a la vida divina, ens comunica la seva naturalesa i la seva vida. D’Ell rebem la facultat d’estimar: la filiació divina i el coneixement del Pare són el “principi i fonament” de la caritat fraterna. El coneixement de Déu com a Pare pressuposa una relació íntima i personal, fonamentada en una experiència viva i amorosa. Només qui estima pot arribar a conèixer  la realitat íntima de les persones i de les coses” (Comentari a la 1a. Epístola de san Joan. Bíblia comentada BAC).

No puc deixar de citar la Carta encíclica del papa Benet XVI “Deus caritas est” que només iniciar-la ja ho centra tot en l’expressió “Déu és Amor, el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en Ell” (1 Jn, 4, 16). Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i el seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida”. Amor a Déu i amor al proïsme són inseparables, són un únic manament. Ambdós viuen de l’amor que ve de Déu, que ens ha estimat primer. Així, no es tracta ja d’un “manament” extern que ens imposa l’impossible, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dintre, un amor que per la seva pròpia naturalesa, ha de ser comunicat ulteriorment als altres. L’amor creix a través de l’amor. L’amor és “diví” perquè prové de Déu, ens uneix a Ell i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres que supera les nostres divisions i ens converteix en una sola cosa, fins que al final Déu sigui “tot en tots” (cf. 1 Co 15-28)”.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »