15 desembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’evangeli light

L’EVANGELI LIGHT

Diumenge XVI de durant l’any, 23 de juliol de 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Avui, anirem de saviesa, com ens invita la primera lectura. Entrem-hi de puntetes, no sigui que hi perdem el seny, (assenyat-desassenyat), ve-t’ho aquí! Pau ens adverteix que n’hi ha moltes, de savieses. Contraposa la o (les) saviesa (ses) del “món” a la saviesa de la creu. Aquesta, única per mor de la referència exclusiva a Crist, saviesa de Déu, com només Déu és Bo, Savi, Veritat, Vida, Bell, Amor, lliurament ara i sempre. No se’ns presentarà, però, com a rodona alternativa, només que en la línea tendencial de fons. Entre Déu i Mammon s’hi juga entremig tota la peripècia humana. Dit, si ho entenem, encaminats al Bé i vencent el mal amb el Bé. Res de maniqueismes. En això l’evangeli és taxatiu. “sigui el vostre fer sí, sí; no, no” No us enredeu mentint-vos vosaltres mateixos, que és pitjor que fer-ho als altres…

Aquests darrers diumenges estan com emmarcats pel que proclamàvem ara fa tres diumenges i que ve a ser com el principi de la saviesa evangèlica. Jesús lloa el Pare per la saviesa donada als petits, als fiduciosos en el seu poder. Tot és obra de la FE. Fidúcia, fidelitat, fe, confident… Ho recordeu, segurament: “Perquè heu revelat als senzills…” Aquesta acció de gràcies de Jesús al Pare és el preliminar de totes les paràboles: les del Sembrador, la del Gra i el Jull, la del ferment i totes, totes; l’evangeli en va ple. És al Regne de Déu la referència de base, la seva saviesa s’assembla tant a la de Jesús com a les que amb un sentit profundament simbòlic les narren els homes/dones de Déu. Sant Francesc, el papa actual que amb les comparacions-simbolismes es fa entendre de tothom i a tots els nivells. Avui ja és cosa sabuda que el llenguatge simbòlic és el que, sempre, fa drecera vers el transcendent… Poesia, etimològicament val tant com creativitat, crear. He recollit dues frases que són també com retorns a Déu: “Vivim en un món que ha perdut la seva ingenuïtat” (K. Jaspers); la gran paraula,aquesta, que vol dir “ad sensum”: no savis; i l’obra molt recent de Josep Otón “EL reencantament postmodern”, on s’analitza el ressorgiment de l’espiritualitat, que s’està produint en diversos àmbits de la vida social. A creativitat si respon amb creativitat… “Si no us feu com uns infants no entrareu al Regne de Déu”, és a dir a l’entesa de l’evangeli. Allà tots, vosaltres i jo mateix! Ingenuïtat, retorn a la simplicitat evangèlica. No sabedors del que es dóna per bo. Món dixit!

Anem a la frase que vàrem proclamar (sí, proclamar ara fa dos diumenges… perquè en la litúrgia sempre es proclama la paraula de Déu!). Proclamar val tant com dir que se celebra, que és el mateix Jesús qui ens la diu, com si fos una benedicció, com a bona nova, i a més personal per veure quin missatge em porta ara i aquí. Cal tenir-la sempre com a premissa del què significa la saviesa de i en l’evangeli. La tornem a posar tota sencera per allò de la pedagogia evangèlica: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a Vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans; fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill, igualment ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tot això té la definitiva confirmació quan Pau dirà de sí mateix (1Cor. 1, 17): “Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la Creu de Crist no perdi la seva força”. I afegirà: “Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla tan absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes… Així ningú no es pot gloriar davant Déu”. “És gràcies a Ell que vosaltres esteu units a Crist, ja que Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, perquè , tal com diu l’Escriptura. “Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor” (1Cor 1,21b- 25, 30- 31)

Dita i re-proclamada aquesta premissa, ara ja podem entrar en el llenguatge “parabòlic” de Jesús, sempre amb una actitud de pregària, perquè –no ho oblidem pas mai!- la Paraula de Déu és sempre una revelació, és novetat, és bona nova. L’evangeli és –missatger i missatge a la vegada- el mateix Crist qui ens parla en la nostra intimitat embolcallada en la seva intimitat i ens remoreja la saviesa d’Ell i del Pare i l’Esperit. Cal “buidar-se dels nostres entotsolaments, cal fer silenci, apagar les altres sintonies de fons que no deixen clara la veu de Déu. Com quan la sintonia de la radio no està ben centrada. Ai, les distorsions, i què freqüents que són!

Centrem-nos en la paràbola del gra i del jull. Vivim en un envitricoll, una barreja de formes de viure, recullo pel sabor de pagès: enmig de molta “terregada”. No prejutgem -ai i com n’estem d’acostumats. S’ha perdut la “presumpció d’innocència”. Cadascú prejutja, cadascú hi diu la seva. Estem en un món de relativisme? No tot el que passa per bo ho és tant (queden molts rebrots de fariseisme!) Tots volem que ens tinguin per millors del que som. Ni tot el que blasmem com a dolent ho deu ser tant com quan tirem els dards des del cantó propi. Aquesta “claveguera” de la corrupció ens té com a emmetzinats. No hi ha gra només, ni jull només. Estem en una societat cansada, d’aigua barreja -això del “melting pot”- i ens excusem pels temps que vivim. Falta coherència, fruit del compromís i de la coresponsabilitat. És molt fàcil donar les culpes als altres. Sembla que el mal campeja i el bé té tendència a amagar-se. Manquen persones que siguin punt de referència. Viure hauria de ser un procés de desenvolupar consciències que tenen un sentit crític des de l’ètica. O oberts a una major humanització o bé tancats en uns egoismes que podreixen les arrels o dit més a les clares: o deshumanitzacions. Ai, Déu!, precisament ara que es parla de transhumanització, d’assegurar que viurem fins a 120 anys… No m’ho crec, i no voldria veure-ho. Com hi arribaríem? “Cansats de viure, ai las!”. Si no estimem la vida, la qualitat de vida, el desig de viure, de veure i de gaudir-la…¿per què vida llarga? Allò que desitgem de veres és vida plena, rica, de volada, de qualitat! La saviesa de l’evangeli proclama Benaurats als qui amb fe i constància s’estimulen per veure-viure aspectes nous on pugui un respirar a fons. De l’altra banda, sentim la veu de mil sirenes que ens diuen Malaurats, “aprofiteu que són dos dies”. L’esquema de la vida jo sempre me l’he imaginat com una pujada d’unes escales o d’una muntanya, si voleu. Fa pujada, però es va respirant cada vegada millor, els panorames s’obren i ens sentim caminants, rastrejadors de natura inèdita. Ja ho hem dit: viure creativament, amb el sentit de novetat admirant cel i terra a la vegada.

Vull fer un homenatge a Mn. Huguet que ens deixà malauradament fa uns anys, citant unes paraules que ell escrivia sobre aquest passatge de l’evangeli d’avui: “Hi ha una manera més autèntica de vèncer el mal que la d’arrencar-lo , d’extirpar-lo, posar-lo a ratlla: és la de fer créixer pacientment el bé, els valors del Regne –veritat amor, pau, justícia, esperança- en el nostre cor i en el nostre món. La manera d’actuar de Déu – i hauria de ser la nostra- és tractar-nos amb consideració i moderació. El seu mateix poder i grandesa li permeten estimar sense reserves ni precaucions. Déu és HUMÀ i ens ensenya a ser humans amb tothom. Heus aquí un principi que hauríem de posar a la capçalera de la nostra vida”. Això totes les savieses de tot temps ja ho tenien ben clar. Tornem a la primera lectura que és del llibre de la Saviesa de l’AT. Tornem-la a llegir: “Heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser HUMANS amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se”. “Tanmateix, humans”, deia el P. Llimona. I Casaldàliga reblava: Humanitzar la Humanitat, a partir dels més propers”. Santa Paraula! Com em revenen lectures d’allà temps: “L’art d’estimar” d’Erich Fromm, també de K. Rogers: “Esdevenir persona”, d’Emmanuel Mounier: “Revolució personalista i comunitària”. Són el meu humus, “la terra on heu sembrat”.

Evangeli “light”, evangeli “liquid”. Amb això no anirem enlloc. I menys avui dia. Parresia que vol dir audàcia. Endavant i amunt!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »