18 febrer 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’evangelització, la paraula-clau

L’EVANGELITZACIÓ, LA PARAULA-CLAU

Diumenge V de durant l’any, 28 de gener del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Marc denomina els seus relats sobre Jesús, el Fill de Déu, com a evangeli, que literalment vol dir “bona notícia”, i inaugura amb aquest mot tots els relats que l’haurien de succeir, és a dir els dos altres sinòptics (Mateu i Lluc) i, a més, el que va venir més tard, vull dir, el de Joan. Hi haurà altres “evangelis” que no varen ser acceptats com a tals per l’Església. Són els anomenats “apòcrifs”. Els reconeguts com a normatius es denominen “canònics”, tal com la paraula dóna a entendre, dins d’un cànon, d’una llista dels acceptats.

Seguim, doncs, avui amb la lectura directa de Marc (1, 19-39): Ja després de l’empresonament de Joan Baptista, que es considerava el pre-cursor, el que passa davant, gairebé com a continuació de la seva predicació, Jesús inicia la seva vida pública, la predicació que el portarà pels vilatges de Galilea, sobretot predicant a les sinagogues l’adveniment apressant del Regne de Déu, demanant una adhesió basada primer en el seu missatge validat per curacions diverses i després entenent que havia de ser l’acceptació de la seva mateixa persona com a enviat per Déu, la qual cosa suposava un canvi en la concepció de Déu i en una comprensió aprofundida de les creences del poble d’Israel

De seguida, la notorietat de la seva actuació corroborada per accions curatives, miraculoses, anirà desvelant el secret del designi o projecte de Déu que es revelava com a proper i accessible. Els profetes l’anomenaven Emmanuel és a dir: Déu-amb-nosaltres. Eren invitats a sentir que Déu els estimava i els cridava a entendre i a viure el Déu dels seus pares, entroncant la història del seu poble amb una nova visió de Déu i d’ells mateixos. Continuïtat i novetat alhora.

A seguit del que succeí aquell dissabte a la sinagoga de Cafarnaum, on la gent s’admirava de la que conceptuaven com a doctrina nova i que en dir-la ho feia amb una autoritat tota seva i nova, la gent s’hi va entusiasmar, per això acabat el repòs d’aquell mateix dissabte, es congrià a tarda vençuda tota una multitud cercant curacions vàries. Jesús els atén. Molt de matí, però, es lleva Jesús buscant un lloc retirat per poder resar, i entrar en contemplació amb el seu Pare. No trobant-lo a casa, el cerquen els deixebles per fer-li avinent que una altra gernació l’esperen per ser curats… Jesús els sorprén dient-los d’anar a altres poblacions i no quedar-se centrat únicament a Cafarnaum. Aquesta és la missió que el Pare li tenia encomanada.

El Cardenal Martini de l’evangeli de Marc en diu l’evangeli dels catecúmens, és a dir d’aquells que han descobert que la trobada amb Jesús propicia un camí de transformació, bé sigui del paganisme, bé del judaisme excessivament moralitzant i ritualista (i aplicat als nostres dies: a tants que no han madurat encara suficientment tot el que suposa l’haver descobert vivencialment a què invita l’evangeli que porta a la petició del baptisme en un ambient adult o de context de paganisme. D’aquest nucli absolutament necessari se’n dirà el kerigma, o primer anunci, allò essencial per donar el pas vers la fe proclamada i, en els adults d’avui dia, rebatejada, en el sentit de renovar la gràcia baptismal. Avui es torna urgent replantejar la formació vivencial dels que o bé s’han allunyat o bé segueixen practicant, però amb uns coneixements i / o vivències poc madurades. Dels catequitzats en ús en situacions depassades, avui es veu la necessitat, àdhuc urgència de refer el teixit existencial del cristianisme de molts, o que poc han sentit de Jesús, o bé que se n’han allunyat, sense haver experimentat una conversió en la manera de percebre Déu i la pròpia relació amb Ell a través d’una experiència de salvació, de canvi en el sentit del viure. El papa Francesc sintetitza així al primer anunci o kerigma: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te i ara és viu al teu costat cada dia per il·luminar-te, per enfortir-te i per alliberar-te”.

Avui quan ja fa temps que la formació permanent s’ha introduït en el camp professional, encara ens trobem en l’àmbit eclesial amb evident escassetat de continguts renovats o de vivències de l’evangeli operatiu. No és suficient ni la preparació d’algunes primeres comunions de fa temps i, amb l’abandó, de posteriors aprofundiments de la fe o bé com no deixa de ser freqüent en noves generacions que poc han sentit parlar sobre Jesús ni en les crides de l’evangeli a aquests indiferents o allunyats, sense però haver pogut fer experiències vitals, a propòsit de l’evangeli.

Hi ha intents de teixir una xarxa d’experiències –se’n diuen catecumenats, aprofundiments en la fe- que atansin a un Jesús redescobert i a fer un camí que desentranyi el que significa Crist com a revulsiu de la vida personal i social. Sigui per l’edat avançada, sigui perquè manca l’impuls de la joventut que trobem a faltar, ens sembla als “de sempre” que ja en tenim prou amb un camí sense l’ímput dels que s’inicien amb descobertes que posen novetat en el que creiem i en el que fem. Quanta manca d’entusiasme!

No fa pas massa dies que un grup que ja havia pres presència en els àmbits de la premsa, un grup laïcal, feia una crida col·lectiva per promoure l’escolta als allunyats. No n’hi ha prou amb l’atenció als que freqüenten les nostres parròquies, tot i que són pocs els que demanen a l’Església una atenció més acurada d’aprofundiment de la fe. Pocs i sempre els mateixos… Ho he dit més d’una vegada. Amb l’eucaristia dels diumenges només, no n’hi ha prou per a progressar en una vida marcada pel Crist. Tots hauríem d’estar en actitud de obertura i de receptivitat en ordre a una maduració d’aquelles actituds que Martini descrivia lligades als evangelis. Començant pel de Marc que era segons ell el dels catecúmens, és a dir, els del kerigma o primer anunci, que porta a la fe explícita. El de Mateu que seria els dels deixebles, que és la de la fe contrastada en l’acció quotidiana. El de Lluc els dels il·luminats, d’aquells que tenen una visió de conjunt entre la fe i tot el fenomen humà i la història, vistos des de Déu. I el de Joan que respondria als místics o grans experimentadors de Jesús, on la fe es fon amb l’amor, un amor que es fa servei.

Els signants de l’article “Escoltar els allunyats” fan aquestes consideracions: Ens preguntem si com a comunitat, estem suficientment amatents als qui s’han allunyat de la vida eclesial. Són càlides les nostres comunitats? Són sal i llum del món? Som audaços a l’hora d’anunciar el que creiem? Com podríem establir ponts amb els allunyats? Emprem un llenguatge prou entenedor? Sabem fer transparent el rerefons espiritual i transcendent que encoratja i dóna sentit a les nostres accions socials? En l’escola cristiana presentem realment l’opció per Crist?” Més endavant citaran el papa Francesc que ha subratllat a l’Evangeli gaudium que l’Església ha de sortir d’ella mateixa, trencar l’endogàmia i esdevenir missionera. Cal sortir i anunciar allò que creiem als qui ho ignoren, però, també escoltar i acollir els qui ja ho coneixen, però s’han allunyat.

“Tota formació cristiana –puntualitza el papa Francesc- és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que imposi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. Manca formació vivencial, i què fàcilment ens en sentim eximits, ai las!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »