20 abril 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

L’obra de Déu: reconciliats per i en Crist

L’OBRA DE DÉU: RECONCILIATS PER I EN CRIST

Diumenge i cinquena setmana de Quaresma, 7-13 d’abril del 2019
Josep M. Balcells, escolapi

Els nostres èxodes i els nostres exilis han retornat al lloc on havien començat, desencarrilats com anàvem pels nostres disbarats i atzagaiades. Diumenge passat es va produir -finalment- el nostre Retorn al Pare. Allí vàrem ser acollits amb sorpresa afegida per la liberalitat i prodigalitat del Pare que està sempre a l’espera de tots els retorns, els nostres i els de tots; i meravellats –també tots!- de que el Pare organitzi festa major per la tornada del qui sigui, tots fills preferents: tots cabem en el si entranyable del Pare; sense cap proporcionalitat a res, perquè afortunadament Déu és Déu i Ell no és solament molt, molt humà, a tot el que dona sinó humanament diví. Si sabrà què és l’humà, essent Ell el Creador de tota creatura i la minsa mesura humana! Establerts, amb goig –noblesa obliga!- amb la delicadesa a flor de pell, de que no es perdi aquest encanteri nostre a la Casa del Pare, que és i serà sempre Casa nostra! Posem, doncs, amb aquest final incomparable la nostra errant història que hem fet sense Pare ni Casa, sense consciència de les nostres errades, valga’m Déu!. Aquí acaba la nostra quaresma, treballada o no… Final feliç sobre manera! I que Déu no ens permeti de fer altra vegada una escapada –que sempre és fugida!- sense miraments ni delicadesa.

Ara, als dos diumenges següents hem de seguir i viure, si ens és possible, el final de la Quaresma Fonamental, que és la de Jesús. Una tragèdia, seguida d’un final radiant. La Primera Quaresma seguida de la Primera Pasqua, la de Jesús, MORT I RESSUSCITAT. Atents, doncs, que aquestes dues setmanes són de Passió: Aquest diumenge i setmana quinta i la Setmana Santa les hem de viure amb l’ai al cor de no perdre’n gota. Amb el sottovoce de la Passió de Bach, segons sant Mateu. Amarem-nos-hi i no pensem més que en el nostre Salvador i Redemptor. Ell és el centre neuràlgic de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Punt i apart. Silenci de l’ànima. Punyent tragèdia a la qual no ens hi podrem acostar pietosament, si Déu no propicia l’entrada suaument o amb tantes esgarrifances! La litúrgia d’aquests dies –parem atenció plena- és ja la de tots els misteris de goig, de dolor i de glòria. Ho llegia avui dijous:”Déu estima (en present) tant al món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. No et dic res! Feu que ho entengui una mica; més no demano…

Començo empalmant amb el primer paràgraf de la segona lectura del diumenge passat: “Germans, aquells que viuen en Crist són una creació nova: tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix en CRIST”. Aquell començament lliga en un tot amb la mai ben ponderada segona epístola de Pau als de Filip. No conté cap incís que no tingui el millor dels sentits. Llegim-la les vegades que calguin, fins que ens enterri pors, pecats, dubtes; i fins que ens sentim invitats a reviure allò que hauria de ser consciència sostinguda que doni deler, esperança i convicció a la nostra pobreta fe, esperança i amor. Entre cada una d’aquestes anomenades virtuts teologals hi faig un inspiració que m’arriba a les entranyes fondals del meu ésser. Començo a copsar de lluny els llindars del misteri… Estupefacció! Dèiem que exilis i èxodes, tots –el viscut per Jesús i els nostres- tots paren a Casa, la del Pare, la de Crist i també la nostra! Només cal fer una llarga pausa i deixar així concluses les nostres quaresmes amb un final eminentment de llar, de casa nostra i fer festa en trobar-nos amb la família, sobretot amb el Pare i Jesucrist, el Fill, en qui té totes les seves predileccions. Totes elles posades a la nostra disposició! Ara ens hem d’endinsar durant aquestes dues setmanes següents en el final de la quaresma de la vida de Jesús, el Crist. Aquests diumenges que venen son de la Confrontació amb els “jueus”, de la Passió –“obedient fins a la Mort”-, i aquesta en Creu, i de la Resurrecció de Jesús. Caldrà fer silenci per poder acompanyar Jesús, el nostre Mestre, que ara intensivament es convertirà en el nostre Salvador i Redemptor. Demanant el do d’una proximitat amb i en Ell per poder copsar –i és do!- el misteri que amaga i revela al mateix temps el seu tràgic i també esplendorós final, que dona començament a tot el misteri que podem compartir del què significa que Jesús és la nostra SALVACIÓ.

Poso, a continuació, la col·lecta d’avui per a centrar-nos, ja a partir d’ara, en els misteris que celebrem aquests dies. Només per gràcia podem atansar-nos-hi! Son els fonaments de la nostra fe: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”. Recordeu, a més a més, la col·lecta que pregàvem el primer diumenge on atalaiàvem on ens havia de portar-nos la venturosa Quaresma: “Oh, Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions anyals de la Santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”.

Durant aquests dies d’entre setmana ens hem trobat ja perles que ens afecten dins, dins, tant i tant: “Déu meu, creeu en mi un cor pur (senzill a tot ser-ho). Torneu –me el goig de la vostra salvació”. Ja tot es decanta cap al final de la vida de Jesús on Ell es mostrarà Salvador i Redemptor. No ho diguem d’oïdes, parem atenció a tots els indicis que ens ho certifiquen, captant detalls plens de Déu: “Us preguem que els vostres sagraments ens renovin, ens donin vida, ens santifiquin i ens menin a la glòria eterna”. “Senyor, que l’exercici quaresmal disposi els nostres cors, perquè puguin celebrar dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la salvació”. “Que el valor d’aquest sacrifici ens alliberi de l’antiga vida de pecat i ens endinsi en la nova vida de redimits”. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món, gràcies a Ell” “jo sóc la Resurrecció i la vida, els qui creuen en Mi no moriran mai més”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. “El Senyor és a prop dels cors que sofreixen”. “Oh, Déu, Vós doneu l’ajut convenient a la feblesa humana; feu que rebem amb alegria i reproduïm en el nostre capteniment els efectes de la vostra gràcia”. “Que l’acció de la vostra misericòrdia, Senyor, mogui els nostres cors, ja que sense Vós no us podem complaure”. “Per la riquesa dels favors de Déu hem estat rescatats amb la sang de Crist, les nostres culpes han estat perdonades”. Deliciosament perdut entre tantes crides, invitacions i gràcia.Tot això ja només en pla d’entrenament, abans de la celebració del diumenge cinquè de QUARESMA, ara la del Crist, muts i expectants. Que tot ens sigui profitós de cara as la immersió propera en la Pasqua de Crist i també nostra, rebatejats en Crist: Això és PASQUA, germans!

No puc deseixir-me de la segona lectura, hi torno una i altra vegada, i mai en tinc prou! Tot el que no sigui “poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor, ho considero un desavantatge. Tot ho conceptuo como un llast pesant, a canvi de guanyar Crist i veure’m INCORPORAT (in- corporat… M’hi perdo!) a ELL. I continua Pau, conscient com mai que res m’ha portat a cap guany, sinó l’amor de Crist i del Pare. Dirà admirat Joan evangelista per boca de Jesús: “El Pare i Jo son U”. I encara va més enllà, Pau. “No puc exhibir cap justícia de part meva i del meu esforç patit i escrit amb tinta escorreguda, il·legible. Res de res, de tant poca cosa que es creu i de veres. Qui no és humil es que és un innoble!; no sé com dir-ho. Fixeu-vos què diu, oh cels!: “Aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist, aquella que Déu dona als creients. Insisteix Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Se sincera Pau: “Encara no he obtingut aquella plenitud que busco” (la salvació total). “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n. I soc conscient de que puc fer-ho, ja que Crist s’apoderà de mi”. Tot queda oblidat i menystingut –ja ho havia dit a l’inici- com aquell que del sarró va alleugerint el pes de les andròmines, fins a deixar caure i tot el sarró, i lliure ja de qualsevol impedimenta “es llança tot ell cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta”, sabent que el vent de l’Esperit m’és favorable. M’adono que Jesucrist, com a Salvador i Redemptor meu, em dona franquícia per trucar a una altra casa de més gran o admirable: la del Déu de cel i terra. Diu la pietat popular: Que allà ens puguem veure!

No he dit res de l’evangeli d’avui que és de l’evangelista Joan, com ho seran els dels dies que venen. Joan és un experimentat que parla del que ha viscut. Cal fer-li atenció. Amb ell arribem al cim de la predicació de Jesús, perquè espigola trets gairebé en exclusiva i el seu evangeli ens vol portar als llindars del misteri de Jesús i nostre per gràcia. No vull parlar del patriarcalisme del més vell, vellíssim encuny que traspuen les escenes, com la de l’adúltera… Es veu que els altres, els barons, per no dir-ne penjaments, s’escapolien sense més. (Com hi ha món!) No mereix cap comentari, per no espatllar el bàlsam que transpira el millor Pau. Només poso un apunt de com Jesús resol la situació delicada. S’escorren, un a un començant pels més vells, i queden sols: Jesús i la dona. Jesús diu no pas retòricament. Ningú t’ha condemnat? Ningú, Senyor! Tampoc jo no et condemno, i d’ara endavant no pequis més. Absolució General, sense ni confessió com li passà a l’atribolat primer i després sorprès, fill pròdig. “Aniré al meu pare i li diré…” L’abraçada li ofega la seva confessió. No atabaleu amb preguntes als que van a confessar-se, ens digué Francesc a l’any jubilar de la Misericòrdia. A veure si Pau ens parla al cor. La Salvació és la paraula-actitud-misteri fonamental de la nostra fe. Hi creus tu, jo, l’altre? De tot el que hem parlat, si això té algun sentit, els TÉ TOTS. Ens veiem la Setmana entrant. Tant de bo que ens sigui aclaridora, bo i encenent una flameta molt endins, endins. Deia Agustí: “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova. Us he estimat ben tard! I Vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava… M’heu tocat, i m’ha arborat la vostra Pau”. (Confessions).

Articles relacionats

Opina

*

Translate »