16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Maria, mestressa de la llar eclesial

MARIA, MESTRESSA DE LA LLAR ECLESIAL

Diumenge i setmana II de durant l’any litúrgic, 20 de gener del 2019
Josep M. Balcells, escolapi

Situem-nos en l’evangeli d’avui, les bodes de Canà. És Joan qui ens facilita aquest relat sublim i tendre a la vegada. És del capítol segon del seu evangeli. Quina meravella i què sentit tot ell! Ve antecedit per la primera crida als qui després seran dels dotze apòstols; com per allò de que Jesús va voler que fossin testimonis oculars i de tots els més que sis sentits de la seva missió evangelitzadora, una peripècia vital que ells, aleshores, no podien ni sospitar. És després del baptisme (gran epifania i manifestació pública del Pare, mostrant el seu Fill, predilecte, de tota la seva complaença; i invitant-nos a escoltar-lo i a seguir-lo…). Ja sabem –ara!- que les celebracions litúrgiques ens impliquen “en persona” i que la FE n’ha de sortir amb una pujada de to existencial. Situant-nos, doncs, dins, molt endins del què passa, de com passa i per què i per a què passa. Així s’ha de viure la Paraula de Déu!

La Mare de Jesús sembla que era coneguda i estimada dels nuvis, d’aquí que fou convidada personalment. Jesús també hi fou convidat, tant Ell com els seus incipients deixebles. Devia ser -la seva presència- la cirereta del pastís de casament, dic jo. Per la manera com s’hi mou Maria, no ha de sorprendre que ella, tot i la seva discreció, es mogués com a primera protagonista del fet, tal com el narra Joan, relacionat, aquest, més tard, amb els lligams mig familiars, després de la resurrecció de l’ara Mestre i fill de Maria. Tot i anar-hi convidada, bona mestressa de casa seva, ella allí “hi era”, tot ulls i tot cor. Sap de les emergències que s’han de capejar com quan es donen a totes les famílies, i senyora -en el sentit més familiar i honorable del terme- percep, veu l’imprevist, que pot fer anar a rodar una festa de les que han de marcar per sempre! Tothom creia que tot rutllava a pleret. Ella, que sí, atenta a la situació, s’atansa en un discret apart al seu fill i li fa avinent: “Fill, no tenen vi”. Tots dos es fan conscients d’estar al cairell d’un final de festa amb una decepció mortal: dels nuvis i de tota la família que convidava. La resposta de Jesús no té cap aire de menysteniment. Es miren tots dos, i tot i que li diu que encara no era arribada la seva hora, Jesús l’entén profundament i, en un cop d’ulls sostinguts, es sella un acord esplèndid! (Fem, sisplau, un apunt sobre el significat d’aquesta expressió, sobre l’hora: per Joan el seu evangeli en va ple i es veurà finalment que la seva hora era la manifestació de tot el misteri de la seva vida, mort i resurrecció, que només ho entendrem, per manca dels aprofundiments en la FE, portats per l’Esperit, molt més tard… Encara no és l’hora de recepció, en tants de nosaltres, que no sabem entendre qui és Jesús i el seu misteri. Ja ho anirem descabdellant… En entendre-ho ens hi va el tot de tot de l’hora nostra de l’evangeli viscut!

Maria, en un altre apart discret amb els servents, diu una frase que la retrata per sempre més com a Mare, Deixebla, Filla, Esposa: “Feu el que Ell us digui”. Tot l’evangeli està ple d’implícits que anirem desfilant i que ens serà motiu de sorpresa permanent! Tal com ho dic, així ho penso, ho espero de mi i de tothom; i en l’amor comú ens hi trobarem tots plegats, meravellats, muts amb mudesa exaltant, sí, senyors meus, sí!

No seguim el relat, ja l’hem sentit mil vegades, aquesta és la que fa les mil i una. L’encadenament de sorpreses, tot un gust: els servidors que pensen que és una broma del Mestre, el sobte d’ulls i del gust en treure’n el vi, sorpresa del mestre de cerimònies: el vi “millor” insospitat, que, evidenciat, suscita el clamor estupefacte de totes les taules i de tots els comensals; un no dir… La festa acaba super… guai, com diu la joventut avui.

Encara l’evangeli d’avui té més sorpreses, aquestes, ja per als entesos que hauríem de ser nosaltres, homes de poca fe! Joan acaba el seu relat, dient: Primer miracle, diu: “així començà els seus miracles”, que en dirà els signes de presència i d’acció. Més “aixís” encara: “així manifestà la seva glòria i així els seus deixebles “cregueren en Ell.”

És de notar que Joan acaba tots i cadascun dels capítols del seu evangeli amb aquesta sublim tornada: “i els deixebles cregueren en Ell.” Finalitat explícita de tota la seva plural narració. La FE com a finalitat. (Això és dit per a nosaltres, oidà! Parem-hi atenció).

Ara, no puc deixar de parlar de Maria, Mestressa de la casa de Déu, “Reina i Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos Salve! Destacar-ne el seu paper, rol, feina, compromís d’organitzadora, de “Senyora de la casa”, de qui està en tot i per tot, “des-embulladora” de tantes incidències viscudes i per viure, perquè ella senyoreja en els afers de la seva família (ep, que som nosaltres!), d’aquella “marona”que fa de lloca i que aplega a tota la seva niuada sota les seves ales amoroses i superlativament maternals… Església domèstica, la de tots?: casa, llar, sostre, taula familiar, afecte, comunicació, diàleg, tot de tot.

M’abelleix tant transcriure-us alguns paràgrafs amb què el Concili Vaticà II parla encomiosament de Maria! Arrenca així: “Les pàgines sagrades del vell i del nou testament i la venerable Tradició ensenyen cada cop més clarament i ens posen davant la vista el paper de la Mare del Salvador en l’economia de la salvació”. (Inexcusable excursus semàntic sobre aquest mot que no s’entén i que explico amb deler: eco- ve de oikos= casa, nomia=organització). Ja ho tenim: el paper de Maria és el de ser Mestressa de la Gran Família dels humans i creients, tant se val, de tots. El seu cor de Mare de família ens abraça tots, no exclou ningú. És la gran gerent, administradora, cap, directora,mestressa,majora de tot el què està relacionat amb la salvació. L’Església és domèstica, sostre, taula parada, lloc de repòs, lloc d’intimitat, lloc on un es troba de ple a casa seva. En la casa de Déu no hi ha patriarcat ni matriarcat, Déu ho omple tot, tot passa per Jesucrist, tot ho remou i commou l’Esperit Sant, i va just, just, darrere, Maria, la Serventa, la Gran i Primera Deixebla de Jesús. Va viure i conviure amb Jesús durant trenta anys. Recordeu el què li digué la seva parenta Elisabet: “Feliç, Salve tu que has cregut”. Tots som salvats en la fe de Maria, que es torna, en Ella, amor servicial, tendre, atent, braços, cor i somriures i tendres abraçades… Segueix el Vaticà II:”Així, els llibres de l’Antic Testament la historia de la salvació, amb la qual es va preparant a poc a poc la vinguda del Crist al món. Compresos a la llum de la plena revelació ulterior i tal com s’interpreten a l’Església, aquests documents més remots donen a conèixer cada vegada amb més claredat la figura de la Dona, Mare del Redemptor. Finalment, amb ella, l’excelsa Filla de Sió, després d’esperar llargament la realització de la promesa s’arriba al centre dels temps i s’instaura una nova economia, llavors que el Fill de Déu n’assumeix la natura humana a fi d’alliberar l’home del pecat amb la santedat humano-divina de la seva carn. (Ja sabem què vol dir economia: gestió de la gràcia, per allò que diu Pau: “allí on abundà el pecat, allí hi sobreabundà la gràcia”). També segueix: “El Pare de les misericòrdies volgué, però, que l’acceptació per part de la mare predestinada precedís l’encarnació, perquè així com Eva (dona) havia contribuït a la mort, així també la dona (d’Eva a Ave: és prou conegut això) també contribuís a la VIDA. Això és veritat en grau supereminent de la Mare de Jesús, la qual donà a llum per al món la mateixa VIDA, renovadora de totes les coses, i fou enriquida de Déu per endavant amb aquells privilegis que esqueien a una funció tan alta”. I més encara: “La maternitat de Maria en l’ordre de la gràcia perdura sempre i la seva intercessió multiforme segueix obtenint-nos les gràcies que toquen a la salvació eterna. Amb el seu amor de Mare té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i que es troben enmig de perills i angoixes, fins que arribin a la pàtria feliç. És per aquest motiu que la Verge Maria és invocada a l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socorredora, Mitjancera. Això, però, s’entén de tal manera que no treu ni afegeix res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic Mitjancer. Aquesta funció subordinada de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador… Maria va engendrar el Fill, que Déu va constituir primogènit de molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. I conclou finalment: “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots els que col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a la regeneració dels homes”. (Constitució sobre l’Església núm. Del 52 al 68) No us ho perdeu. Visca la Mare de Déu i també la que ens va portar al món de l’aventura humana i sobrehumana, Déu us salvi!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »