16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Nelson Mandela, profeta i polític

El Diumenge passat, 15 de desembre, va ser enterrat a Qunu -la seva pàtria petita-, a la terra -la seva pàtria gran- Nelson Mandela, un profeta del nostre temps i un governant modèlic. Va ser potser un model de governant profètic, de profeta i polític alhora? És que és possible ser alhora profeta i governant?

Mentre li enterraven a la verda terra de Qunu, a la litúrgia dominical d’Advent escoltàvem l’anunci del profeta Isaïes:

S’alegraran el desert i la terra àrida;

L’estepa, celebrant-ho, florirà.

Com el safrà, traurà flor,

Ho celebrarà i cridarà de joia. (…)

Enfortiu les mans que es deixen anar,

Afermeu els genolls que es dobleguen.

Digueu als cors atribolats:

“Coratge, no tingueu por! (…)

Llavors es desclouran els ulls dels cecs,

Les orelles dels sords s’obriran,

El coix saltarà com un cérvol (…)

Les penes i els gemecs hauran fugit (Is 35).

Les profecies d’Isaïes ens commouen, desperten els desitjos i les crides que ens habiten en el més profund. Però com podrien aquestes profecies constituir un programa de govern? I què direm llavors de Nelson Mandela? Direm que l’art del govern va acabar ofegant l’alè del profeta, i que aquest va ser el preu necessari perquè el profeta no bloquegés al governant? Crec que Mandela va escapar, no del tot, però sí en bona mesura, a aquesta disjuntiva.

El somni i el foc profètics el van habitar i el van llançar a la vida, a l’acció, fins el risc extrem. El 1962, davant el tribunal que el jutjava com a terrorista, va proclamar :”He anhelat l’ideal d’una societat lliure i democràtica en la qual totes les persones visquin juntes en harmonia i amb igualtat d’oportunitats. És un ideal pel que espero viure i que espero aconseguir. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic disposat a morir”. Així va parlar el profeta. I va ser condemnat a cadena perpètua.

27 anys de presó en les condicions més cruels no van poder apagar el seu somni i el seu foc. I, un cop lliure dels barrots de la presó, i més lliure encara de les seves cadenes interiors, de l’amargor i del desig de venjança, va sortir disposat a fer realitat totes les profecies. ”Pena i aflicció s’allunyaran”.

Però pena i aflicció no es van allunyar, tampoc en la Sud-àfrica alliberada per Mandela. La seva bondat i la seva lluita no van poder amb totes les iniquitats. No s’han realitzat del tot el somni i la causa que ell va proclamar. I Mandela va ser el primer a saber i assumir que era impossible realitzar el que havia somiat. Significa això que el governant havia desistit de la seva passió profètica, almenys en part? Difícil pregunta.

Un governant no pot deixar-se guiar per somnis profètics, diuen molts, i segurament no els falta raó. Pel que fa al profeta, afegeixen, està abocat o bé al fanatisme violent o bé al desengany paralitzador, llevat que aprengui a acceptar la realitat i sàpiga renunciar a la utopia impossible en nom del bé possible. I podrien adduir, per il·lustrar, la història del propi Nelson Mandela, que sense deixar de ser profeta va accedir a exercir la política, que és l’art del possible, i que per a això va haver d’aprendre a conjugar els seus somnis sense límit amb la realitat i totes les seves ambigüitats. Efectivament, el Mandela governant no va ser cap extremista. La seva política va ser realista i moderada. Per exemple, va haver de temperar o almenys dissimular les seves simpaties per la utopia revolucionària de Fidel Castro, a qui va visitar només sortir de la presó. I va acceptar, no sé si de bona gana, estrènyer la mà de molts dictadors polítics i fins i tot de molts dictadors econòmics (i no se li ocultava que els segons maten més que els primers). Així va haver de fer-ho: la realitat mana.

D’ acord. Quedo perplex i no sé molt bé com seguir. De tota manera -i això és més que un mer desfogament- tant de bo tinguéssim molts governants com Nelson Mandela, que aprenguessin l’art de la política sense renegar tant de la profecia, sense claudicar tant del somni, sense transigir tant davant la inhumanitat! Tant de bo s’assemblessin una mica més a Mandela els cent caps d’Estat que es van reunir a homenatjar-lo a l’estadi de Johannesburg el 10 de desembre, dia internacional dels Drets Humans! Tant de bo tinguessin ulls i entranyes per mirar l’Àfrica, i les masses empobrides del món i fins i tot d’Europa, i s’estremissin com s’estremia Madiba davant la devastació que avança en nom de la realitat, una realitat fabricada i imposada per l’interès dels guanyadors!

La realitat és la que és, però no és lícit legitimar la injustícia en nom del realisme, com no és lícit legitimar la violència en nom de la justícia. No és lícit adduir, com a únic model, el realisme del governant amb les seves inevitables ambigüitats, en detriment de la utopia del profeta amb la seva energia crítica contra el desordre establert. El segon sense el primer no n’hi ha prou, però tampoc n’hi ha prou el primer sense la segona. Tots dos pols mai podran entendre’s del tot l’un amb l’altre, ni hauran de desentendre’s l’un de l’ altre. Qui celebra la moderació del Mandela governant hauria també de celebrar la radicalitat del Mandela militant i profeta, i hauria de cuidar-se molt de presentar la seva vessant més possibilista com l’única opció possible o com l’únic model a seguir. Mandela no va aconseguir fer la síntesi perfecta, impossible, ni va ser enemic de ningú, però va tenir les seves preferències, i no és honrat oblidar que les seves preferències van estar sempre del costat d’aquells que volien revertir la realitat establerta per les grans potències.

Què en farem amb només somiar, però què farem si deixem de somiar? Com farem el possible si no aspirem a l’impossible? Què serà de la política sense la utopia revulsiva i subversiva del profeta? I també: com pot un profeta transformar la realitat si no es transforma a si mateix? Com podrà alliberar altres si no s’allibera a si mateix de si mateix i de l’odi?

Des del Cel que és la Terra de la pau i de la justícia, amb la seva veu i el seu somriure bondadós, Madiba segueix pronunciant a les nostres oïdes aquelles paraules que valen igual per al governant dedicat a gestionar la realitat com pel profeta entestat a subvertir-la: ”En sortir per la porta cap a la meva llibertat vaig saber que, si no deixava enrere tota la ira, l’odi i el ressentiment, seguiria sent presoner”. Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

Mandela no va ser un sant immaculat, ni un profeta pur, ni un governant impol·lut. No va defugir cap risc, ni el de la vida, ni el de les opcions més discutibles. Però va ser l’incansable caminant de la llibertat, l’infatigable lluitador de la justícia. Narrador d’històries, somiador de somnis desperts. Va creure en la bondat del dictador més cruel, es va alliberar de l’odi, va vèncer el mal per mitjà del bé i es va fer germà de tots, i amic del seu carceller. Va ser magnànim. Un excepcional testimoni de l’amor que”tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho aguanta” (1 Cor 13,7). Però en la llum del seu somriure i dels seus ulls varem veure que l’amor no consisteix en ser perfecte, sinó en sortir de si, en mirar l’altre com a si mateix, en sentir el seu dolor i voler el seu bé com a propis. La llum de la seva immensa humanitat seguirà encesa malgrat totes les ombres.

Opina

*

Translate »