19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

No fan el que diuen

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY – Cicle A – 5 de novembre de 2017
Evangeli: Mateu 23,1-12
Altres lectures d’aquest diumenge: Ml 1,14b-2,2b.8-10; 1Te 2,7b-9.13; Salm: 131 (130)

NO FAN EL QUE DIUEN

Jesús parla amb indignació profètica. El seu discurs, adreçat a la gent i als seus deixebles, és una dura crítica als dirigents religiosos d’Israel. Mateu ho recull cap als anys vuitanta perquè els dirigents de l’Església cristiana no caiguin en conductes semblants.

Podrem recordar avui les recriminacions de Jesús amb pau, en actitud de conversió, sense cap ànim de polèmiques estèrils? Les seves paraules són una invitació perquè bisbes, preveres i tots els que tenim alguna responsabilitat eclesial fem una revisió de la nostra actuació.

«Diuen i no fan». El nostre major pecat és la incoherència. No vivim el que prediquem. Tenim poder, però ens falta autoritat. La nostra conducta ens desacredita. Un exemple de vida més evangèlica dels dirigents canviaria el clima a moltes comunitats cristianes.

«Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit». És cert. Sovint som exigents i severs amb els altres, compressius i indulgents amb nosaltres. Afeixuguem els senzills amb les nostres exigències, però no els facilitem l’acolliment de l’Evangeli. No som com Jesús, que es preocupa de fer lleugera la seva càrrega, ja que és humil i de cor senzill.

«En tot actuen per fer-se veure de la gent». No podem negar que és molt fàcil viure pendents de la nostra imatge, buscant gairebé sempre «quedar bé» davant els altres. No vivim davant aquest Déu que veu en el secret. Estem més atents al nostre prestigi personal.

«Els agrada d’ocupar el primer lloc i els primers seients […] i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de mestre». Ens fa vergonya de confessar-ho, però ens agrada. Busquem ser tractats de manera especial, no com un germà més. Hi ha res més ridícul que un testimoni de Jesús buscant ser distingit i reverenciat per la comunitat cristiana?

«No us feu dir mestre […] ni guies […] perquè de guia només en teniu un, que és el Crist». El mandat evangèlic no pot ser més clar: renuncieu als títols per no fer ombra a Crist; orienteu l’atenció dels creients només cap a ell. Per què l’Església no fa res per suprimir tants títols, prerrogatives, honors i dignitats per mostrar millor el rostre humil i proper de Jesús?

«No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel». Per a Jesús, el títol de Pare és tan únic, profund i entranyable que no ha de ser utilitzat per ningú a la comunitat cristiana. Per què ho permetem?

José A. Pagola

Articles relacionats

Opina

*

Translate »